Em disposo a esborrar de la meva signatura del correu electrònic les paraules “Director del Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere”. Fa 10 anys que vaig començar en aquest càrrec en un moment molt trist: la malaltia que s’enduria a la meva predecessora, la Francesca Bartrina, una dona carismàtica, dolça, intel·ligent, lluminosa i molt estimada.

En aquelles circumstàncies, tractar de buscar el meu lloc, la meva forma de treballar, no va ser gens fàcil; fins que vaig arribar a la conclusió que no podria substituir mai la Francesca perquè era… insubstituïble. Per tant, no m’hi podia comparar, sinó que havia de buscar el meu propi camí. Un camí que va començar amb l’organització del seu homenatge a la UVic i la posada en marxa del Premi Francesca Bartrina al millor TFG en Estudis de gènere (al que més tard, s’hi van afegir les modalitats de millor TFM i Tesi doctoral). En aquest camí inicial, no podré agrair mai prou el guiatge de la sàvia Carme Sanmartí.

En aquests 10 anys han passat moltes coses: una pandèmia, projectes denegats (i alguns d’obtinguts), xerrades, presentacions, publicacions i un canvi en el feminisme, especialment des de 2018. Aquest canvi ha estat profund: la qüestió del gènere està ara al centre del debat públic, ha entrat una mica més en el sentit comú majoritari, però també ha generat més reaccions en contra; els debats estan més vius però també més encesos, inclús dins del propi feminisme. Potser ens caldran anys per poder entendre amb perspectiva el què ha passat i per poder pensar estratègies per entomar el nou escenari.

Dins dels debats candents, hi ha hagut la relació entre el feminisme i la qüestió LGTBIQ (i les lletres que hi vulguem afegir). Quan vaig començar a implicar-me en el tema de la diversitat sexual i de gènere des de l’activisme i després des de la recerca, no érem gaires els que consideràvem que el marc per entendre amb profunditat el tema LGTBIQ és el feminisme, que l’única forma de combatre la lgtbfòbia és a través de qüestionar-ne les arrels patriarcals. Tot i les discrepàncies, sento que aquesta concepció està més estesa ara, i me n’alegro perquè em sembla que ens acosta a un model més ric i transformador.

De fet, quan se’m va proposar ser el director del Centre, encara es deia ‘Centre d’Estudis Interdisciplinaris de la Dona’, tot i que ja estava en marxa el canvi de nom, que per a mi indica un pas molt interessant: el focus no és una posició (ser dona) sinó una perspectiva (el gènere) que hauria d’impregnar el conjunt d’àmbits de coneixement i de pràctiques. I en aquest procés, la visibilització de les contribucions de les dones i de les discriminacions, violències i desigualtats que viuen és fonamental però no esgota el camp. És a dir, que el pas de Dona a Gènere no implica perdre, sinó adoptar una mirada molt més global.

I en aquesta mirada més global, la interseccionalitat hi té un paper clau, perquè ens recorda que a vegades el feminisme ha representat només un tipus de dones (les dones cisgènere, heterosexuals, blanques i de classe mitjana), excloent altres experiències i posicions. No existeixen ni “la Dona”, ni “l’Home”: existeixen dones i homes creuats per altres eixos de desigualtat com són el racisme, la classe social, la sexualitat, l’edat, la diversitat funcional… Aquesta perspectiva és sens dubte un repte que no està exempt d’obstacles però que ens planteja uns debats que són ineludibles i que han vingut per a quedar-se.

Una de les iniciatives que més recordo de les que s’han engegat des del Centre és Camins, un projecte de mentoratge entre noies estudiants universitàries d’origen marroquí i estudiants de secundària del mateix origen. Va ser un projecte intens, a vegades complicat, però del que recordo amb emoció dues coses. La primera és l’exemple de tenacitat d’aquestes estudiants, que tenien plena consciència del valor i el privilegi de poder estudiar. La segona és haver conegut la Sumia: una lluitadora incansable de la que aprenc un munt i que tinc la sort que hagi passat a formar part de la nostra vida.

En aquest període al capdavant del Centre hi ha hagut moments d’esperança, de conte de la lletera, de desànim, de veure llums al final del túnel… Recordo que el 2021 vaig proposar un procés de reflexió sobre com sobre/viure a les pressions de la dinàmica neoliberal universitària que ens estira per tot arreu, ens exigeix l’impossible i ens fa sentir culpables per no ser capaces d’assolir-ho. D’aquí en va sorgir un grup que vam batejar com l’Escletxa, que ens trobàvem periòdicament per compartir malestars i, sobretot, estratègies. Aquest espai va quedar en standby en part per la mateixa raó que l’havia fet néixer i li havia donat sentit: després d’un període de feina molt desgastant, no em vaig sentir amb ànims d’estirar del carro. Tan de bo que el puguem recuperar.

Tot i que soni cursi, he de dir que en els moments de projectes rebutjats, d’haver de buscar noves revistes a les quals enviar els articles, de dificultats per obtenir els recursos que permetessin mantenir l’equip, de dubtar de si té sentit estar dedicant tantes hores i energies a la recerca, hi ha un fet que m’ha demostrat que el millor reconeixement no es mesura en indexacions ni en diners obtinguts, sinó amb la gent que decideix treballar amb tu.

I en aquest punt he d’agrair: a la Gloria García-Romeral la seva constància i l’aposta per a construir un espai des del que fer recerca amb sentit; a la Pilar Godayol el fet de tenir sempre a punt un bon consell; a la Marina Garcia Castillo la seva professionalitat i el seu sentit de l’humor; a la Lorena González la seva mirada aguda; a l’Anna Pérez-Quintana i la Mar Binimelis la seva amistat i complicitat com a directores de la Unitat d’Igualtat; a les companyes de l’OTRI, que amb la seva professionalitat i calidesa fan que el procés de demanar i gestionar projectes no perdi la humanitat; les representants dels grups de recerca que formen part del CEIG; els diferents Vicerectorats de Recerca que han confiat en mi per a tirar endavant aquesta tasca; i a tantíssima altra gent que no puc citar ara però amb qui he compartit moments d’aprenentatge, de suport, de reflexió…

Per anar acabant, voldria remarcar que en aquest període tant el nombre de projectes de recerca i transferència en estudis de gènere a la UVic-UCC han augmentat molt notablement. Sent una àrea amb menys trajectòria i oportunitats de finançament que d’altres de la Universitat, crec que és important posar de relleu aquest esforç col·lectiu i estar-ne molt orgulloses.

Alhora, els números no es poden avaluar en fred i crec que cal mantenir viva la reflexió sobre com participar de la dinàmica de recerca combinant el pragmatisme amb el sentit. Per a mi, l’estratègia és entendre les regles del joc per decidir com hi volem jugar: quines oportunitats, apostes, il·lusions però també renúncies posem a l’equació. I crec que hi ha diferents formes de jugar-hi, de col·locar-nos-hi: el que cal és explorar les formes que ens permeten donar valor als processos, millorar la qualitat de la nostra feina (perquè ens permet allargar un contracte o acostar-nos a una acreditació), valorar les diferents dimensions de la nostra feina (la docència, la recerca, la transferència, la divulgació…) i buscar-ne les sinergies; i reivindicar el respecte pels ritmes de la nostra feina i de la nostra vida, la comprensió de la nostra recerca com una eina de transformació social i la importància de crear una comunitat que contraresti la lògica competitiva imperant.

Marxo amb una certa sensació de buit, he de confessar. Un buit que és directament proporcional al que m’ha omplert fer aquesta tasca durant deu anys. Alhora, estic profundament convençut que al Centre i a l’àrea de gènere li anirà molt bé un canvi: que arribi una persona amb noves il·lusions, projectes i idees. Desitjo molta sort a la persona escollida com a nova directora, agraeixo molt sincerament les mostres de generositat que he rebut aquests dies i, com a recercador, continuo treballant per enfortir la recerca en gènere a la nostra universitat.