En el marc de l’assignatura de Psicosociologia de la discapacitat, en la que participen conjuntament estudiants del grau en Teràpia Ocupacional i Fisioteràpia, han comptat amb la presència de Josep Maria Alañà, ex professor ja jubilat que ha explicat de primera mà als estudiants com és viure amb una diversitat funcional com és l’acondroplàsia.

Primerament, ha comentat la importància de donar un temps d’adaptació a les persones quan el veuen: “En el primer moment la gent veu la meva diversitat, però després em veu a mi. Tots ens hem de donar un temps d’acomodació, que és una de les coses més importants” i també ha remarcat la sort que va tenir de néixer a Barcelona en aquell moment on la diversitat era molt major que no en un poble petit: “L’ambient en el qual desenvolupem una diversitat és molt important. El fet de ser noi o noia influiria com també viure en un poble petit en lloc d’una gran ciutat. Pot marcar la diferència. Qui marca la diferència no és la diversitat, és l’ambient on has estat”. Per sort, afirma que s’ha avançat molt amb la diversitat funcional, sobretot amb les famílies. Antigament, les famílies que tenien un fill amb diversitat funcional l’amagaven, buscaven culpables i el veien com a un càstig de Déu: “Actualment molts pares estan orgullosos dels seus fills i s’ensenyen amb orgull”.

Durant l’explicació de les seves vivències també ha remarcat la importància dels adjectius i en quina posició els col·loquem: “El més important és quan tu et defineixis, com ho fas. És un adjectiu i tu li dones la importància que vols. Quan em presentava em definia amb tot i, per últim, afegia que patia acondroplàsia, no a la inversa, perquè no és el que més em defineix”. Alhora, ha explicat la seva experiència quan els nens el veuen: “Abans ens insultaven. Ara, això no passa: “Mare, mira! Un avi acabat de néixer”, això és una descripció a ulls d’un nen”. Alañà fa èmfasi en l’ús de la paraula nan, que la pots fer servir com a Insult o com a descripció i també remarca com, les frases periodístiques com “le crecen los enanos”, que es fan servir molt, no són conscients dels efectes i del mal que fan.

Alañà ha explicat com l’adolescència va ser de les èpoques és complicades perquè se sentia menystingut i no comptaven amb ell. Més tard, quan va anar a la universitat i es va presentar a les oposicions, en què va ser el primer de la seva promoció, no li volien donar la plaça perquè no volien que un nan donés classes: “No me la volien donar: “dónde se ha visto un enano dando clases” . Al final me la van donar i el 1982 va sortir una llei que defensava que el 5% de les places es reservaven a persones amb un 33% o més de diversitat funcional”. Alhora, també ha defensat la importància de tenir un sou i autonomia: “Una persona, si pot tenir un sou, l’ha de tenir, independentment de la seva diversitat funcional […] Un dels objectius bàsics de les persones amb diversitat funcional és l’autonomia personal. Si una persona que té diversitat funcional pot fer una cosa amb llibertat, ajuda moltíssim”.

Per últim, ha volgut explicar el model mèdic actual per a les persones amb una diversitat funcional: “Vivim un model mèdic que pensa que, les persones que som diferents, ens han d’intentar apropar a les persones que no pateixen cap diversitat funcional. Per exemple, es fan operacions per allargar els ossos als nens perquè, a l’edat adulta, no siguin tant baixos”. També ha advertit de la importància de treballar el llenguatge inclusiu i com les sèries i el cinema també afecten en la percepció de les persones amb acondroplàsia: “La sèrie Juego de Tronos i la saga del Senyor dels Anells han ajudat molt a la inclusió, en canvi, pel·lícules com James Bond, en què els nans eren els dolents, han fet molt de mal”.