És ben sabut per tothom que aquest any estem commemorant el cinquantè aniversari del maig del 68. Bona prova d’això és que s’han organitzat diferents actes (seminaris, exposicions, jornades) per tal de rememorar tot el que va succeir durant aquells dies a la capital de França i, al mateix moment, reflexionar sobre el seu llegat. Així mateix, convé destacar que la majoria de les editorials, sense oblidar-nos dels assaigs elaborats per l’ocasió, també han reeditat les obres més importants que van ser publicades a propòsit d’aquells dies tan convulsos per part dels seus principals activistes (Daniel Cohn Bendit, Alain Krivine). Tanmateix, fem notar que hi ha poca obra que porti a terme una lectura pedagògica d’aquella revolta estudiantil (Esteruelas & Garcia) que, sense plantejar-se mai l’assalt al poder a causa del seu posicionament crític vers els dos blocs que configuraven el món bipolar de la guerra freda (influències llibertàries), va canviar certs hàbits socials i culturals de l’època. El malestar juvenil va acabar ensorrant, d’alguna manera, un món que havia esdevingut vell i caduc com la mateixa figura del general De Gaulle.
Però, quina va ser la reacció del règim franquista quan la ciutat de París s’estava incendiant per les protestes estudiantils? El No-Do va dir quelcom sobre tots aquells esdeveniments que van succeir durant el mes de maig de 1968? En aquesta ocasió, el règim no va optar per silenciar aquesta notícia com a mecanisme de manipulació i adoctrinament informatiu i, per la qual cosa, posem de manifest la presència de tres referències vers aquesta qüestió. En la primera d’elles que porta el títol de Graves disturbios estudiantiles en paris. Estudiantes y fuerza publica frente a frente en el barrio latino (No-Do 1324A, 20/5/1968), es poden veure diferents escenes dels disturbis ocorreguts, sense especificar el dia, durant la celebració d’una manifestació. Només aclareix que és una manifestació prèvia a una jornada de vaga general però és la veritat és que és una dada poc aclaridora perquè, durant aquells dies, es van convocar, a banda de les sectorials de mitjans de comunicació, dues vagues generals (13 i 20 de maig). Pel que fa els aspectes tècnics, crida l’atenció la música escollida perquè ajuda a crear neguit a l’espectador tal com passarà en les altres referències que comentarem tot seguit i, per descomptat, la menció d’expressions d’aquesta mena: “tumultuosa manifestación”, “trágicos acontecimientos” i, per últim, “grado de violència superior a todo lo registrado hasta ahora en otras capitales de Europa y de América”.
Després, trobem, en el No-Do número 1325 B (27/5/1968), la notícia Paris, despues de los disturbios estudiantiles. Incendios y manifestaciones en el barrio universitario. Continua esmentant totes les conseqüències negatives de les manifestacions estudiantils (cotxes cremats, ferits, destrosses del mobiliari urbà) sense mencionar dies concrets però, en aquesta ocasió, les novetats son que es dona alguna informació de la revolta (suspensió de les classes a la Sorbona) i, al mateix moment, es pren partit, de forma clara, al costat del govern o, millor dit, del poder establert custodiat per un militar com en el cas espanyol. En aquest sentit, no ens pot estranyar que el narrador afirmi, sense embuts, que “el gobierno se esfuerza en encauzar el estado de inquietud”. Aquest argument queda reforçat, sense cap mena de dubte, en el No-Do 1329B (24/6/1968) per mitjà de la notícia Francia, camino de la normalidad. Manifestaciones en pro y en contra de las medidas gubernamentales. Es narra que França es troba entre la voluntat de tornar a la normalitat (entrada dels obrers a la indústria, nens i nenes a les escoles, signatura d’acords) o el manteniment dels conflictes violents a l’espai públic. D’aquesta manera, aquest darrer No-Do relacionat amb el maig del 68 acaba assenyalant a De Gaulle com la figura cabdal per solucionar aquesta conflictivitat social ja que ben aviat s’havien de celebrar eleccions presidencials.
Així, doncs, concloem aquest text amb dues claus interpretatives. Per un costat, és evident que el relat oficial del règim és totalment parcial i presenta mancances molt greus a nivell informatiu cosa que demostra que era el menys important de tot plegat. Va ser, sens dubte, una constant en l’aparell comunicatiu del règim. A mode d’exemple, convé destacar que, en cap moment, explica com era el context polític i econòmic de França i d’arreu del món (optimisme per la bonança econòmica) ni les motivacions principals de la mobilització estudiantil i, més endavant, també obrera (Sud Aviation, Renault). Tampoc dona la informació de què molts intel·lectuals i professors de les universitats franceses hi van participar activament en les mobilitzacions d’aquell mes de maig (moviment situacionista de Guy Debord) o que el govern francès va decretar l’estat de setge durant un mes. En fi, és notori que no va al fons de la qüestió perquè això roman molt lluny del seu propòsit principal.
I, en darrer terme, es confirma que la incorporació d’aquesta notícia en els No-Dos no respon a una voluntat informativa sinó més aviat política. Es pretén, doncs, ofegar l’anhel de llibertat que arribava des de França tot enviant un missatge directe i entenedor a la població en general, és a dir, cal salvaguardar l’obra de Franco ja que ens aïlla de tots aquests mals que succeeixen a l’exterior i condueixen al caos social i econòmic. Per la qual cosa, no ens pot estranyar que, en la resta No-Dos, podem percebre que la vida universitària espanyola era totalment diferent a la que s’estava vivint a la capital de França durant aquells dies. En contra posició a les barricades del barri llatí i les posteriors destrosses que impossibilitaven una vida quotidiana normal, es volia transmetre la idea que a les universitats espanyoles s’impartia docència amb normalitat i es celebraven actes solemnes de doctors honoris causa, visites de diferents autoritats o simplement esdeveniments esportius.
Tanmateix, la veritat és que molts estudiants es van emmirallar en la revolta del maig del 68 per diferents motius cosa que va permetre consolidar la dinàmica de la transformació social en el marc de les universitats i, com a conseqüència d’això, espais democràtics obtinguts anteriors com és el cas de la Caputxinada o la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (1966). Paga la pena recordar que aquests dos esdeveniments sí que van ser silenciats pel No-Do. També per raons polítiques en comptes informatives. En qualsevol cas, volem palesar que, a partir d’aquella dècada, la lluita universitària va esdevenir democràtica. Ni més ni menys.
Abstract:
Analysing the representation of the Paris riots (1968) we can observe which were the way of giving news, without informing. The analysis is based on what is show and what was silenced. The analysis mix the de-structuration of the oral and the visual discourses in order to understand the propaganda routes used.
No-Dos referenciats:
No-Do 1324A (20/5/1968) Graves disturbios estudiantiles en paris. Estudiantes y fuerza publica frente a frente en el barrio latino.
No-Do número 1325 B (27/5/1968) Paris, despues de los disturbios estudiantiles. Incendios y manifestaciones en el barrio universitario.
No-Do 1329B (24/6/1968) Francia, camino de la normalidad. Manifestaciones en pro y en contra de las medidas gubernamentales.
Referències
Esteruelas, A.; Garcia, J. (en premsa) “Maig del 68 i la incidència en els discursos pedagògics pobres”. Educació i Història: revista d’història de l’educació.
Deixa un comentari