La professora Míriam Molas, durant l’entrevista.

La Míriam Molas Tuneu va arribar a la UVic l’any 2016. És llicenciada en Psicologia per la UAB i especialitzada en psicologia clínica, psicoteràpia i psicologia general sanitària, a més de màster en Criminalística i Ciències Forenses per la UAB i Santa Pau. Actualment és professora del Departament de Ciències de la Salut Aplicades de la FCSB i professora de les assignatures de Psicologia, Psicologia de l’Alimentació, i Sexualitat i Cronicitat dels diversos graus de la Facultat, i coordinadora del Màster en Atenció Integral i Centrada en la Persona (AICP) de la UVic.

El que més li agrada de la seva professió és escoltar a les persones i aprendre de les relacions humanes per poder-les acompanyar per millorar la seva qualitat de vida, i ens explica que aquesta és la part del confinament que pitjor porta, “per la dificultat de no poder estar al costat de persones que realment estan vivint situacions dramàtiques i bolcar-me en sumar esforços ajudant a tenir cura d’elles”. Precisament per aquest motiu, al nostre blog us expliquem que la Míriam ha publicat dues guies d’acompanyament per a la ciutadania i els professionals sanitaris.

 

Quin record tens del teu primer dia a la UVic?

El record del meu primer dia a la UVic és dins la primera aula que vaig trepitjar com a professora. El meu primer dia vaig arribar molt puntual i em vaig asseure a la primera fila mentre posava en ordre els fulls i la meva carpeta amb materials. Al cap de pocs minuts van començar a arribar els alumnes i tothom s’anava asseient. El xivarri anava en augment i jo pensava en les meves primeres paraules i en com presentar-me. M’agrada normalitzar les situacions i posar humor als moments que permeten fer-ho; així passen coll avall més ràpid, i vaig pensar que asseure’m a la primera fila com una més, podria ser natural i proper.

Finalment vaig posar-me dempeus i vaig dir: “Bon dia, el meu nom és Míriam. Encantada de saludar-vos”. Vaig veure unes cares molt estranyes… però vaig continuar amb la meva presentació. Quan havíem trencat el gel vaig atrevir-me a demanar si passava alguna cosa (esperant que s’haguessin equivocat d’aula, per exemple), i em van comentar que al principi de la classe es pensaven que es tractava d’una broma per part d’una estudiant (jo) fent-se passar per una professora. Vaig pensar: “Comencem bé… “. A partir de llavors, sempre que he conegut un grup nou d’alumnes, espero dempeus davant la pissarra i m’estalvio els malentesos. Tot i que, encara ara, puc asseure’m al costat d’algun estudiant a qualsevol passadís i em poden demanar si tinc “tippex” com si d’una companya d’estudis es tractés! Em fa gràcia i ric una estona. Això sí que és créixer entre iguals i trencar amb les “jerarquies”!

 

Explica’ns una anècdota que t’hagi passat treballant a la FCSB.

Se m’acudeixen un parell de moments graciosos que podria subscriure sota un clar titular: “Salvada pels pèls”. Sí, sí, un dels trets que m’acompanya en moltes de les meves peripècies és el del despropòsit amb el que sigui que es presenta. En una ocasió, vaig quedar-me tancada en un dels lavabos de la FCSB a les 20.15 h del vespre, feia poc que havia acomiadat els alumnes de l’aula i semblava que ja no quedava ningú en tot l’edifici. Vaig passar pel lavabo i un cop dins… “clic!” (aquells maleïts poms rodons dels quals sembla impossible endevinar el sentit correcte que et permetrà obrir la porta), vaig quedar-me tancada. No hi havia manera d’esbrinar si havia de continuar donant voltes al pom cap a l’esquerra o cap a la dreta. No se’m va acudir altra solució que comença a cridar auxili!

Pel meu cap ja passaven imatges de quina seria la posició en la qual dormiria en aquell parell de metres quadrats. Per sort, vaig sentir les veus d’unes noies i van recórrer a ajudar-me. Eren dues alumnes que tornaven cap a casa i que per fortuna van quedar-se sense bateria als mòbils i els auriculars els hi havien deixat de funcionar (sinó, haguessin marxat amb la música posada a les orelles i potser no haurien sentit els meus crits). No he tornat a entrar més a aquell lavabo sense un mòbil a la mà per si haig de fer una trucada de rescat!

L’altre rescat també va ser gràcies a uns alumnes. Va ser en el famós aparcament de sorra en el qual les persones que no volem deixar cap cèntim a l’escurabutxaques de la màquina que controla la zona taronja dels aparcaments hi deixem el nostre. Doncs allà, un dia de fosc que tenia pressa vaig voler sortir pel dret, imaginant-me que anava amb un tot terreny (i no era el cas). “Patapam!”, les rodes davanteres del cotxe atrapades entre el gran pam de vorera que permet sortir de l’aparcament i un gran sot de sorra. El carrer estava desert. No veia manera de sortir i apa, 20 minuts provant endavant i enrere, cremant pneumàtics. Quan m’estava imaginant que hauria de trucar a la grua municipal, vaig veure un grup de nois que s’apropaven i em demanaven si necessitava ajuda. Em van dir que havien sentit de lluny com donava gas endavant i endarrere (doncs gràcies a Déu que vaig fer-ho) i van apropar-se a veure què passava. Així, ells empenyent el meu vehicle per darrere i jo donant gas endavant, el meu cotxe va ser rescatat de la “trampa” de sorra de l’aparcament. I al cap de 30 segons es va posar a ploure pedra com feia temps que no veia! Així que dono les gràcies als alumnes caiguts del cel en moments tan inoportuns com els que se m’han presentat dins i fora la UVic. M’heu salvat la “vida”!

 

Explica’ns una cosa de tu que no sapiguem.

Míriam Molas a casa seva, des d’on teletreballa durant el confinament per la COVID-19.

Alumnes i companys de feina em coneixeran per la meva professió en psicologia, però abans d’aquesta etapa el meu interès va anar dirigit una llarga temporada al món de la Criminalística i les Ciències Forenses. Em vaig formar en l’àmbit de la psicologia criminal i com a auxiliar d’estudis forenses, vaig descobrir que no sóc gens aprensiva i que davant d’una autòpsia humana no em paralitzo. On molts companys d’estudis veien òrgans amb angúnia i sentien repugnància davant d’una dissecció humana, jo veia ciència i una infinitat d’enigmes a descobrir, que van despertar en mi (encara més) l’interès sobre el cos i l’ésser humà, el cervell i les ordres que ens pot donar mentre pensem, parlem i vivim.

Però vaig aparcar aquesta vocació en el moment d’entrar al món laboral, el qual obligava a formar part durant uns anys d’un cos de seguretat policial abans de tenir sort i poder entrar a un laboratori científic i forense, i això ja no anava tant amb mi. A més a més, això també suposava treballar amb persones sense comunicació verbal, cosa que em resultaria molt difícil! (això sí que ho sap tothom, m’agrada molt conversar). Els enigmes difícils de resoldre i els trencaclosques em segueixen fascinant, però a partir de llavors vaig preferir seguir-ho fent intercanviant diàlegs i converses amb persones que poguessin expressar-se i amb qui ens poguéssim mirar als ulls mentre parlem i ens escoltem (persones vives!).

 

Fes-nos una recomanació, la que vulguis.

M’atreveixo a recomanar dos llocs de mar i muntanya i de localitzacions geogràfiques molt diferents. Sóc una enamorada d’Indonèsia, així que els que tingueu l’oportunitat d’anar-hi busqueu un bon mapa i bon calçat, i visiteu l’illa de Nusa Penida (al costat de la gran illa de Bali). Recomano la platja de Kelingking Beach, un dels pocs paisatges que m’ha fet deixar el mòbil i no poder parar de pensar en el que estaven veient els meus ulls. Les vistes dels colors de l’aigua i les roques que s’alcen enmig són espectaculars i els 40 minuts de baixada tortuosa valen molt la pena. El moviment de les onades amb força contra les roques, els colors turquesa purs i la sensació d'”estic en una illa com un nàufrag abandonat” no tenen preu.

Però ei, recomano un paratge espectacular també molt més a prop! Pels que us agradi la natura i caminar, podeu visitar un dia el municipi de la Vall de Boí (comarca de l’Alta Ribagorça) i fer la ruta de la marmota: que va des de la presa de Cavallers fins al refugi de Ventosa i Calvell. La ruta es troba dins un dels parcs naturals més espectaculars, el d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. La pot fer tothom entre 4 i 5 hores i els indrets màgics que us anireu trobant pel camí són espectaculars. Un dels últims racons és el conegut Estany negre, un llac d’origen glacial que meravella la vista de qualsevol, i al final podeu passar una nit al refugi de la Ventosa i Calvell. El que et diu el silenci des de la muntanya és fascinant. Per tant, aquí recomanaria una llibreta en blanc i començar a escriure tot el que noteu en aquells moments. Quan arribes a casa un dia entre setmana cansada de la teva rutina i recuperes una d’aquestes pàgines, recordes que hi ha moments i llocs màgics que són reals i als que pots tornar sempre que vulguis escapar dels maldecaps i sentir-te lliure i desconnectar.

 

Per acabar, a quina persona de la FCSB li passes el relleu?

Passo el relleu a l’Eduard Minobes.