Aquest reportatge realitzat l’any 1970 per Horaci Valcárcel haig de confessar que m’ha sorprès gratament. Suposo que en tractar-se d’un documental de la productora No-Do esperava una visió molt més reduccionista o autoritària de la malaltia mental.
Ja d’entrada, destaca la comprensió de la malaltia mental com un fenomen complex, en el qual influeixen factors interns i externs. Així, parla de la importància de poder donar una resposta adequada al medi (l’ésser humà modifica i és modificat pel medi). Em crida l’atenció com afirma que la civilització urbana, si bé és font de possibilitats de creixement però també de frustració, una lectura molt contemporània.
El que sí que em crida negativament l’atenció, des de perspectiva de gènere, és que les dones que apareixen en els quadres mèdics són únicament germanes i no apareixen psiquiatres dones.
En el documental, es parla de pacients, no d’usuaris ni de participants, però hem de ser conscients que és un lèxic encara present en l’actualitat. Però destacaria que parla d’humanització i de les capacitats dels usuaris. Posa de manifest la importància del treball, que m’és molt propera per la meva formació com a terapeuta ocupacional. Així, parla de com la labor teràpia adaptada a les possibilitats de les persones, incrementa el sentit de responsabilitat i de grup entre altres aspectes. Posa en valor els treballs dels usuaris i la seva qualitat. El que més sorprèn és l’autogestió en cooperatives dels propis usuaris, amb la seva pròpia junta directiva. Avui dia en molts hospitals psiquiàtrics ni es contempla aquesta possibilitat (cooperativista), l’atur afecta a més d’un 60% de les persones amb malaltia mental avui en dia. Els enfocaments més innovadors els trobem en casos de emprenedoria social, com la molt coneguda La Fageda (producció de iogurt, gelats, melmelades, etc.) o excel·lents experiències menys conegudes com Moltacte (Outlet de roba del grup Inditex).
També destaca la importància de l’art/psicodrama com a teràpia, com a procés de autodescobriment, forma de diagnòstic, entre uns altres. Destaca com la persona durant l’hospitalització ha de realitzar-se culturalment. Em fa pensar en projectes que coordinem actualment des de la Càtedra de Salut Mental de la UVic-UCC / Grup de Recerca Salut Mental i Innovació Social, amb persones amb malaltia mental, en plena sintonia amb aquest objectiu, en el Museu Thyssen de Madrid, o amb persones amb Alzheimer al CCCB i a l’Auditori Nacional de Catalunya; o en iniciatives de gran valor com el projecte de Parelles artístiques liderat per Osonament.
Afirma com l’objectiu és la reintegració a les llars, grups d’amics i llocs de treball, però per aconseguir-ho fa una crida a la lluita contra l’estigma, que encara persisteix en la nostra societat gairebé 50 anys després. Per això, avisa de la importància extrema de la resposta social a la malaltia. Cal un canvi d’actitud per part de la societat, cridant a superar les dificultats laborals que troben els usuaris a la sortida de les hospitalitzacions, la desconfiança dels amics o la falta de comprensió en la família. És una crida, malauradament, molt actual.
Per tot això, crec que és un documental molt interessant.
Dades tècniques:
Productora: No-Do
Laboratori: Cinematiraje Riera
Autors: Valcárcel, Horacio (1933-2018), director . ; Valcárcel, Horacio (1933-2018), guión. ; Palacio Aldea, Ismael (1922-1986), director de fotografía . ; Melcon, Miguel., director de fotografía. ; Justo, Juan, sonido. ; Valcárcel, Antonio G, montaje. ; Gombau, Gerardo (1906-1971), música original . ; Trombey, Jack (1927-), música original. ; Groot, Hugo De., música original. ; Trede, Gerhard (1917-1996), música original . ; Juanes, José Ángel., locución.
Enllaç: http://www.rtve.es/alacarta/videos/documentales-color/psiquiatria-social/2905235/
Salvador Simó (Uvic-UCC)
Deixa un comentari