En l’acte de Graduació de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar, vam tenir el goig d’escoltar l’Ariadna Teixidó com a convidada d’honor.
L’Ariadna és de Mollerussa, tot i que fa dos anys que viu a Tàrrega amb la seva parella. La seva vocació la va portar a estudiar Educació Primària amb l’especialitat d’anglès a la Universitat de Lleida. És mestra, tot i que ara està de baixa fent rehabilitació per poder tornar algun dia a una escola a ensenyar. Es considera una persona activa, creativa, riallera, resilient i amb moltes ganes de viure el que li presenti el futur. Des de fa un any la seva vida es veu acompanyada per professionals de la Infermeria, la Nutrició, la Fisioteràpia i la Teràpia Ocupacional.
- Com va ser el dia en el qual la teva vida va fer un gir?
Durant el mes de febrer de l’any passat (2023), jo estava fent la primera substitució del curs, feia de tutora a 5è i també d’especialista d’anglès. Semblava que havia tingut sort, perquè seria una substitució d’uns mesos i m’hi estava trobant a gust. Fins que la meva vida va canviar dràsticament. Un dia em vaig començar a trobar malament, suposadament era una grip i amb dos dies de diferència, vaig passar d’estar a casa amb febre i marejos, a ser l’hospital, amb coma, i amb molt poca esperança de vida. Tot havia estat causat per una infecció bacteriana, contreta per un tipus de streptococcus. Es va manifestar com una forta pneumònia, que em va afectar òrgans vitals, com el cor, els pulmons, els ronyons i el fetge.
Semblava que no ho superava quan em van administrar la noraadrenalina, provocant que extremitats superiors i inferiors es quedessin sense pressió sanguínia. Ja des d’un bon inici vaig estar connectada a suport vital, però no era suficient i quan semblava que ja no hi havia més opcions, va aparèixer la ECMO. Les paraules textuals del doctor de l’UCI de Lleida van ser: “aquest és l’últim cartutx que queda. El seu cos no respon a res.” Això va suposar el meu trasllat a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on són especialistes en aquest tractament.
- Com recordes els dies a l’UCI?
Vaig passar 52 dies a l’UCI, i ho recordo amb molt d’amor, alegria i tendresa. Ja sé que sembla estrany! Però és veritat quan diuen que les persones fan el lloc. Les infermeres i infermers van ser realment àngels.
Quan vaig despertar-me al cap de dues setmanes del coma, vaig sentir-me molt a gust. Diàriament, tenia dues infermeres per mi, juntament amb un o una auxiliar, més el doctor. Les infermeres rotaven cada dia de pacient i una de les meves il·lusions cada matí al despertar-me, era saber qui estaria aquell dia amb mi. Vaig sortir coneixent a persones que mai oblidaré pel seu l’esforç, tendresa, paciència, calidesa i confort, i també per la seguretat que ens van donar en tot moment als meus familiars i a mi.
Malgrat que sembla que la situació no hagués de ser massa agradable, i menys per la meva família, van aconseguir que aquell lloc que ens imaginàvem fosc, trist, i fins i tot traumàtic, arribés a ser confortable, acollidor i no tan trist com ens pensàvem.
Elles i ells van ser les meves mans, la meva veu, i em van transmetre força quan no tenia res d’això. Són un suport indispensable pels pacients. La seva passió i esforç es contagia.
- I després vas haver d’entrar a quiròfan. Com recordes l’experiència?
Vaig tornar a l’hospital per l’operació de les amputacions. És estrany, però en tenia ganes. Ja feia temps que els meus peus i mà esquerra, encara que formaven part del meu cos, ja no em servien per a res, al contrari, no els notava i els dies anteriors semblava que el meu cos ja els rebutgés, provocant-me febre i malestar. L’operació va anar molt bé. Recordo adormir-me al quiròfan i despertar-me, com si hagués tancat i obert els ulls. Per mi va passar un instant i ja m’havien operat, però no m’ho vaig creure fins que vaig veure que la mà esquerra ja no hi era.
- Quin ha estat l’aprenentatge més gran durant tot aquest temps?
He descobert que són les petites coses les més importants. Abans que passés tot, no donava importància a, per exemple, poder fer servir el mòbil, o a vestir-me sola. Però ara, durant aquest any de rehabilitació, cada cosa aconseguida l’he celebrat com un pas cap a la victòria, i el millor és que ho hem celebrat tots plegats: professionals sanitaris, família i amics i amigues.
La teràpia ocupacional m’ha ajudat a ser més conscient de mi mateixa i del meu cos. Pensava que no seria capaç de fer moltes coses per culpa de les meves limitacions físiques, però al cap i a la fi, jo decideixo quines són les meves limitacions. I l’acompanyament de la teràpia ocupacional ha estat clau. L’adaptació d’accions o espais m’ha permès aconseguir la màxima independència i millorar la meva qualitat de vida.
- Quins han estat els teus pilars durant la rehabilitació?
Les meves sessions han estat una combinació de teràpia ocupacional amb fisioteràpia. Aquesta unió de professionals m’ha permès tenir una millor recuperació. Així doncs, la fisioteràpia ha estat un altre gran pilar en la meva recuperació, iniciant-se des del coma fins al dia d’avui. Això m’ha permès conèixer i gaudir d’un gran ventall d’avantatges que ofereix la fisioteràpia, des de la motora, la respiratòria i la teràpia ortopèdica.
- Quins objectius et vas plantejar durant el procés de rehabilitació?
Els objectius s’han anat ampliant a mesura que el meu procés ha anat millorant. És per aquest motiu que un cop donada d’alta vaig iniciar-me al gimnàs de rehabilitació on va començar tot el procés ortopèdic. Després d’un mes i quatre dies ja tenia les pròtesis dels peus i vaig poder fer els meus primers passos amb molt dolor i molta por, però amb molta il·lusió i esperança per poder tornar a caminar un altre cop. Els fisioterapeutes m’han ensenyat a tornar a caminar, però amb 25 anys es converteix en una tasca lògica i teòrica, no com quan ho fem de petits. Recordo pensar: “peu a terra, puja meluc, mou el peu, aixafa amb el taló, i després punta”. I que em vingués al cap: “tot això feia uns mesos ho feia sense pensar, cada dia, tot el dia”, però la vida havia fet que hagués de donar valor a poder caminar un altre cop, i així ho vaig fer.
Tot i que encara estic en el procés d’optimitzar el meu caminar, ja puc fer coses amb les quals somiava fa un any, com anar a passejar el meu gosset, poder anar a llocs amb la meva parella, poder pujar les escales de casa dels meus pares, i molt aviat tornar a agafar la bici. I tots aquests resultats han estat aconseguits amb molta feina d’equilibri, de tonificació, de resistència i més, de la mà de la meva fisioterapeuta, l’Anna.
- Has trobat a faltar l’assistència d’algun professional?
Ha estat comprovat que el que mengem té un impacte en la nostra evolució mèdica, ja sigui en l’aspecte d’infeccions, inflamacions, estat d’ànim… Abans pesava uns 53kg, i al despertar-me del coma en pesava 40kg. Així que un cop em van permetre menjar, vaig deixar de ser vegetariana i vaig començar a menjar de tot, saludable, però de tot, perquè el meu afany era recuperar la meva salut i forma física.
El que sorprèn és que en cap moment vaig tenir contacte amb cap nutricionista dietista, i això segurament és culpa del sistema. Així que s’ha de lluitar per una priorització de la importància d’uns àpats saludables i adaptats pels pacients segons les seves patologies, i així permetre que el procés de curació sigui millor.
- Quin missatge t’agradaria donar als futurs professionals de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar?
L’altre dia vaig trobar unes paraules que representen la idea que vull transmetre i diuen:
En un hospital hi ha molt de dolor, però també molta esperança. Vosaltres sou l’esperança. Tot el que heu après, heu estudiat aquests anys, no és només per vosaltres, sinó per nosaltres, per la gent de qui tindreu cura, ja que el vostre coneixement, la vostra tasca, revertirà en la societat.”
- Quines persones o actituds t’han ajudat més durant el procés?
Els aspectes que més m’han ajudat durant aquest procés han estat tres. Primerament i el més important, la gent que t’envolta, ja que hi ha moments que tu mateixa no tens força i el fet que parella, família, amics i personal sanitari t’ajudi i et transmeti afecte i suport et facilita el procés de millora. També l’optimisme. Des d’un bon inici m’he centrat en els aspectes positius, perquè no serveix de res fixar-me en les coses negatives. He optat per entendre i adaptar-me al canvi en lloc de negar-lo. I finalment, tots els motius per viure. Solia pensar a l’UCI: “això m’ha passat als 25 anys. Si tot va bé, viuré més anys de la meva vida amb el meu nou físic, que amb el meu cos d’abans. Ja tindré temps d’adaptar-m’hi”.