Eva Cirera va estudiar estadística a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i el màster en Salut Pública a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on també va fer el doctorat en el programa de Biomedicina.

Va començar a treballar a la UVic el curs 2005-2006. Actualment, és docent a les assignatures de “Bioestadística, Salut Pública i Metodologia de la recerca”, i alhora representa a la UVic-UCC a la Xarxa d’Universitats Saludables de Catalunya (US.Cat) i al Comitè d’Ètica d’Investigació Clínica (CEIC) de l’Hospital Universitari de Vic. Anteriorment, va ocupar diferents càrrecs en l’àmbit de la gestió a la Facultat.

Quin record tens del teu primer dia a la UVic? 

La primera vegada que vaig venir a la UVic havia quedat per reunir-me amb en Joan Carles Casas i l’Àngel Torres per parlar de la meva incorporació com a professora associada el curs següent. Amb en Joan Carles n’havíem parlat per telèfon, però no havíem concretat massa res. Encara recordo la cara que van posar tots dos quan em van veure entrar al despatx! Era una barreja de terror – i ara què fem???: m’havia oblidat de comentar-los que estava embarassada!  Upss… em trobava tan bé (i suposo que encara era capaç de veure’m els peus!), que de vegades se m’oblidava! Per sort van poder fer un canvi de grups i en lloc d’incorporar-me al primer semestre ho vaig fer al segon.  

Explica’ns una anècdota que t’hagi passat treballant a la FCSB. 

Durant uns quants cursos feia classes, també, a la UST, i era la que tenia el privilegi de fer classes els divendres de les 7 h a les 9 h del vespre. 

El que em va passar ho heu de situar en una setmana en què, malauradament, als Estats Units un estudiant havia entrat a la seva universitat i havia assassinat a diverses persones.  

Aquell divendres, com cada divendres, en acabar la classe a les 9 h vaig pujar al despatx a recollir les coses. Ja us imagineu la gentada que hi havia, oi, als despatxos a aquella hora? El fet és que quan estava recollint les coses, d’esquena a la porta, vaig sentir una veu just darrere meu, en un to profund i baixet que em deia: “tu ets l’Eva Cirera?” era un estudiant que no havia vingut mai a classe i havia pujat per parlar amb mi de l’assignatura! Era un tipus molt carismàtic: caminava a poc a poc, no feia mai gaire soroll, parlava baixet…, sempre passava desapercebut. Jo crec que vaig poder controlar l’esglai, però encara ara quan hi penso el cor se m’accelera. 

Explica’ns una cosa de tu que no sapiguem. 

Em costa poc parlar de mi, per tant, no sé si hi ha alguna cosa que ningú no sàpiga… potser una cosa que fins i tot a mi em sorprèn, de mi mateixa, és com amb els anys he anat desenvolupant molt més la meva part creativa (que inicialment era mínima, com molts dels que ens dediquem a les matemàtiques i a la ciència en general). Últimament, arran del confinament, he descobert el Zentangle, que és una tècnica de dibuix i de relaxació alhora (d’aquí el nom) en què només s’utilitza una peça de paper relativament petita, un retolador negre molt prim i un llapis per dibuixar formes geomètriques que es van combinant i repetint. La veritat és que m’hi he aficionat molt, i m’ha estat i em continua sent molt útil per anar processant tot el que ens ha anat passant i el que he anat vivint en l’àmbit personal en aquests últims temps.

Fes-nos una recomanació, la que vulguis. *una lectura, un restaurant, un lloc per visitar, una excursió per fer, etc. 

Jo us recomanaria una lectura triple: la trilogia de Holt de Kent Haruf. Començant per la imprescindible “Cançó de la plana”. És d’aquelles històries en què no passa re i passa molt, i passa tot alhora! 

A quina persona de la FCSB li passes el relleu?

Nomino a l’Elvira Català.