ODS 4. Educació de qualitat

Gabriel Lemkow Tovias és l’investigador principal del projecte Communities for Sciences (C4S) – Towards Promoting an Inclusive Approach in Science Education. El projecte arriba al seu punt final aquest mes de novembre, després de tres anys de treball conjunt entre onze institucions de vuit països europeus que han sumat esforços per avançar en una educació científica més inclusiva i que pugui arribar als col·lectius més vulnerables i en situació d’exclusió. El Campus Manresa de la UVic-UCC ha liderat un projecte que ha constatat que hi ha molta feina per posar fi a les desigualtats en aquest àmbit de l’educació.

Aquest final d’any acabareu el projecte europeu Communities for Sciences (C4S) – Towards Promoting an Inclusive Approach in Science Eucation (C4SH2020), que heu dedicat a treballar amb l’objectiu de fer arribar la ciència de manera inclusiva a tots els col·lectius de la societat, especialment a aquells que estan amb més risc de vulnerabilitat. Després de tres anys de feina i de treball conjunt amb altres institucions i col·lectius, quina conclusió podeu treure de com es pot assolir aquesta fita? Hi ha molta feina per fer? 

Aquest projecte ens ha il·lusionat molt a totes les persones que hi hem participat, tot i que sabíem que no era gens fàcil dur-lo a bon port i que tingués un impacte positiu real, ja que el nostre plantejament sobre una educació científica inclusiva era força trencador i disruptiu respecte al que s’havia fet fins ara en aquest àmbit.

La idea d’impulsar i conscienciar sobre la importància d’una educació científica activament antisexista, antiracista i anticapacitista ha requerit moltes aliances estratègiques amb diversos sectors i agents individuals, i especialment amb persones expertes en ciència o educació, membres també d’aquestes comunitats en risc de ser vulnerabilitzades. Hem sigut conscients des del primer moment que les nostres pròpies institucions europees (de majoria blanca i masculina, i hereves d’un passat colonial i eurocèntric terriblement injust) tenen moltes barreres a l’accés de totes les persones. I que també hi ha hagut una certa complicitat històrica de les nostres pròpies institucions científiques i educatives en invisibilitzar el paper de les persones migrades i la comunitat Rrom/gitana, de les dones i de les persones amb algun tipus de discapacitat com a coprotagonistes actives en ciència i en la construcció de les nostres societats europees i nacionals.

Aquesta realitat institucional ha implicat treballar molt per regenerar els llaços de confiança amb membres d’aquests col·lectius, que sovint han vist vulnerats i trepitjats els seus drets en l’àmbit institucional, perquè sentissin que podien formar part activa d’aquest projecte, i que hi havia voluntat real de millora i d’impacte social. En diversos moments ens hem hagut de situar en un segon pla per cedir el veritable protagonisme a les persones que estan fent el veritable treball científic i educatiu, i també de visibilització de la diversitat i de l’equitat de gènere  a “peu de carrer” (a “peu de ciència”).

Per tot plegat, algunes de les conclusions que podríem plantejar són que cal una pròpia revisió real i activa del paper històric que hem tingut les institucions europees d’aixecar barreres a la inclusió en els camps de la ciència i l’educació científica; que cal generar aliances reals, i que per fer-ho és necessari generar una confiança real basada en fets i accions inclusives reals, i que cal també aprendre a cedir el protagonisme a qui realment ha de ser la persona protagonista referent per a nenes i nens (i persones adultes), i que ja està fent un treball magnífic com a persona científica / educadora / divulgadora. Ah! I és clar, que per tenir un bon equip humà en el projecte, cal crear-lo. L’equip no està mai fet, cal crear-lo constantment generant moments i espais de confiança mútua i d’il·lusió continuada pel projecte.

Entrevista publicada a la revista digital SomU de la UVic-UCC, on podeu llegir tota l’entrevista.