Elena Oroz, professora associada de la Universitat Carles III de Madrid, i Mar Binimelis, professora del Departament de Comunicació de la UVic-UCC i investigadora del grup de recerca Traducció Audiovisual, Comunicació i Territori (TRACTE).

Elena Oroz i Mar Binimelis han publicat l’article “Who counts? The presence of women directors in Spanish independent cinema through a data analysis of film circulation (2013-2018)” a la revista Communication & Society. El text analitza la presència de directores al cinema independent espanyol atenent a la circulació de les pel·lícules. Aquest tipus de cinema, en sintonia amb la redefinició de la cultura fílmica a escala global, ha proliferat en l’última dècada gràcies a la digitalització. Aplega un important nombre de produccions que, malgrat el seu baix pressupost, contribueixen al prestigi de cinematografies gràcies a la seva presència en importants festivals internacionals i al pes que li dona la crítica.

L’article analitza una sèrie de qüestions sobre les quals no existeixen pràcticament estudis amb perspectiva de gènere. La principal aportació és ampliar dades d’estudis existents fins ara, elaborats per l’Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales (ICAA) o per l’Associació de Dones Cineastes (CIMA), analitzant la participació de les directores a la cinematografia contemporània de caràcter alternatiu. Una participació que els anteriors estudis no inclouen o bé no permeten discriminar de la producció més mainstream.

La recerca comprèn el sexenni 2013-2018, quan l’etiqueta “otro cine” per referir-se al cinema independent, pren forma. Recull dades que quantifiquen l’autoria femenina en tres àmbits de circulació: festivals, plataformes de VOD i distribuïdores especialitzades. Mostren que la presència de directores s’incrementa en el circuit independent respecte a la producció mainstream, encara que segueix sent minoritària i oscil·la entorn del 20% (al cinema comercial, el 2018, un 14.3% de pel·lícules van ser dirigides per dones, un 16.9% si considerem les codireccions). Amb tot, el discurs de la diversitat associat a aquests circuits alternatius obvia o, com a mínim no respon, a la presència minoritària de les directores.

En termes generals, les directores troben en el documental i els curtmetratges gèneres i formats que solen implicar pressupostos i equips menors, espais favorables per desenvolupar les seves propostes; però resulten menys accessibles i comporten poca repercussió entre els públics. Com a exemple, durant el sexenni analitzat de les més de 120 directores que presenten els seus treballs a festivals, només 24 arriben a mostrar-los en altres canals. En aquest sentit, s’apunta a les xarxes de contacte i a la masculinització del sector com a dos dels elements responsables de mantenir les inèrcies que les situen en llocs marginals. La recerca també presenta aspectes positius que mostren una tímida reconfiguració des de la perspectiva de gènere del sector com ara el compromís amb el treball específic de les cineastes d’alguns dels agents analitzats (especialment si tenen dones a la direcció). S’espera que les dades presentades siguin útils per desenvolupar futures investigacions.

La recerca s’emmarca en el treball d’una xarxa de recerca (MYC) formada per investigadores de diverses universitats europees, un projecte de llarg alè que estudia la participació i representació de les dones al món audiovisual. Dintre d’aquest marc de col·laboració s’han portat a terme diverses iniciatives (https://mujeresycine.home.blog/). La UVic va ser seu de les Jornades Dones i Cinema (11 de juny del 2018) i del cicle “Transformant imaginaris de gènere a través del cinema” (projecte CEIG, finançat per l’ICD), que va finalitzar durant el desembre de 2020.

Imatge: Directores de Les amigues de l’Àgata (Laia Alabart, Alba Cros, Laura Ríus & Marta Verheyen, 2015). Font: Avalon