La Maria Carme Raurell Costa porta a la UVic-UCC des de fa 29 anys, i actualment és professora del Departament de Ciències Socials i Salut Comunitària. Pertany a la primera promoció de l’antiga Escola d’ATS d’Osona (1978) de la que en recorda moments molt entranyables. Més tard, el 1988, va convalidar el títol pel de diplomada en infermeria. Aquest va ser l’inici de la seva formació professional encaminada cap el món de l’Atenció Primària. Més endavant es va llicenciar en Antropologia Social i Cultural (Universitat Autònoma de Barcelona, 2002) i va seguir amb el màster Universitari de Bioètica (Institut Borja de Bioètica. Universitat Ramon Llull, 2011).

Després d’uns anys en el camp de l’assistència (Mutual Cyclops i ICS), va entrar a l’escola d’infermeria, que és la facultat actual, de la mà de la Pilar Soler i l’Anna Bonafont. En aquells moments, qui dirigia l’escola era l’Anna Bonafont. Va ser una gran oportunitat que li va permetre descobrir un altre món, com és el de la docència.  Al llarg del temps, ha impartit diferents assignatures, coordinat pràctiques i també ha coordinat  l’ensenyament d’infermeria durant un curs.  Durant bastants anys també va exercir com a infermera del consultori mèdic de la universitat. En definitiva, formar part de la comunitat universitària des de l’any 1992, implica viure un munt d’experiències que no acabaria mai d’explicar.

Quin record tens del teu primer dia a la UVic?

En recordo especialment dos moments: el primer, quan vaig signar el contracte. Em trobava a l’antic rectorat, on hi havia el despatx del senyor Jaume Puntí, que en aquell moment ocupava el càrrec de gerent i feia personalment aquesta gestió. Mentre m’esperava, vaig conèixer el que seria un dels meus companys, en Josep Santacreu. Recordo que ens vam saludar, però sense mantenir cap conversa llarga, no ens havíem vist mai ni tampoc vam tenir temps de gaire més. He de dir que la primera impressió que vaig tenir d’en Jaume, en Josep i de la institució en general va ser molt bona, vaig trobar un ambient molt familiar i agradable, el temps em va reafirmar en aquesta primera impressió. L’altre moment que recordo, va ser la meva primera classe. Déu meu, quins nervis, veure tants ulls que em miraven! Em sembla que fins i tot em tremolaven les cames. No sé si va ser durant uns segons o uns minuts, però se’m van fer força llargs. Després d’aquest moment inicial, tot va anar sobre rodes i al final, vaig quedar prou satisfeta de com havia anat tot.

Explica’ns una anècdota que t’hagi passat treballant a la FCSB.

Quan portes tants anys fent aquesta feina, pots explicar un munt d’anècdotes. En recordo una que em va sorprendre pel què tenia d’inusual. Resulta que estava impartint una classe i, en un moment donat, una parella d’estudiants que ja feia una bona estona que estaven més concentrats en les seves coses que no pas en les meves paraules, es van fer un petó de pel·lícula, i utilitzo aquesta expressió donada la intensitat i la durada del petó. Reconec que vaig perdre el fil del què explicava. Quan ells van acabar jo vaig continuar amb la classe, tot i que amb unes ganes de riure que em van costar de dissimular. Presenciar una escena d’aquestes als passadissos o en d’altres espais del campus, ara no és tant estrany, però en aquells moments, i d’això ja fa uns quants anys, no ho era i la veritat és que em va desconcentrar força.

Explica’ns una cosa de tu que no sapiguem.

Hi ha una cosa que m’agrada, em distreu i que intento fer sempre que puc i és pintar. Es una afició que tinc des de petita. He passat temporades que no ho he practicat tant, però sempre ho acabo recuperant. Pintar per mi, no és només el moment que agafo el pinzell. Pintar comença quan surto a passejar, quan estic admirant una flor, un paisatge, una figura, etc. Visc els colors de la quotidianitat. Mirar i observar quelcom em fa imaginar el color que els donaria si ho acabés pintant, per tant, per mi pintar es tot un procés, que em suposa una manera de veure i viure la vida.

Fes-nos una recomanació, la que vulguis. *una lectura, un restaurant, un lloc per visitar, una excursió per fer, etc.

Soc una gran lectora, se’m fa difícil escollir un llibre d’entre tants que m’han agradat. La música també em fa sentir bé i n’escolto de diferents estils, des d’òpera fins a pop, però  tampoc en recomanaré cap, crec que tothom ha de trobar la seva. Passejar i gaudir de la natura, em dona el benestar que necessito, són molts els llocs que podria citar, però tampoc en destacaré cap. El què em ve de gust recomanar, és la secció “Roda el món” amb Xavier Moret, dins el magazín radiofònic “el suplement” dels dissabtes a Catalunya Radio i que presenta Roger Escapa. En aquests moments de més o menys confinament, degut a la COVID, on viatjar ha esdevingut més un somni que una possibilitat real, escoltar aquest periodista viatger com descriu les seves aventures al llarg del món i el temps, m’ajuda a fer més suportable la situació pandèmica en què ens trobem. Quan arriba el cap de setmana, espero amb il·lusió poder viatjar amb en Xavier a algun dels llocs que ell ha recorregut i que comparteix amb tots els que l’escoltem.

A quina persona de la FCSB li passes el relleu? *condició: que sigui una persona que treballi en un àmbit diferent del teu. 

Podria passar el relleu a moltes persones, però en aquests moments se m’acut la Fina Guix, professora d’anglès i bona companya, disposada sempre a ajudar-me amb els dubtes en relació a l’idioma que ella tan bé coneix.