“Quan ens trobem amb un problema tenim dues opcions: afrontar-lo, adaptar-nos a la nova situació i buscar maneres de solucionar-lo, o bé negar-lo i resistir-nos a un canvi que, de fet, ja s’ha produït”

En Xavier Fernández és professor d’Anatomia i Fisiologia Humana a la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar (FCSB). Va treballar com a infermer durant deu anys (del 2006 al 2016) a l’Hospital Universitari de Vic al servei de Medicina Interna i al servei d’atenció immediata, que inclou el servei d’urgències i la Unitat de Cures Intensives (UCI). Després d’una estada de dos anys a Suècia a la Universitat de Linköping, on va cursar-hi un màster, s’hi va reincorporar el 2018. Ara bé, l’agost de l’any passat va decidir voluntàriament deixar aquesta feina a l’hospital per la incompatibilitat horària de compaginar-la amb la docència i el seu paper com alcalde de Santa Eugènia de Berga, càrrec que va prendre el juny del 2019. Fa unes setmanes, però, va reincorporar-se a la seva antiga posició després de veure la crida que va fer el Departament de Salut davant la manca de professionals sanitaris en la crisi sanitària.

  • Xavier, què et va impulsar a reprendre una feina que havies decidit deixar enrere? Què ha estat el més difícil d’aquesta reincorporació a primera línia?

Després de deixar la feina a l’hospital vaig mantenir el contacte amb els meus antics companys de la UCI. M’explicaven com havia canviat el seu dia a dia a la feina arran del nou coronavirus, els canvis d’horaris per a poder cobrir tots els torns, l’habilitació de plantes d’hospitalització per poder atendre a tots els malalts crítics que ho necessitaven i l’elevada càrrega de feina que tenien en aquests moments. Quan des del Govern de la Generalitat es va fer la crida per què professionals sanitaris es reincorporessin a la feina em vaig posar en contacte amb l’hospital i la setmana següent ja començava. La tornada a l’hospital va ser estranya, la sensació del primer dia va ser com si no hagués deixat mai de treballar-hi. En el fons és una de les meves zones de confort.

El més difícil diria que han estat dues coses: la primera és l’elevada càrrega assistencial que hi ha actualment i que es manté constant durant les 12 hores que dura el torn. La segona us diria que va ser l’adaptació a treballar amb tants EPIs (Equips de Protecció Individual). Actualment, per atendre un malalt de Covid-19, ens hem de posar un mono impermeable, una bata impermeable, un davantal impermeable, dos parells de guants a cada mà, dues gorres mèdiques, ulleres o pantalla facial protectora i unes mànegues de plàstic que ens cobreixen els avantbraços. Cada peça s’ha de col·locar en un ordre concret per què a l’hora de treure, que és quan hi ha més risc de contagi, s’ha de treure també en ordre concret. Treballar amb tots aquests equips de protecció no és el més còmode ni proper. Els pacients només ens veuen els ulls i amb prou feines ens entenen en parlar, tot i que tothom se’n fa el càrrec donada la situació.

  • Quines són les pautes diàries que segueixes per aconseguir alternar la feina a l’hospital amb la docència en línia i les tasques que desenvolupes a l’Ajuntament?

Actualment necessito dur una molt bona planificació de tot allò que vull fer en un dia ja que no disposo de gaire temps lliure. Intento tenir totes les tasques més urgents tant avançades com pugui.

Si hagués de dir un horari, diria que dedico els matins a l’Ajuntament i les tardes a la docència en línia. Pel que fa els dies que treballo a la UCI, en fer el torn de 8 a 20 h, el dedico exclusivament a l’hospital.

  • Quina ha estat la resposta de l’alumnat davant el canvi sobtat de les classes presencials al format online? Com us organitzeu a les teves classes?

Inicialment hi va haver una mica de confusió, tots vam haver d’adaptar-nos a la nova situació d’un dia per l’altre. En aquests moments crec que els alumnes s’han adaptat a la nova realitat i estan responent molt bé. Passar d’una docència presencial a online no és fàcil per ningú, però no hi ha alternativa en aquests moments.

El que he fet jo és gravar les meves classes i penjar-les al campus. He procurat fer-ho amb el major temps d’antelació possible, conscient que alguns alumnes també han vist incrementada la seva jornada laboral, i així donar el màxim de temps per què puguin realitzar les tasques que els assignem. A part d’això, intento promocionar eines poc utilitzades pels estudiants, com els fòrums, i organitzar alguna classe en directe per videoconferència.

  • És evident que el trasllat de l’activitat acadèmica a la xarxa comporta dificultats en alguns casos que s’han de pal·liar de la millor manera. Quins entrebancs encareu particularment en la docència de la salut online i com els solucioneu?

Crec que els alumnes presencials estan acostumats a que els puguem resoldre dubtes al moment i a treballar aquells conceptes que no han quedat clars, de manera que en finalitzar la classe la majoria de dubtes s’han pogut resoldre. En aquests moments estem gravant les classes i, evidentment, aquesta proximitat l’hem perdut. De totes maneres, i per pal·liar les mancances que s’han detectat, la pròpia universitat ha marcat unes directrius generals que estableixen, per exemple, videoconferències amb els alumnes per a minimitzar els contratemps que genera la docència en línia en comparació a la docència presencial.

La part que s’ha vist més perjudicada en la docència de la salut diria que és la dels seminaris i les pràctiques. És un tema complicat de resoldre i em consta que, de moment, s’han substituït algunes pràctiques per treballs escrits. Segurament no és la millor solució, però en aquests moments no hi ha massa alternativa.

  • Ara més que mai veiem la importància que té el personal sanitari. Fins i tot, alguns estudiants de l’últim curs del grau d’Infermeria també s’han adherit a aquesta lluita, experiència que de ben segur els serà molt útil per al seu futur professional. En aquest sentit, quin missatge t’agradaria transmetre a l’estudiantat dels graus de salut especialment, però també de la resta d’estudis?

Un missatge que sempre intento transmetre als meus alumnes és que és important mantenir una actitud proactiva davant les situacions de dificultat. Quan ens trobem amb un problema tenim dues opcions: afrontar-lo, adaptar-nos a la nova situació i buscar maneres de solucionar-lo, o bé negar-lo i resistir-nos a un canvi que, de fet, ja s’ha produït. Des del meu punt de vista la primera opció és el camí més ràpid per a retornar a la normalitat. Potser serà una normalitat diferent a la que teníem, però amb esforç i dedicació sempre la podrem convertir en la nostra nova normalitat. És un marc mental que veu els “problemes” com a oportunitats per a créixer i millorar.

Aquest consell, que a mi em van donar fa uns anys, crec que és dels més valuosos que mai m’han donat. A més, serveix per pràcticament qualsevol situació: des de per fer un treball per a la universitat que ens està costant més del que esperàvem, fins per afrontar una pandèmia que ens tergiversa absolutament tots els plans a curt, mig i potser llarg termini.

  • Creus que en sortirem enfortits d’alguna manera d’aquesta pandèmia, no només en el global de la societat sinó també en la pràctica professional i en el rendiment acadèmic?

De la situació actual segur que en podem aprendre moltes coses. En alguns aspectes en podrem sortir literalment enfortits, en d’altres l’enfortiment passarà per fer autocrítica i canalitzar els canvis oportuns des d’un punt de vista polític.

En el camp de la docència estem veient com l’educació completament en línia en totes les edats és possible. Tots estem aprenent a treballar utilitzant una tecnologia que, en realitat, fa dècades que tenim però que no s’havia utilitzant mai tant com ara. Fins i tot a les llars d’infants s’està utilitzant mitjans telemàtics per a transmetre informació educativa per tal que els pares puguin continuar estimulant física i cognitivament als seus fills i filles. El mateix està passant en una gran part d’àmbits professionals. Ara és el moment perfecte per a actualitzar-se i preparar-se per al teletreball i l’atenció telemàtica, començant per les administracions públiques. A l’Ajuntament de Santa Eugènia de Berga ho estem fent en aquests moments.

  • D’altra banda, amb quin/a company/a de feina o professió faries un sopar virtual i perquè?

El faria amb una companya de l’hospital, la Marga Rivas. Ens vam conèixer a la universitat estudiant Infermeria i ens vam entendre molt bé de seguida. Tinc molt bons records amb ella. El temps i les circumstàncies personals han fet que actualment ens veiem menys del que ens agradaria.

  • Quin lema et defineix?

Doncs hi ha una frase d’en Victor Küppers que tinc penjada a la paret per no oblidar-la. Diu el següent: “en mesurar el valor d’una persona els coneixements sumen, les habilitats sumen, però l’actitud multiplica”. Ell la resumeix, amb una intenció didàctica, a través de la fórmula v = (c + h) x a.

Aquesta fórmula pretén explicar que és la nostra actitud la que determina, en gran part, l’experiència que vivim a cada moment i l’empremta que deixem en les persones del nostre voltant. Tal i com tenim cura del nostre cos fent esport, és igual d’important tenir cura i cuidar la nostra actitud.

  • Quina és la teva cançó preferida?

 La veritat és que no tinc una cançó preferida. De totes maneres, si n’he de triar una diré Dear me, d’Eric Hutchinson.

  • Quin ha estat el viatge que més t’ha marcat com a persona? I quin és el proper viatge que somnies fer un cop aixecada l’ordre de confinament?

Segurament el viatge que més m’ha marcat ha estat l’estada ERASMUS que vaig fer a Portugal l’any 2006. Va ser una experiència més que fantàstica, extremadament enriquidora, divertida i a on vaig conèixer a molta gent de països diferents per primer cop. Entre els companys que vaig conèixer hi havia unes noies sueques. Elles son les “culpables” que, deu anys més tard, en un moment en el que volia una canvi a la meva vida, decidís anar a viure dos anys a Suècia.

Aquest any tenia pensat organitzar-me i anar a Àsia, no hi he estat mai i ho tinc pendent des de fa temps. Estava entre Taiwan i Vietnam, però em tocarà esperar una mica. Quan millori la crisi sanitària i puguem fer vols internacionals, seran dels primers països que visitaré.

  • Quin és el teu major somni?

El meu objectiu més ambiciós és el de ser capaç d’aportar el meu granet de sorra per a deixar un món i una societat millors. L’educació i la informació son eines claus per què es produeixin canvis reals en les persones i, per aquest motiu, m’agradaria convertir-me en un gran docent i comunicador.

  • Ens recomanes una app o qualsevol eina informàtica útil per aquest període de quarantena?

Doncs us recomano molt l’aplicació Udemy. És una app on es poden fer cursos en línia a un preu molt accessible. Hi ha de tot, des de classes de piano fins a cursos d’estadística o d’idiomes. També tenen una pàgina web amb el mateix contingut. Aquests dies a casa poden ser un bon moment per començar a aprendre allò que sempre havíem volgut aprendre i pel que mai no havíem sabut trobar temps.

  • Tens cap record o anècdota viscuda a la Universitat que vulguis destacar?

No és una anècdota en si, però pel bon record que en tinc jo de la meva època d’universitari, si algun alumne/a llegeix això voldria dir-li que gaudeixi i exprimeixi tant com pugui la seva etapa a la universitat. Son uns anys fantàstics i el temps passa volant!