Ester Busquets: “Tenim el deure de posar consciència a la ciència davant dels reptes que se’ns plantegen”

Abans de començar, situa’ns l’ètica i la bioètica en la història.

L’ètica existeix des que la humanitat és humanitat. Una vegada van demanar a l’antropòloga Margaret Mead quin era el primer signe de civilització. Tothom hauria dit que la descoberta del foc, però ella es va fixar en un gest ètic i va dir que era un fèmur trencat. Això volia dir que en l’època dels homínids, algú que es va trencar un os va tenir qui el va cuidar, li va donar menjar i el va protegir. El fet que s’hagi trobat l’os d’un fèmur soldat és una de les primeres manifestacions de l’ètica en la humanitat.

D’altra banda, la bioètica apareix fa una cinquantena d’anys per donar resposta als nous avenços de l’àmbit de les ciències biomèdiques i biològiques. El poder de la tecnologia mèdica és tan gran que la bioètica apareix com a punt d’unió entre la ciència i les humanitats. Si tenim present que en els últims cinquanta anys la medicina ha evolucionat més del que ho ha fet en els darrers dos mil cinc-cents, ens hem de preguntar constantment si allò que és tècnicament possible és bo que es faci.

I què va fer que t’hi volguessis dedicar?

Jo vaig estudiar Infermeria pensant que també m’agradava la Filosofia i en l’assignatura de Bioètica, que impartia el professor Joan Mir —de manera brillant, per cert—, hi vaig trobar la síntesi perfecta entre la ciència i les humanitats. Val a dir que la UVic ha estat sempre pionera pel que fa a la formació bioètica dels seus estudiants. Quan posteriorment vaig estudiar Filosofia, ja ho vaig fer amb l’objectiu d’especialitzar-me en bioètica i vaig tenir la sort de poder treballar a l’Institut Borja de Bioètica, un dels centres referents a Europa i el món.

En la teva tesi doctoral vas prendre com a punt de partida la novel·la de Tolstoi La mort d’Ivan Ilitx. Què té aquesta novel·la que et permetés construir la tesi? Què volies demostrar?

La veritat és que la tesi surt de només quatre pàgines precioses del capítol 7 de la novel·la, que són tot un tractat de filosofia sobre què vol dir cuidar bé. Al darrere d’aquestes quatre pàgines, hi ha un model de cures, que és el que vaig construir en la meva tesi. El personatge de Gueràssim, que és un esclau, cuida el seu amo moribund, Ivan Ilitx, d’una manera extraordinària.

«Les actituds ètiques s’aprenen a través dels models que ens envolten»

L’aportació de la tesi va en la línia que les actituds ètiques, tant dels professionals com de la ciutadania, s’aprenen a través dels models que ens envolten, siguin personatges de ficció, literaris, o de carn i ossos. Crec que tota persona que es vol dedicar a la cura hauria de llegir aquestes quatre pàgines, o la novel·la sencera, per comprendre què significa la bona cura ètica d’una persona vulnerable. Vet aquí el miracle de Tolstoi!

Tenint en compte la societat en què ens estem convertint, cap a on creus que ha d’evolucionar la bioètica? Quins són els reptes principals a què li caldrà fer front?

Si una paraula ha d’anar lligada a la de bioètica, ha de ser “responsabilitat”, davant del poder de la ciència i la tecnologia. Això no vol dir que s’hagi de posar fre a la innovació, però sí que es demana de ser responsables perquè podem alterar la vida. Tenim el repte de posar consciència a la ciència davant de desafiaments com la intel·ligència artificial, el transhumanisme, la manipulació genètica…

El món canvia molt ràpidament. Avui ja ningú es planteja si hem de fer tècniques de reproducció humana assistida o no; en tot cas, ens plategem si té sentit que una dona sigui mare a setanta-quatre anys, malgrat que tècnicament sigui possible. Fa vint anys el dilema era si era ètic crear vida al laboratori; avui ens plantegem si és ètic de perfeccionar-la. I no parlo dels nens a la carta, de si tenen els ulls blaus o els cabells rossos; parlo de si podem aconseguir que tinguin més memòria, definir trets del caràcter o fer que tinguin una condició física innata per dedicar-se a l’esport d’elit. Ens interessa la manipulació genètica per curar malalties, però ens obre la porta a una colla de perills, com són l’alteració de la naturalesa i la pèrdua de llibertat. Això ens ha de fer preguntar: Quins seran els models que dissenyaran aquests nens i nenes que algú haurà triat prèviament? Qui hi tindrà accés?

I quins són aquests instruments?

Bàsicament, la deliberació. Els ensenyem a deliberar. En primer lloc, analitzem els fets: patologia, entorn familiar, i tot el que es pugui saber a priori de la persona i el seu context. Després identifiquem els valors en conflicte i a partir d’aquí comença un procés de reflexió i debat per trobar respostes racionals, raonables, prudents i provisionals. Tot això, des de la consciència que no hi ha respostes absolutes, que partim del propi biaix i que cal aprendre a veure les coses des de la perspectiva de l’altre per intentar arribar a una decisió prudent.

Alguna vegada t’he sentit a dir que l’ètica del fet de tenir cura ajuda a millorar la salut de la població quan s’integra en les polítiques sanitàries i socials. Com s’ha de fer perquè això passi?

Tothom té molt clar que l’essència de la professió de la Infermeria és la cura, tot i que la cura també és imprescindible en el conjunt d’altres professions sanitàries. Però què passa en l’àmbit social? Les cures, fins fa ben poc, s’havien restringit a l’àmbit privat i a les dones, i això s’ha de revertir perquè hem de posar la cura al centre de l’organització social. En política això vol dir transformar la manera com està organitzat el món del treball i vetllar perquè els espais comuns com hospitals, escoles i barris siguin llocs de cura. L’ètica hauria de ser present en tots els àmbits de la vida social, però és molt difícil que això passi perquè vivim en un món dominat pel capitalisme.

Quins missatges t’agradaria transmetre als futurs professionals de la salut en relació amb la bioètica?

Hi ha dos missatges que em semblen essencials. El primer és que treballem amb persones i que atendre vol dir “exquisidesa” en el respecte vers l’altre. El segon missatge és que estem atenent persones que, en la majoria de casos, no han triat ser a les nostres mans. Simplement, s’hi han trobat. Quan una persona acudeix al CAP o a l’hospital ho fa en situació de fragilitat i el que no s’ha de fer és afegir-li més patiment; per tant, el personal sanitari té la responsabilitat de suavitzar, acompanyar, mirar, escoltar i fer tot el possible perquè la situació reverteixi i, si no és possible, fer-la tan suportable com es pugui.

«Atendre persones vol dir ‘exquisidesa’ en el respecte vers l’altre»