En Xavier Jaile va néixer a Girona el desembre del 1959, on feia fred espectacular, la Plaça del Mercat estava glaçada, les canonades de plom esquerdades, no havia aigua per en lloc, exceptuant una font a on la gent hi feia cua per omplir les garrafes. Bàsicament els estudis “elementals” els va fer al Col·legi Nacional Joan Bruguera i va acabar el batxillerat superior a l’Institut Vicens Vives de Girona. Va estudiar Diplomat Universitari d’Infermeria i posteriorment de Fisioteràpia, i fa uns anys el Màster d’Osteopatia.

Quin record tens del teu primer dia a la UVic?

A principis de setembre de 1999 arribo a la UVic, acollonit, de la mà del mestre Marc Vidal i retrobant-me amb el Professor Sebastià Canamasas, que em facilitaren l’entrada i totes les eines necessàries per iniciar el meu procés com a docent, tot i els meus entrebancs inicials, confiaren amb mi. Els hi estic molt agraït.

Explica’ns una anècdota que t’hagi passat treballant a la FCSB.

La primera anècdota que recordo, va ser ben curiosa per a mi. Em presenten la professora Roser Picas, em fa una ullada i diu “ja em coneixeràs” i fot el camp. Al cap d’uns dies em diu “diuen que ets moro” (magrebí), segons vaig entendre era pel meu cognom que el seu origen és incert, a Catalunya es troba al Pallars Jussà i passat els Pirineus a l’oest del País d’Oc. He anat coneixent a la professora Roser Picas al llarg dels anys i és una persona excepcional, és molt més sensible del que es pot observar, i s’assembla a mi perquè va a la seva “bola”.

Explica’ns una cosa de tu que no sapiguem.

No sé massa bé que dir. La meva vida és senzilla, força plana, sense massa incidències, tan avorrida que és difícil d’explicar, m’agrada l’òpera, el jazz, el rock, la música sacra. Soc un lector lent com un ós mandrós i gaudeixo del cinema d’autor i d’acció, de qualsevol temàtica. M’agrada més passejar que caminar, tenir una vida contemplativa, en quietud. Estic treballant per apropar-me a l’estoïcisme.
M’agrada el títol de la novel·la d’en Ferran Torrent: “No emprenyeu al comissari”

Fes-nos una recomanació, la que vulguis.

Últimament és més fàcil per a mi llegir poesia, tinc pendent llegir un llibre de poemes d’en Joan Margarit.

Últim dinar, fora de casa, va ser a la “Creperia Bretona” de Girona, força bona i recomanable.

A la Seu de Lleida per la nit, els esperits dels frares benedictins, caputxins, etcètera, es troben per deliberar sobre la Fe, l’Esperança i la Caritat. És una zona Geodèsica amb una energia còsmica veritablement excepcional.

Tothom ha d’anar a la “Pica D’Estats”.

A quina persona de la FCSB li passes el relleu?

Nomino a la Laia Capdevila, de la secretaria de la Facultat.