És ben conegut el paper que ha exercit Hongria en la història d’Europa des del moment que durant la seva història mil·lenària –el rei Esteva va fundar el país cap l’any 1000– va formar part d’un enclavament catòlic que va actuar com una punta de llança davant de les possibles invasions que procedien de l’est, ja fossin els pobles eslaus, asiàtics o àrabs. Així, doncs, la situació geogràfica d’Hongria ha fet que constituís una mena de cap de pont continental que s’endinsa en territoris que s’han mantingut tradicionalment allunyats de l’Europa occidental. Altrament, un dels aspectes més singulars de la seva història ha estat l’afirmació nacional que després d’un seguit de tensions va precipitar el compromís (Ausgleich) de 1867 amb Àustria que va comportar la doble capitalitat entre Viena i Budapest dins de l’imperi austro-hongarès, amb l’escut de les dues àligues, després del fracàs hongarès de la revolució de 1848. A més, aquell compromís va afavorir la participació de la burgesia en la construcció de la moderna Hongria, a través d’un projecte de magiarització que a través de l’educació i la cultura basades en els principis liberals, va afavorir la presa de consciència nacional en un context geopolític que es movia entre el germanisme i l’eslavisme i que, consegüentment, lluitava per la seva afirmació nacional.
Ara bé, després del tractat del Trianon (4 de juny de 1920, una extensió del tractat de Versalles que afectava a Hongria) la superfície del país va quedar reduïda ostensiblement i la situació de crisi (amb importants pèrdues demogràfiques i econòmiques) es va generalitzar, la qual cosa va desencadenar un procés històric que escriptors com Sándor Márai i Lajos Zihaly van saber copsar esplèndidament. Així les seves obres donen compte i raó de la vida hongaresa que políticament era un regne ocupat per un regent, l’almirall Miklós Horthy que va conduir les regnes de la nació entre l’1 de març de 1920 i el 15 d’octubre de 1944. Amb tot, Hongria –de la mà de Bela Miklos– va declarar la guerra a Alemanya el 22 de desembre de 1944 i el destí magiar es va decidir en el camp de batalla. Així Hongria va ser ocupada finalment per les tropes de la Wehrmacht amb la col·laboració dels feixistes hongaresos, el Partit de la Creu Fletxada que es trobava liderat per Ferenc Szalasi, un moviment patriòtic, antisemita i ultranacionalista. Durant les darreries de 1944 i els primers mesos de 1945, es va produir l’alliberament d’Hongria per les tropes de l’exèrcit Roig, amb el llarg setge de Budapest que va començar per Nadal de 1944 i que es va perllongar fins el 13 de febrer de 1945. Fet i fet, aquesta dinàmica històrica va generar el que podríem anomenar una espècie de Finis Hungariae, en el sentit que després de caure sota el domini del III Reich –la qual cosa va comportar la mort de molts jueus hongaresos, que van ser deportats tal com van denunciar autors de la talla del Premi Nobel Imre Kertész (Sense destí)–, Hongria va entrar en l’òrbita del països satèl·lits de la Unió Soviètica. Mentrestant, el 1948 un intel·lectual de la vàlua i prestigi de Sándor Marai va emprendre el camí de l’exili, per desacord amb els principis comunistes que es van imposar finalment (1949).
La propaganda franquista presentava l’alliberament d’Hongria per les tropes de l’exèrcit roig com una veritable desgràcia que ja venia dels anys posteriors a la primera guerra mundial: Hongria havia viscut un efímer règim soviètic liderat per Béla Kun, fundador del Partit Comunista hongarès, entre el 21 de març i l’1 d’agost de 1919. No debades, Espanya va acollir a diferents intel·lectuals hongaresos després de la Gran Guerra, entre els que destaca el periodista Andrés Révész que va ser cap de la secció d’internacional del diari ABC de Madrid i que durant la Guerra Civil va actuar d’espia contra el republicans i a favor del règim de Franco a través de l’ambaixada hongaresa a Madrid.
Malgrat que l’1 de febrer de 1946 es va proclamar la República, el 1949 es va assentar un règim comunista i prosoviètic de la República Popular d’Hongria que va posar en marxa un pla quinquennal i un sistema de reeducació del poble en una línia d’orientació comunista. Mentrestant, el cardenal Mindszenty –una figura cabdal que significarà la llibertat i l’oposició al comunisme– va ser empresonat, alhora que Hongria havia de pagar els deutes de guerra a l’URSS que no van ser liquidades fins el 1953. Al seu torn, els líders hongaresos intentaven evadir-se de la influència soviètica, que es canalitzava a través de dues instàncies educatives sobre la joventut: la russoficació, és a dir, l’obligació d’aprendre la llengua russa i la filosofia marxista-leninista que es va convertir en la única ideologia permesa pel règim. I això sense oblidar el culte a Stalin, de manera que un dels episodis que marquen l’inici de la revolta de 1956 fou la demolició del gran monument erigir a Stalin a la capital hongaresa. No estranya, tal com indica François Fetjö, que els joves formessin l’avantguarda del combat insurreccional de la tardor de 1956 contra el comunisme, per tal de reclamar més llibertat, una situació que va comportar la invasió sagnant d’Hongria per part de l’exèrcit roig i l’esclafament d’aquella efímera etapa d’il·lusió.
Lògicament, l’entrada dels tancs soviètics a Budapest va ser aprofitada pel franquisme per exaltar l’heroisme i resistència del poble hongarès enfront del materialisme comunista, un dels elements claus del bolxevisme internacional. D’alguna manera es repetia l’esquema que va caracteritzar al règim franquista, que justificava l’aixecament militar que va donar lloc a la guerra civil com una lluita contra el comunisme soviètic. Això va marcar aquelles dues dates –el 18 de juliol de 1936 (moment del cop d’estat de les tropes franquistes) i el 23 d’octubre de 1956 (inici de la revolta popular magiar)–, amb la qual cosa el règim franquista va establir paral·lelismes i lligams amb l’Hongria que lluitava contra la Unió Soviètica. Dit amb altres paraules: de la mateixa manera que l’Espanya de Franco es va rebel·lar el 1936 contra el comunisme soviètic, ara –el 1956– els hongaresos repetien la mateix operació vint anys després.
D’aquí, doncs, que el règim franquista donés suport als sollevats a través de l’organització de festes per recaptar fons dedicats als hongaresos o amb l’emissió de segells a favor de les víctimes hongareses, represal·liades pel comunisme. Val a dir que els noticiaris del NO-DO, d’exhibició obligatòria a les sales de cinema de l’època, van recollir les imatges del festival cinematogràfic que a finals de 1956, poques setmanes després dels esdeveniments de Budapest, va recaptar 40.000 pessetes a benefici de les víctimes. El bo i millor del cinema espanyol de l’època –amb l’aparició de Pablito Calvo, un infant-actor famós del moment– apareix en el NO-DO 728A de 17 de desembre de 1956, analitzat per Lajos Somogyvári a Dulles, Franco, Otto von Habsburg and Chiang Kai-shek: Making the image of the enemy in the Hungarian propaganda after the 1956 revolution. No debades, en aquells anys la presència de l’hongarès Lászlo Vadja –director de referència al cinema espanyol dels anys cinquanta i responsable de la pel·lícula Marcelino, pan y vino (1955), un film emblemàtic del franquisme protagonitzat precisament per Pablito Calvo– devia afavorir l’organització d’aquell festival cinematogràfic en favor d’Hongria.
Com havíem analitzat en el Seminari celebrat el 2 de març de 2018: Aprendre sobre els totalitarismes externs. El cas d’Hongria, tot indica que la propaganda a favor d’una Hongria lliure –alliberada del jou del martell comunisme– es va canalitzar especialment a través del cinema d’aquells anys. Sobretot en la pel·lícula Rapsodia de sangre, sobre l’aixecament popular de Budapest (1956), dirigida per Antonio Isasi-Isasmedi (1957) i que va utilitzar escenes originals del NO-Do (Lénárt, 2014, p. 104-106). El protagonista del film és un pianista Andras Pulac, catòlic i anticomunista, que contrasta amb la figura del seu sogre János Kondor, un periodista d’orientació prosoviètica i atea. El conflicte de les dues cares d’Hongria –ben similar al que va esdevenir a l’Espanya de 1936– estava servit, de manera que el director Isasi-Isasmendi va utilitzar imatges del NO-D0 en el seu film (Lénárt, 2014, p 105).
Amb tot, la pel·lícula que més èxit va aconseguir va ser Los ases buscan la paz (dirigida el 1954 per Arturo Ruiz Castillo), en què es narren les peripècies del jugador de futbol Ladislau Kubala, per escapar d’Hongria i arribar finalment a Espanya, presentada per la propaganda franquista com un país de pau i llibertat (Simón Sanjurgo, 2008). En aquest sentit, ja el NO-DO 620 B, del 22 de novembre de 1954, es feia ressò de la filmació d’aquesta pel·lícula, que explicava com Kubala havia fugit d’Hongria cap a Viena vestit amb l’uniforme de soldat soviètic.
Hongria va servir, tot i la llunyania, com a aliat històric de l’Espanya franquista, atès que ambdues –amb dinàmiques diferents– lluitaven per un mateix ideal: l’enderrocament del comunisme, motiu que va fer que els americans donessin el seu suport a Franco amb la signatura dels acords amb els Estats Units (1953) que van ser corroborats per la visita del president Eisenhower a Madrid el 1959. Ras i curt: l’anticomunisme va esdevenir una veritable eina propagandística i va ser la millor garantia per tal que el franquisme pogués perpetuar-se en el poder fins la mort del dictador el 1975.
Referències
François Fejtö, Hongria 1956. Socialisme i llibertat. Barcelona, Edició de Materials, 1966.
William M. Johnston, El genio austrohúngaro. Historia social e intelectual (1848-1938). Oviedo, KRK Ediciones, 2009.
Andrá Lénárt, «La imagen de Hungría en el cine franquista», Acta Hispanica, 19, 2014, p. 101-111.
Sándor Márai, Confesiones de un burgués. Barcelona, Salamandra, 2016.
Sándor Márai, Lo que no quise decir. Barcelona, Salamandra, 2016.Miralles, Europa liberada. Sense editorial, ni data (1945?).
Juan Antonio Simón Sanjurgo, «La utilización del cine y el fútbol durante el franquismo. Kubala en Los ases buscan la paz», a I Congreso Internacional de Historia y Cine (Getafe, 2007). http://e-archivo.uc3m.es
Ignacio Smolka i Fernando Díez Pérez, Révesz, un puente en la Europa dividida. Balassi Intézert, 2015.
Abstract
The revolution in Hungary (1956) served at the Francoism as a propaganda against the Communism. The films at that time showed the communism like a counter-educational system in which personal lives were blocked. To build the film narrative they presented the history of Hungary as a long war history against the Communism and a war to preserve the catholic heritage. We can look at the NO-DO and films as a bildungs roman shaped in a military spirit.
Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)
Deixa un comentari