Dins de la col·lecció d’assaig feminista Capsa de Pandora (enllaç a la secció del blog), s’acaba de publicar Desfer la teranyina del gènere des de l’educació, editat per Isabel Carrillo i publicat per Eumo. A continuació, compartim un fragment de la introducció del llibre on es pot veure l’amplitud de les contribucions que el composen.

Les traces pedagògiques apuntades es despleguen en els cinc textos que componen aquesta obra i que acompanyen aquesta introducció. En conjunt les diverses aportacions evidencien que les regles estrictes i les prohibicions de gènere dificulten l’educació, perquè són inhibidores de la possibilitat de ser i viure diferent. Cada veu narradora centra la mirada en un aspecte concret reflex del seu interès i trajectò- ria, però ho fa sense ignorar la interconnexió dels continguts que es despleguen en les altres parts. D’aquesta manera es va perfilant un discurs pedagògic crític que aporta reflexions orientadores per desfer els fils invisibles de la teranyina del gènere, alhora que s’ofereixen propostes d’educacions alternatives a la reproducció del sexisme i a la tolerància de les desigualtats.

Tots són escrits que, des de la singularitat diferencial, tant en l’estil narratiu com en la manera particular de veure el món de les desigualtats, es posicionen per analitzar els elements que dificulten l’equitat educativa i projectar educacions transformadores. Conflueixen a oferir mirades realistes però també esperançadores, rebutgen la desmotivació i el negativisme pedagògic. Reconeixen que s’han produït apertures, però encara són parcials, i en alguns contextos massa locals i plantejades com a concessions per part dels poders existents, no com a introducció de noves concepcions de les diferències i de nous valors relacionals. De tots els escrits es desprèn una plena consciència que la igualtat no ho és quan domina la cultura androcèntrica que significa ser igual al model masculí. També comparteixen que el reconeixement polític de la diferència sexual, i la pràctica quotidiana des de la diferència sexual, requereix una revolució ètica del pensament, una reinterpretació de les relacions entre la persona i el discurs, i la persona i el món (Irigaray, 2010).

Des d’angles complementaris es demana eliminar les pràctiques de desigualtat que es resisteixen a desaparèixer, al mateix temps que es reconeixen les dificultats per fer front a l’operativitat i l’efectivitat del currículum ocult del gènere, aquell que és tan poc visible que impregna la vida escolar dels infants, o tan visible que es normalitza i no es qüestiona. Les veus narradores dels textos saben que això passa encara que les lleis educatives vigents en el context pròxim parlen d’igualtat i de coeducació, perquè es mantenen les múltiples barreres sexistes, no únicament en concepcions estereotipades que estan ben arrelades, sinó en les directrius de les mateixes polítiques que, a la pràctica, porten a construir realitats separades ja sigui habitant centres segregats on l’espai ja marca els territoris diferenciats per a nenes i nens, o habitant centres de caràcter mixt on les línies divisòries dels territoris per a cada sexe, si bé no estan necessàriament normativitzades, es delimiten quotidianament a través de la dinàmica escolar (càrrecs, uniformes, ocupació del patí, continguts del currículum, estructura dels lavabos…).

El recorregutiniciat en aquest text introductori es continua amb l’escrit de Rosa Guitart Aced «Esferes d’aprenentatge del gènere. Educar per a l’equitat», que reflexiona sobre els principis i les accions que fan possible l’equitat en educa. L’autora ens interroga sobre com ens eduquem, com són les relacions educatives, què es transmet, què s’ensenya i què s’aprèn en la vida relacional dels centres educatius. Partint de la constatació de la pervivència de l’androcentrisme en les nostres societats, proposa una educació política i ètica que permeti trencar la normalitat de les desigualtats i les violències; una educació que aposti per qüestionar i desconstruir el gènere normatiu. En l’orientació d’una pedagogia per a una educació no sexista, s’analitza l’escola coeducativa, les seves projeccions i limitacions, i es defensa una escola educativa i equitativa. Els tres textos següents despleguen alguns dels continguts d’aquesta primera aportació per profunditzar en aspectes concrets que inhibeixen l’equitat educativa: els estereotips de gènere i els seus mecanismes de construcció i de reproducció en les esferes de l’orientació i el desenvolupament professional; les identitats de gènere heteronormatives i la dictadura del patriarcat que neguen maneres de ser i de viure no homogènies, i les relacions de domini que afecten la convivència de les diferències i posen obstacles a l’educació cordial. En el text final, dedicat als impactes de gènere en el dret a l’educació, conflueixen relacionalment totes les aportacions.

A «La tirania dels rols i estereotips de gènere en l’elecció d’estudis i professions», Milagros Sáinz Ibáñez explica que un dels instruments que opera en el manteniment de la concepció de dues identitats de gènere associades a dos sexes és l’estereotip. Atenent a les aportacions de la psicologia social, defineix i explica d’una manera exemplificada com es construeixen els estereotips —en particular, l’estereotip de gènere—, i com es consoliden. L’autora analitza els condicionants que continuen operant en els àmbits educatius i acaben projectant trajectòries acadèmiques i professionals estereotipades. Amb la voluntat de sensibilitzar educadores i educadors, s’evidencien els mecanismes d’influència i els biaixos encara existents. Ser-ne conscients és necessari per activar una pedagogia no estereotipada orientadorade pràctiques educatives no pautades pels prejudicis i els estereotips de gènere.

Carlos Lomas García, en el seu text «“Homes de veritat”? La dictadura del patriarcat i la invisibilitat d’altres maneres de ser homes», analitza les aportacions crítiques a l’entorn de la identitat masculina per mostrar com els homes aprenen a ser homes en les cultures del patriarcat, interioritzant actituds misògines, homòfobes i heteronormatives de dominació masculina que són a l’origen de la desigualtat, l’opressió i la violència que pateixen dones i homes. Entrant en diàleg amb pedagogies de l’equitat i pedagogies de l’alteritat, l’autor interroga si els centres educatius són àmbits privilegiats en la construcció de les identitats femenines i masculines, i proposa com a resposta les iniciatives coeducadores orientades a fomentar una ètica democràtica i crítica davant les diverses formes de sexisme i violència patriarcal.

Els estereotips i les maneres de pensar com ser, com sentir, com pensar, com actuar, són factors que penetren en les relacions educatives, dificulten la definició de l’autonomia del jo i generen desacords. «Més enllà de les relacions de domini. Sabers i sabors relacionals» és la proposta pedagògica de Marta Burguet Arfelis. A través de la seva escriptura l’autora apostaper una pedagogia cordial per pensar l’educació, per descobrir com es van construint les relacions i com s’estableixen les relacions de domini. Educar per a l’equitat i la no-violència és, per l’autora, recuperar la cultura de la pau. Partint de la premissa que l’ésser humà és relacional per essència, es descobreix que cada persona aporta sabers singulars que són necessaris per transformar les relacions de domini en relacions constructores de convivència ciutadana. Aquest és el compromís ètic de la pedagogia d’educadores i educadors que en les seves pràctiques fan que flueixin sabers i s’assaboreixin els valors de la solidaritat, la fraternitat i la convivència harmònica.

El text final «El dret a l’educació té gènere? Pedagogia ètica per a una educació no negada», escrit per Isabel Carrillo Flores, és una narració que planteja les essències dels continguts que es profunditzen en les altres aportacions per analitzar els impactes de gènere en l’educació. L’autora vol posar de manifest que el gènere es viu en diferents temps i espais i en dimensions de la vida diverses, com una teranyina que es va expandint i acaba guarnint les relacions dins i fora d’escoles, instituts i universitats, tenint un impacte, del qual no som plenament conscients, de negació de l’educació i de vulneració de la seva condició de dret humà. Adoptant com a perspectiva els fonaments d’una pedagògica ètica, crítica i transformadora, es realitza una aproximació a la significació del dret a l’educació com a dret humà fonamental moral i jurídic. Aquesta conceptualització s’acompanya de la delimitació dels continguts mínims del dret a l’educació, que no són únics ni estàtics, però que en el present de les societats en què vivim s’han de considerar en relació amb les desigualtats de sexe-gènere. En concret es fa al·lusió a la necessitat d’una educació assequible, accessible, acceptable i adaptable. A través del discurs d’una pedagogia ètica fonamentada en els drets humans s’ofereixen elements teòrics i pràctics per desvelar l’educació negada i avançar en la veritable democràcia i democratització educativa, en la vivència del dret a l’educació com un dret humà universal, indivisible i interdependent per a totes les persones.

Aquest recorregut estructural i de continguts mostra la intencionalitat d’aquesta obra. Es vol que els diferents escrits conflueixin per conformar una constel·lació pedagògica que permeti abordar el gènere en l’educació d’una manera complexa i no puntual, encara que aquesta constel·lació no és l’única possible. Alhora s’ha volgut posar en relleu un posicionament ètic, no neutral, amb relació al gènere i les desigualtats, traçant els camins d’una educació per a l’equitat i la no-violència en diferents entorns, centres i temps.

L’obra invita a la crítica, però també a l’autocrítica responsable per aprendre i desaprendre i tornar a aprendre, sabent que l’educació ens pot ajudar a portar a terme canvis justos, un aspecte que els centres tenen la responsabilitat de no ignorar. Tots els discursos traçats poden ser continguts en els diferents espais i temps educatius des de la primera infància, també en les formacions inicials i permanents d’educadores i educadors, perquè tots conflueixen en una idea central: educar és escoltar les diferències, és acompanyar les persones, és ensenyar a aprendre a viure sense etiquetatges de gènere diferenciadors que aboquen a vides impregnades de desigualtats excloents.

Aquest llibre vol contribuir al debat i a la reflexió política i pedagògica des de la participació democràtica, des de la raó dialògica sensible de totes les persones que es preocupen i s’ocupen de l’educació del present. Pensar en l’educació del futur és fer ja l’educació d’avui, amb plena consciència que no es pot ser còmplice d’una educació negada. És des del present que s’han de canviar les maneres de mirar la realitat, de sentir-la i de pensar-la. Són processos necessaris per fer el pas cap a l’acció de construir èticament altres realitats, valorant les diferències i la possibilitat de viure sense els límits de gènere que imposen fronteres que no permeten viatjar pels camins escollits lliurement. Desfer els fils invisibles de la teranyina del gènere a través de pedagogies de l’equitat i la noviolència és el que proposem.