Sandra Ezquerra, Professora de la FCSB i Investigadora del Grup de Recerca en Societats, Polítiques i Comunitats Inclusives
Hem sentit sovint en els darrers anys que amb les crisis no només es viuen incerteses i ruptures sinó que també es generen oportunitats de balanços, reflexions i canvis. No en va Nicholas Sarkozy va parlar l’any 2008 de la necessitat de refundar el sistema econòmic o, en la mateixa època, El Capital de Karl Marx fou, a nivell internacional, una de les obres més venudes i llegides. Aquesta és segurament una de les (poques) conseqüències positives derivades de la crisi econòmica en la que el nostre país, així com gran part del món occidental, es troben immersos des de fa més de mitja dècada: el sorgiment de múltiples esmenes -totals o parcials- als paradigmes econòmics imperants i la multiplicació de fòrums i espais de debat sobre la possibilitat d’alternatives.
Aquests aires de canvi, com no podia ser d’altra manera, han arribat també als estudis de gènere i al feminisme acadèmic. L’economia feminista porta dècades denunciant l’exclusió de les dones i les seves activitats quotidianes de les anàlisis i propostes de l’economia neoclàssica. Tanmateix, és amb l’esclat i aprofundiment de la crisi actual quan finalment fa un pas endavant per erigir-se, juntament amb moltes altres iniciatives provinents de l’economia heterodoxa, com alternativa real i global. La seva proposta és ben senzilla: posar el benestar individual i col·lectiu, així com totes les activitats i relacions que el fan possible, en el centre de l’anàlisi i de la política econòmica.
Economia per a què i per a qui?
Segons la crítica feminista, allò veritablement rellevant de la ciència econòmica, de manera similar a qualsevol altra ciència, no han de ser les seves sofisticades fórmules o els seus inintel·ligibles models, sinó els conceptes i les premisses de les que parteix i amb les que treballa. Si en comptes de la productivitat o la competitivitat de l’economia convencional, l’axioma d’una ciència econòmica feminista esdevé el benestar comú i la cura de les persones i el planeta en un sentit ampli, no només les fórmules i els models, sinó sobretot les pràctiques i les polítiques públiques que se’n deriven, es veuen transformades de manera profunda. L’economista novazelandesa Marilyn Waring ens explica, per exemple, que segons el paradigma econòmic dominant en l’actualitat, les guerres, tot i destruir vides humanes, infrastructures, equipaments i medis naturals, resulten rendibles i incrementen el PIB perquè impulsen el comerç internacional d’armes, altres indústries auxiliars i inversions milionàries. Segons aquest mateix paradigma, la pau resulta improductiva. L’economia convencional només dóna valor als diners i els intercanvis monetaris i no entra mai a valorar com es produeixen els beneficis ni quins han estat els «efectes col·laterals». Si bé les lògiques i els càlculs que condueixen a aquestes conclusions res tenen a veure amb la maximització del benestar col·lectiu, són els que regeixen en aquests moments la macroeconomia mundial i marquen el seu ritme.
La parcialitat de l’economia neoclàssica
L’economia feminista és sovint menystinguda per la seva suposada parcialitat. Tanmateix, el seu principal retret a l’economia neoclàssica ha estat l’expulsió que aquesta darrera realitza d’actors, elements i activitats de les seves anàlisis i la seva atenció exclusiva en la dimensió monetària de la vida econòmica. Malgrat la invisibilització que les dones, el seu treball reproductiu no remunerat o els recursos naturals, entre molts altres, pateixen en mans de la ciència econòmica convencional, en realitat tots ells són, segons feministes com Maria Mies o Silvia Federici, la base submergida i silenciosa sobre la que s’erigeix l’iceberg de l’economia considerada real, productiva i socialment rellevant. En aquest sentit, el coneixement produït i difós per part de l’economia feminista aporta gran rigor ja que, en comptes de construir un subjecte suposadament universal a partir d’experiències massa sovint exclusivament masculines i antropocèntriques, genera objectes i subjectes de coneixement i acció portadors de la multiplicitat i diversitat de les experiències socials, naturals i econòmiques, proporcionant, d’aquesta manera, una mirada global al conjunt de la vida econòmica.
Així, quan des d’instituts d’estudis tan rellevants com l’INE o l’IDESCAT ens parlen d’activitat laboral, ocupació, atur i inactivitat econòmica, parteixen de taxonomies i visions del món fortament esbiaixades pel gènere i obvien, per exemple, que una part important de la població catalogada com «econòmicament inactiva» es composa de dones en certes franges d’edat que, malgrat no figurar formalment en el mercat laboral, han dedicat les seves vides a treballar de manera gratuïta i invisible, en les seves llars i fora d’elles, per garantir que la canalla pogués anar a l’escola i que rebés atenció quan estava malalta, que els seus marits, en cas de tenir-los, poguessin anar a treballar ben vestits, ben alimentats i ben descansats, que la gent gran rebés la cura i atenció necessària i que, en definitiva, tots aquells i aquelles considerats «econòmicament actius» per l’economia convencional (en el present, en el passat o en el futur) estiguessin en condicions de realitzar les seves contribucions a la vida social i econòmica. En aquest sentit, nombrosos estudis duts a terme en els darrers anys per l’economia feminista sobre l’impacte potencial del treball domèstic i de cures en l’economia dels països mostren, en el cas de Catalunya, que si aquest fos compatibilitzat per l’economia, el PIB català augmentaria un 40% i el valor monetari del treball domèstic seria de 73.850 milions d’euros. D’aquestes dades se’n deriven conceptes tan importants en l’economia feminista com el «deute de gènere» i interrogants tan obvis com «qui deu a qui»?
Una economia més enllà de les dones
L’economia feminista no aspira a ser un segment perifèric de la ciència econòmica centrat en analitzar de forma exclusiva les activitats de les dones o en criticar de forma més o menys afortunada la seva minsa presència en els consells de direcció de les empreses o l’absència de la variable sexe en els estudis, estadístiques i polítiques econòmiques. L’economia feminista es presenta com a pont imprescindible entre l’anàlisi de les desigualtats socials existents i l’absència del seu reconeixement per part de la ciència econòmica hegemònica. No es limita a exigir, per exemple, que els governs incrementin la quantia de les pensions de jubilació que reben les dones sinó que, anant a l’arrel del problema, denuncia la divisió sexual del treball que les dones pateixen en el transcurs de les seves vides i que esdevé motor principal de la discriminació laboral i la posterior feminització de la pobresa entre la gent gran. Qüestiona, al seu torn, el sistema contributiu imperant en la majoria de països occidentals que fa que la ciutadania no sigui portadora de drets de manera subjectiva i universal sinó en funció de la seva participació en el mercat laboral, participació que sol arraconar les dones, les persones joves i les persones immigrades als salaris, els contractes i les jornades més precaris i inestables.
En definitiva, l’economia feminista denuncia no només «què o a qui s’està comptant» sinó també «com es compta» i «per a què». Fa saltar pels aires les costures de la ciència econòmica hegemònica i supera la seva mirada estràbica per proporcionar-nos una nova visió de l’economia que inclou tots aquells èssers (humans o no), béns, activitats i serveis que, convivint de manera interdependent i sostenible, poden garantir, de manera generalitzada, el sosteniment de vides i comunitats dignes de ser viscudes i compartides.
Els propers dies 2, 3 i 4 de juliol centenars d’economistes feministes ens apleguem a Vic per reflexionar sobre tot això en el V Congrés Estatal d’Economia Feminista. T’hi esperem.
