Aquest mes, a l’Entre Nosaltres, parlem amb la Meltem Yildirim. Va estudiar Infermeria a la Universitat Privada Haliç d’Istanbul (Turquia) amb una beca completa del govern, i s’hi va graduar l’any 2006. El 2008 va acabar el màster, centrant-se sobretot en l’àmbit de la salut mental. Posteriorment, es va orientar cap a la cirurgia, àmbit en què es va doctorar a la Universitat d’Istanbul el 2014.
Després va treballar en un hospital acreditat per la Joint Commission International, atenent pacients d’ortopèdia i cirurgia cardíaca. Alhora va iniciar la docència universitària com a professora ajudant a Haliç, on va treballar sis anys, i més endavant a la Universitat Yeditepe, vinculada a la FCSB de la UVic-UCC mitjançant conveni Erasmus.
L’any 2016 es va traslladar a Barcelona i, el setembre del 2017, va començar a treballar a temps complet a la UVic-UCC, on continua desenvolupant la seva activitat docent.

  1. Quin record tens del teu primer dia a la UVIC?

Ho recordo perfectament. La coordinadora del grau en Infermeria en aquell moment, l’Eva Rovira, em va portar a l’aula B026 per presentar-me als estudiants el meu primer dia de classe. Recordo que el cor em bategava molt ràpid i que els estudiants em miraven amb curiositat. Però tan bon punt vaig començar la classe, vaig sentir una sensació molt familiar, com si tornés a fer allò que sempre havia fet, només que en una altra llengua. I a partir d’aquell moment, em vaig relaxar i vaig començar a gaudir-ne.

  1. Explica’ns una anècdota que t’hagi passat treballant a la FCSB.

A vegades, quan faig classe, em surten exemples espontanis. Sobretot quan explico recerca qualitativa, m’agrada inventar situacions per fer-ho més entenedor. Un dia, parlant de la importància de l’observació, vaig dir:
“No podem saber amb certesa què fa una persona sense observar-la; per exemple, pot semblar que un estudiant està prenent apunts al portàtil, però potser està parlant amb un amic per WhatsApp”.
Just en aquell moment, l’estudiant al qual havia assenyalat va aixecar el cap i va dir tot sorprès: “Com ho has sabut?” —i sí, realment estava xatejant per WhatsApp!
Tota la classe es va posar a riure, i semblava com si tingués poders màgics. Després vaig intentar repetir la mateixa “jugada” en altres classes… però no vaig encertar mai més!

  1. Explica’ns una cosa de tu que no sapiguem.

Quan estudiava Infermeria, feia Aikido amb molta passió. Entrenava cinc dies a la setmana —tres entre setmana i dos el cap de setmana. Just una setmana abans de l’examen per obtenir el cinturó blau, vaig tenir un accident durant una tècnica i em vaig trencar el braç. Aquell moment va posar fi a la meva etapa en l’Aikido, però sempre m’ha quedat la nostàlgia.
Des de llavors, m’interessen molt les arts marcials japoneses, especialment la filosofia de l’Aikido i la disciplina dels samurais. Sempre m’han fascinat.

  1. Fes-nos una recomanació, la que vulguis. *una lectura, un restaurant, un lloc per visitar, una excursió per fer, etc.

Potser molts ja ho coneixeu, però per si de cas: si no heu anat mai al restaurant XinVic (a prop de la plaça Major de Vic), us recomano que hi aneu i tasteu el cheesecake. De veritat, és espectacular. No n’he trobat cap altre igual!

  1. A quina persona de la FCSB li passes el relleu? 

Al Ricard Castro-Prat.