Pilar Godayol, coordinadora del Grup d’Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació (GETLIHC), i catedràtica de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la UVic-UCC.
Les dones i els llibres van ser uns dels grans damnificats de la derrota republicana de 1939. En concret les autores feministes, nacionals i internacionals, no ho van tenir fàcil per a difondre les seves idees durant el franquisme. En els últims anys del règim dictatorial i els primers de la Transició democràtica, havent passat legalment per la supervisió de l’aparell censor, es van publicar alguns títols molt rellevants, sempre condicionats pels interessos i objectius polítics i socials propis dels col·lectius feministes del moment.
L’article que presentem estudia la connexió entre feminisme, assaig i censura durant els anys setanta a l’Estat espanyol, especialment a Catalunya, a partir de tres històries del feminisme ibèric publicades a Barcelona: Mujer y sociedad (1969), de Lidia Falcón; El feminisme ibèric (1970), de Maria Aurèlia Capmany, i Dones en lluita. El moviment feminista a Espanya (1977), d’Amparo Moreno. A més de pioneres i fundacionals, aquestes obres són representatives del feminisme del moment i unes de les més censurades del gènere. Encara que existeixen més llibres feministes expedientats de Falcón, Capmany i altres autores, Mujer i sociedad i El feminisme ibèric són dos exemples paradigmàtics de les intervencions censores que es van dur a terme en aquest tipus de textos ideològics durant els últims anys de la dictadura. Publicada en el postfranquisme, Dones en lluita, essent l’opera prima de Moreno, mostra també com l’aparell censor no va deixar de funcionar després de la mort de Franco.
En aquest cas, per a estudiar la censura aplicada als assajos feministes de Falcón, Capmany i Moreno, hem consultat els expedients oberts a les editorials Fontanella, Oikos-Tau i Anagrama, respectivament, que actualment es guarden a l’Archivo General de la Administración (AGA), d’Alcalá de Henares. A partir de la consulta dels expedients de censura que el Ministeri d’Informació i Turisme (MIT) va obrir a aquestes editorials barcelonines, quan van sol·licitar l’autorització per a reproduir els assajos d’aquestes escriptores feministes nacionals, podem esbrinar com va reaccionar el règim davant la possibilitat de publicar assajos històrics ‘subversius’ d’autores de casa nostra, qui van ser els seus censors, quines observacions van formular i, finalment, quin tipus de punicions intel·lectuals els van practicar.
A mesura que, en els anys seixanta i setanta, el Moviment Feminista s’organitzava i s’afirmava com a subjecte polític de transformació social a l’Estat espanyol, la necessitat de revaloritzar les aportacions de les dones en la història del país es va fer indispensable per a poder explicar qui som, d’on venim, on som i a on anem. En la línia del feminisme de la segona ona—sorgit especialment a Amèrica del Nord i alguns països europeus en els anys seixanta i setanta—, els assajos de Falcón, Capmany i Moreno, amb matisos i diferències, desenvolupen treball arqueològic i de reconstrucció femenina: una de les seves màximes comeses és recuperar i difondre textos i autores simbòliques, clàssiques i contemporànies, nacionals i internacionals, i així apoderar a les noves generacions, nascudes després de la Guerra Civil, amb xarxes genealògiques per a superar l’orfenesa materna crònica que el franquisme va propiciar.
L’objectiu imperatiu de rescatar i visibilitzar pensadores, moviments i obres per a construir una història cultural de les dones i del feminisme no ha deixat de perseguir-se fins a l’actualitat, intensificant-se a partir dels anys vuitanta amb la creació dels estudis de gènere a l’acadèmia, així com la fundació de grups de recerca sobre aquests temes. A la UVic, el 1999 es va fundar el Grup d’Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació (GETLIHC), que no ha deixat mai de lluitar contra la implacable selecció androcèntrica del cànon que sistemàticament invisibilitza textos femenins i feministes, com els estudiats aquí.
Referència de l’article:
