Abstract
This documentary deals with educational work with children at risk of social exclusion from a religious institution in the city of Valencia during the Francoism. In the film you can see the conservative, segregating and national-Catholic character of the education offered in these institutions.
Aquest documental del NO-DO que correspon a l’1 de gener de 1954, pretén difondre la feina de l’anomenat “Programa nacional de acogida y formación de menores con riesgo de exclusión social”, és a dir el sistema que el règim franquista utilitzava per a atendre els menors en risc social. La peça comença seguint pels carrers de València un nen que vesteix de forma descuidada i que comet algunes infraccions, com ara pujar al tramvia sense comprar bitllet o fumar tabac i jugar a cartes amb altres amics en hores en què hauria d’estar escolaritzat.
El documental, amb un to evidentment propagandístic, començant pel títol (“Vidas encauzadas. La protección de menores en España”), evidencia algunes de les característiques de la protecció de menors durant el franquisme en el període inicial d’aquest règim autoritari. Tal i com es diu en el reportatge, la protecció de menors en aquells moments es regeix per una llei de l’any 1904, que serà refosa en un decret del 2 de juliol de 1948, per tal d’eliminar totes aquelles disposicions que els successius governs de la Segona República (1931-1939) hi havien incorporat per tal de vincular l’atenció als infants en risc als nous corrents pedagògics europeus. Amb la instauració del franquisme la protecció de menors torna a recuperar el sentit que havia tingut des de començaments del segle XX: paper preponderant de l’Església en l’administració dels recursos educatius, finançament a través d’un impost sobre els espectacles (mesura decretada el 1917) i dependència administrativa del ministeri de justícia.
Com en tants altres sectors, per al de la protecció dels menors en risc d’exclusió social, el franquisme va suposar un retorn al passat. Malgrat el relat pseudorevolucionari del partit únic falangista, el règim tingué la pretensió d’esborrar qualsevol rastre de modernitat en l’acció pública. Així doncs, l’Església recuperà el paper protagonista en l’educació moral dels ciutadans i se li atorgà, gairebé en exclusiva, l’encàrrec d’educar les futures generacions. L’atenció als infants desatesos o delinqüents també fou confiada a institucions religioses, com el “Grupo San Francisco Javier” de València a què fa referència el documental. Els continguts de l’activitat educativa d’aquesta institució evidencien, d’altra banda, el caràcter nacionalcatòlic, segregador i conservador del treball educatiu que s’hi portava a terme. El que pretenia el franquisme no era, òbviament, transformar la societat en la direcció de fer-la més igualitària i moderna sinó perpetuar un status quo que afavoria a una minoria privilegiada.
Deixa un comentari