El dijous 12 de març, la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya va acollir un acte de celebració dels 50 anys de feminisme, que va servir per recuperar la memòria de les Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona el 1976 i posar-les en diàleg amb el feminisme acadèmic i activista actual.

L’acte va ser inaugurat per Eva Espasa, vicerectora de Recerca i Transferència de Coneixement, que va explicar que la iniciativa ha estat organitzada conjuntament per la Unitat d’Igualtat i Diversitat, el Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere (CEIG), el GETLIHC (Grup d’Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació), la Facultat d’Educació, Traducció, Esports i Psicologia (FETEP), la Facultat d’Empresa i Comunicació (FEC), la Biblioteca i la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures. Espasa va destacar que l’acte volia reivindicar aquelles jornades històriques del 1976 i, al mateix temps, incorporar les veus en primera persona de dones que hi van participar, posant-les en diàleg amb investigadores feministes actuals. També va remarcar que els avenços del feminisme actual són fruit de lluites col·lectives acumulades al llarg del temps.

La construcció institucional dels estudis feministes a la universitat

A continuació, Marina Di Masso, directora del CEIG, va presentar les estructures de recerca i institucionals que han incorporat la perspectiva de gènere i feminista a la universitat. En la seva intervenció va traçar una genealogia d’aquestes iniciatives, recordant el paper de la Unitat d’Igualtat i Diversitat, els Plans d’Igualtat, el mateix CEIG, diversos grups de recerca, la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures, així com el màster i el doctorat interuniversitaris d’Estudis de Gènere. També va voler recordar les persones que han contribuït a construir aquest camí, destacant especialment la figura de la professora Francesca Bartrina. Di Masso va concloure reivindicant que el 8 de març d’enguany recupera amb força les dimensions antifeixistes, antimilitaristes i antiimperialistes del feminisme, i recordant que, tal com ja advertien les participants de les jornades de 1976, les llibertats no estan garantides ni els drets són intocables, sinó que cal defensar-los i ampliar-los constantment.

Una taula rodona per pensar el passat i el present del feminisme

La taula rodona posterior, moderada per Maria Forga, professora de la FEC, va reunir Elena Crespí (psicòloga, sexòloga, professora de la UVic i divulgadora perinatal), Dolors Molas (professora emèrita d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona i historiadora feminista), Mercè Otero (ex catedràtica de llatí de la UB i referent de l’activisme feminista català), Carme Sanmartí (doctora en Història Contemporània i professora emèrita de la UVic) i Pilar Godayol (assagista, catedràtica de la UVic i coordinadora del GETLIHC).

Les Jornades Catalanes de la Dona de 1976

En la seva intervenció inicial, Pilar Godayol va contextualitzar la importància de les Jornades Catalanes de la Dona de 1976, que van reunir milers de dones de perfils molt diversos que sortien de la clandestinitat per debatre col·lectivament sobre els seus drets davant del patriarcat. Aquell esdeveniment va ser, en paraules d’Anna Mercadé, l’acte feminista més important des de 1939. De les jornades en van sorgir múltiples iniciatives, entitats, espais feministes, editorials i revistes que van marcar el desenvolupament del moviment feminista a Catalunya. Godayol va cloure la seva intervenció recordant les principals reivindicacions feministes que en van emergir, moltes de les quals han continuat orientant les lluites posteriors.

La institucionalització del feminisme i l’horitzó transformador

A partir d’aquí, Maria Forga va obrir el debat preguntant a les participants si algunes d’aquelles reivindicacions continuen vigents avui. Mercè Otero va assenyalar que un dels canvis més importants des de llavors ha estat la institucionalització dels estudis universitaris de gènere, així com la incorporació progressiva de la perspectiva feminista al conjunt de disciplines universitàries. Otero també va remarcar la importància de les iniciatives de commemoració del 50è aniversari de les Jornades Catalanes de la Dona, que permeten recuperar-ne la memòria i continuar treballant en clau transformadora. Segons va afirmar, recordar aquelles jornades no és només un exercici de memòria històrica, sinó també una manera de reactivar l’impuls polític i col·lectiu del feminisme i mantenir viu l’horitzó de transformació social que les va inspirar. En aquest sentit, va reivindicar que un altre món és possible i que el feminisme continua sent una eina fonamental per imaginar-lo i construir-lo.

L’experiència de les jornades i l’esclat del moviment feminista

Una altra de les preguntes plantejades per la moderadora va ser d’on havia sorgit aquella energia col·lectiva que va aconseguir reunir prop de 4.000 dones a les jornades del 1976. Dolors Molas, que hi va assistir com a públic, va recordar l’impacte emocional d’aquell moment. Les jornades es van celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona, un espai històricament associat al poder masculí. Molas va destacar que aquella va ser la primera vegada (i també l’última) que aquell espai universitari era ocupat massivament per dones. Per a moltes participants va ser revelador descobrir que experiències i inquietuds que elles pensaven que eren individuals eren, en realitat, compartides per moltes altres dones. Aquell moment va desencadenar un esclat de mobilització i associacionisme feminista a Barcelona.

En la seva intervenció, Molas també va voler reivindicar especialment el paper de la Llibreria de les Dones Pròleg, un espai clau del feminisme català que va resistir fins al 2022, quan va haver de tancar a causa de l’especulació immobiliària. Va concloure recordant que els drets no són naturals ni permanents, sinó fruit de lluites col·lectives. En aquest sentit, va subratllar que avui encara persisteixen desigualtats estructurals: les dones continuen cobrant menys per igual treball que els homes i segueixen assumint una part desproporcionada de les tasques de cura, treballs sovint invisibilitzats i menyspreats però imprescindibles per sostenir la vida social.

Politització, experiència personal i presa de consciència feminista

Carme Sanmartí va situar les jornades dins el context polític de l’època. Segons va explicar, l’ambient dels anys setanta estava fortament polititzat: la societat estava cansada de la dictadura i s’estava organitzant políticament i socialment. Aquesta ebullició col·lectiva va afavorir la celebració de les jornades feministes. Sanmartí va explicar que ella no hi va participar perquè en aquell moment estava immersa en la lluita antifranquista, però va relatar com la seva consciència feminista es va anar construint a partir d’experiències personals.

A casa seva eren molts germans i les filles assumien totes les tasques domèstiques, a més d’estudiar i treballar, mentre que els nois no hi participaven. Davant d’aquesta situació, recorda que les germanes van acabar dient “això no pot ser” i van decidir organitzar una mena de sindicat femení dins de la família per repartir les responsabilitats. Aquella experiència les va portar a identificar aquella situació com una forma d’opressió. Sanmartí també va explicar que el seu pensament es va veure molt influenciat per la literatura i pels processos de descolonització, que li van oferir eines conceptuals per entendre les relacions de poder.

Progressivament va començar a aplicar-hi la perspectiva de gènere, identificant paral·lelismes entre la colonització dels pobles i el domini patriarcal sobre les dones.

La mirada de les generacions més joves

Finalment, Elena Crespí va aportar la mirada de les generacions més joves. Va advertir que el context actual està marcat per l’auge de l’extrema dreta, una situació que pot generar escenaris polítics imprevisibles. En aquest sentit, va subratllar la importància de mantenir viva la memòria històrica, tant per reconèixer les lluites feministes del passat com per evitar que episodis com la dictadura franquista es repeteixin. Alhora, va assenyalar que moltes desigualtats persisteixen en el present: les dones continuen assumint gran part de la càrrega mental associada a les cures i encara hi ha mancances importants en el coneixement del propi cos, dels genitals i dels drets sexuals i reproductius.

 

 


Conclusions: drets conquerits i reptes pendents

L’acte es va tancar amb diverses reflexions creuades entre les participants, que van posar en relleu tant els avenços assolits com els reptes encara pendents.

Es va recordar que, malgrat els progressos, encara no existeix una educació sexual integral generalitzada als centres educatius, fet que contribueix a la persistència de violències, a la manca de coneixement dels propis drets i al desconeixement del propi cos. Les ponents també van destacar el valor històric de les Jornades Catalanes de la Dona de 1976, celebrades en un context de clandestinitat que feia especialment difícil l’organització feminista.

Aquell esforç col·lectiu, realitzat en condicions adverses, va permetre obrir camins que avui continuen marcant les lluites feministes. La sessió es va cloure recuperant unes paraules de Dolors Molas que van ressonar amb força entre el públic: els drets no són naturals ni estan garantits per sempre; són drets conquerits, fruit de la lluita col·lectiva, i cal continuar defensant-los.

.