Dijous passat la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya investia com a doctora honoris causa la infermera Núria Cuxart Ainaud, en reconeixement a la seva trajectòria i al seu paper clau en l’evolució i la visibilitat de la professió infermera. Amb més de quaranta anys de dedicació, ha exercit responsabilitats assistencials, directives i docents, i ha estat una veu referent en l’ètica del cuidar en aquest país. Promogut per la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar, aquesta investidura va posar el punt i final a la commemoració dels 50 anys d’estudis d’Infermeria a Vic

Què ha significat per a tu rebre el doctorat honoris causa precisament l’any del 50è aniversari dels estudis d’Infermeria a Vic?

M’entusiasma la coincidència de la distinció rebuda amb l’any del cinquantè aniversari dels estudis d’infermeria a Vic, perquè va ser un punt de partida valent que va marcar un abans i un després en l’orientació de l’ensenyament de la Infermeria. El camí recorregut des de l’Escola d’Infermeria a la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya ha estat exemple de plantejament coral i compartit que val molt la pena tenir ben present. La voluntat de deliberació plural des de les ciències de la salut i el benestar que es fa, i sobretot, l’orientació des del fet de tenir cura són valors que tant de bo se continuïn garantint i promovent.

Com creus que ha evolucionat el paper de la infermeria a Catalunya des dels inicis fins avui?

Quan ho mires des del punt de vista personal, del que has viscut com a professional, pot semblar feixuc i d’evolució molt més lenta del que una voldria. Però s’ha de reconèixer que l’evolució tant de la Infermeria en tant que ciència i professió com de l’aportació de les persones que l’exerceixen, infermeres i infermers, ha estat vertiginosa i molt positiva. Tot i els obstacles, que són molts, és evident que l’immens esforç esmerçat pel col·lectiu infermer per reivindicar la perspectiva de tenir cura a tots els nivells ha estat espectacular. Hi ha grandíssimes infermeres a la pràctica, a la gestió, a la docència i a la recerca amb aportacions professionals molt rellevants fruit del desenvolupament de la professió i d’aquest esforç col·lectiu que permeten donar resposta a les diferents necessitats socials relacionades amb el compromís per a la cura de les persones en una societat complexa.

De petita no volies ser infermera. Quin va ser el detonant que et va fer abraçar aquesta professió amb tanta passió?

Vaig ser afortunada, perquè el curs 76/77 que finalitzava els estudis, una corrent potentíssim de noves concepcions de cura, van obrir un camí molt engrescador de desenvolupament científic de la Infermeria com a ciència i professió. Però el detonant de veritat va ser prendre consciència que hi havia un tenir cura -que no era el que m’havien ensenyat ni el dominant en el sistema sanitari- però que valia la pena explorar i posar en pràctica perquè resolia molts problemes a persones, famílies i comunitats fins aleshores ignorats sistemàticament. I una vegada el vaig descobrir, ja no el vaig voler deixar, m’hi vaig sentir compromesa.

Per què dius que la cura és una revolució?

Efectivament, crec que és una revolució per molts motius. Perquè transcendeix a la curació, va més enllà, es preocupa pel dia a dia de les persones i capacita les persones per prendre decisions; perquè ajuda a prioritzar entre tot allò que està pendent de fer que molt sovint s’oblida i pot millorar molt la vida de les persones; perquè suposa preocupació per l’altre, s’interessa per la relació i pel context en què es desenvolupen les situacions quotidianes. Per això diem que la cura enforteix la cohesió social i és un marc de referència per a la convivència. Tant de bo ho consideréssim com a societat.

Quines resistències institucionals creus que encara dificulten situar la cura al centre dels sistemes de salut i benestar?

Les propostes del fet de cuidar competeixen amb gegants com el fort enfocament a la malaltia relegant la promoció i l’educació per a la salut i la cura. Persisteix una excessiva medicalització de la vida diària així com interessos pel manteniment d’un poder que difícilment persistiria en un model de veritat centrat en les persones, de lideratge compartit, on la presa de decisions pivotés sobre qui pot fer millor cada cosa. És una qüestió de concepte de salut, de model i, per tant, de prioritats però també d’estructures sanitàries i socials amb poca capacitat d’adaptació a les necessitats actuals.

Quins valors consideres imprescindibles en la formació de noves infermeres i infermers? 

Molts. La cura és molt complexa i requereix valors com la responsabilitat, la intimitat, la justícia social o el compromís professional. Són importantíssims. Però, sens dubte, el què anomenem “valor cura” és essencial. Un valor que Rosamaria Alberdi, una infermera referent per a moltes de nosaltres, defineix com una “especial sensibilitat i interès per reconèixer i atendre les necessitats de les persones, d’acord amb la seva pròpia formulació i promovent-ne l’apoderament”. Sense coneixement i comprensió de la situació de la persona tal com la percep i la viu, no hi ha cura ni s’aconsegueix que la persona desplegui les capacitats per recuperar la seva quotidianitat.

Quin missatge voldries que quedés gravat a les futures generacions d’infermeres? 

Que descobreixin la cura sense por, deixant de banda tòpics com que és una activitat de segon ordre com tampoc és una activitat exclusivament sanitària. Que aprenguin a gaudir-ne, que es convencin que la cura sustenta la vida i només amb cura la vida és possible. Que reflexionin al voltant de l’afirmació d’Ester Busquets, professora d’aquesta universitat i una de les veus més reconegudes en qüestions d’ètica de la cura: “La cura és quelcom necessari per a la vida, hi ha cura on hi ha vida”.