Núria Gorchs va estudiar la diplomatura en Infermeria a l’Escola Universitària d’Infermeria a Osona, que estava situada on és ara la Casa Convalescència. Va acabar el 1986, on va ser la tercera promoció de diplomades i des d’aleshores, que s’ha anat formant per actualitzar-se, estar més preparada pels requeriments del lloc de treball on ha estat i per conèixer i entendre una mica més aquest món tan complex que és l’ésser humà.

Va entrar a treballar a la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar el setembre del 2006, primer a mitja jornada fent una substitució i en tres anys va passar a jornada completa. Sempre ha compaginat la feina assistencial donant classes, majoritàriament de formació continuada, però també en la formació infermera. Com a docent, ha estat implicada en diferents assignatures, però sobretot en els pràcticums fent pràctica reflexiva en Fonaments d’Infermeria i en Atenció Integrada. Actualment, també coordina el quart curs del Grau en Infermeria. Aquest octubre passat va obtenir el doctorat focalitzant-se en la primera experiència de mort que viuen els estudiants del Grau en Infermeria en les seves pràctiques.

Des del principi ha col·laborat en diferents projectes d’innovació docent al voltant de les pràctiques, en la internacionalització en diferents programes intensius de pràctiques o de recerca, i ha estat coordinadora del Grau durant quatre anys.

Quin record tens del teu primer dia a la UVic?

Recordo un despatx molt petit amb les taules de fusta marró en forma de U i els prestatges també marró fosc, situat on ara hi ha els Caps de Departament. Érem sis, molt enllaunades. Recordo molt bé que em van rebre les companyes amb una carpeta de la Universitat d’Estiu de la UVic per fer ‘marca’ quan anés als seguiments de pràctiques i una jaqueta de pijama blanc per als seminaris. Se’m feia rar estar lluny dels malalts i els familiars, que formaven part del meu dia a dia assistencial de l’Hospital de la Santa Creu.

Anteriorment, la Montse Vall m’havia convidat a fer una intervenció en la seva assignatura, és el primer record que tinc de ‘classe’ amb tota l’aula plena d’estudiants en infermeria.

Explica’ns una anècdota que t’hagi passat treballant a la FCSB.

Després d’aquesta rebuda i pensant que jo era la ‘cara visible’ de la UVic als hospitals i Centres d’Atenció Primària quan anàvem a fer els seguiments de pràctiques, em vaig comprar una jaqueta grisa, que encara tinc, per anar ben ‘endiumenjada’ i arreglada per cada ocasió, en cada seguiment d’estudiant en pràctiques, representar bé la Universitat a cada centre assistencial col·laborador. Anant de seguiment de pràctiques des de Lleida a Figueres o a Tarragona, me n’han passat de totes circulant amb el cotxe a la carretera i circulant per l’interior dels hospitals… Però, el que més en destaco és la importància de posar cara, donar la mà i ‘captar’ els diferents paisatges interns dels hospitals, cosa que ara amb la pandèmia sembla que costi tornar a recuperar.

Explica’ns una cosa de tu que no sapiguem.

Aviat farà un any que va morir el meu pare, i amb ell s’ha acabat cuidar i matar conills i pollastres; ens en proveíem tota la família. Els últims anys vaig aprendre amb ell, a fer tot el procés de degollar, escaldar, desplomar, pelar les potes, socarrimar… els pollastres, i de degollar, treure la pell i escorxar… els conills. I amb la mare fer tot el procés de cuinar-los abans d’arribar a taula i degustar. Sobretot tenien un significat especial els pollastres que havien de servir per fer sencers la nit de Nadal.

M’agrada el contacte amb la natura i fer activitat física. Sempre he compaginat la muntanya amb altres esports suaus. Em vaig fer mal amb la moto amb setze anys i amb la bicicleta als 36, per això vaig decidir passar a les quatre potes: durant una temporada feia passejades amb cavall en un projecte que compartíem amb dues amigues més. Ara m’he passat a la bicicleta elèctrica i estic descobrint d’una altra manera el paisatge i l’esport. Sempre penso que em quedarà passar a les quatre rodes…

I encara una altra cosa de les moltes altres inquietuds que tinc. De la mateixa manera que he explicat que sempre he tingut curiositat per aprendre sobre els éssers humans, també he volgut experimentar des de dins, des del mateix cos i l’energia: he fet Programació Neurolingüística -PNL-, flors de Bach, Reiky, moviment corporal expressiu, dansa dels cinc ritmes i meditació. Actualment practico biodansa.

Ja veieu que no una, no!… I les que us puc explicar mentre fem un ‘walking meeting’ o un beure. Quan vulgueu!

Fes-nos una recomanació, la que vulguis. *una lectura, un restaurant, un lloc per visitar, una excursió per fer, etc.

Tampoc no em puc quedar amb una de sola. Dos llocs molt propers que per a mi concentren un univers: l’espai natural de les Guilleries-Savassona i el Lluçanès.

El castell de Savassona, la font de la baronessa, St. Feliuet, el Puig del Far, la Roca del migdia, el Salt de la minyona i l’esquei són entorns per perdre-s’hi sol o en companyia i sentir la força de la terra i la màgia dels horitzons.

Al Lluçanès les postes de sol són un espectacle, sobretot a la tardor: St. Sebastià i Lourdes a Prats de Lluçanès, el Castell de Lluçà, St. Martí Xic i Sta. Llúcia a Sobremunt o els Munts a St. Boi.

Tot el Lluçanès és un altiplà serè que acull i convida amb restaurants com La Primitiva a Lluçà, La Fonda d’Alpens, o La Fonda Sala d’Olost, i amb nombroses excursions per a tots els nivells i gustos. Ah, i amb el mercat dominical a Prats, encara que molt petit, amb prou productes i totes les botigues obertes per omplir el rebost de tota la setmana. Volia afegir que pel Lluçanès a l’Aina Roca també li agradava anar, i jo, sent del Lluçanès, no coneixia dos racons meravellosos: el roc del Puigxot i el pla de Malajunta.

A quina persona de la FCSB li passes el relleu? *condició: que sigui una persona que treballi en un àmbit diferent del teu.

Ara pla! Quin compromís… si ha de ser d’un altre àmbit… a l’Eva Cirera. Entre nosaltres, hi ha un munt de persones que ens poden aportar moltíssim des d’altres perspectives.