L’Elvira Català va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona i l’any 1982 va obtenir la llicenciatura. Tot seguit, sense pensar-ho dues vegades, es va presentar a l’examen del MIR en què, en aprovar-lo, va començar l’etapa més adrenalítica de la seva vida: Resident de Cirurgia Pediàtrica a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Allà va tenir l’oportunitat d’ajudar en els primers trasplantaments de fetge d’Espanya en nens, en què abans havien fet moltes sessions de trasplantament en porcs i sempre havien de vigilar molt perquè no els passessin les paparres.

Sempre li ha agradat molt la docència i li va fer molta il·lusió quan la van convidar a participar en el postgrau en “Infermeria quirúrgica” juntament amb molts dels seus companys de la Vall d’Hebron. Després va començar a impartir alguna classe a Fisioteràpia i a Infermeria i finalment ja pot dir que ha impartit a tots els graus de la FCSB, tant en l’assignatura d’Anatomia com de Patologia.

Quin record tens del teu primer dia a la UVic?

El meu primer dia a la UVic va ser al curs 1997-98 en què vaig impartir una classe sobre “Hèrnies de la paret abdominal” dins d’un curs del postgrau d’Infermeria. Me’n recordo perfectament perquè em va fer molta il·lusió poder participar amb la meva experiència com a cirurgiana pediàtrica en aquest postgrau per a professionals d’Infermeria, ja que sempre hi he tingut un vincle molt estret: va ser una infermera la que em va ensenyar a posar catèters intravenosos i una altra la que em va ensenyar a treure cossos estranys del nas o de l’oïda i a fer immobilitzacions amb guixos.

Explica’ns una anècdota que t’hagi passat treballant a la FCSB.

Al curs 2001-2002 vaig començar a impartir classe a la diplomatura de Fisioteràpia. Llavors fèiem projeccions de transparències durant la classe i moltes vegades no funcionava el projector, amb la qual cosa anava a manllevar un projector d’una altra aula sense esperar que me’n portessin des de secretaria perquè pensava que seria més ràpid; la veritat em sentia com una mena de detectiu buscant per les aules un projector que anés bé i algun professor amb cara astorada, m’havia vist transportant el projector amb rodes amunt i avall, potser pensant que era una lladregota??

Explica’ns una cosa de tu que no sapiguem.

Doncs que encara gaudeixo moltíssim de la docència, ara bé, sobretot de la presencial; a l’aula em trobo com “peix a l’aigua” encara que al començament sempre pensava “i si em pregunten tal cosa i no sé respondre?”, ara ja no ho penso i a més els docents experts diuen que si no sabem alguna cosa que ens demanen els estudiants, ho podem dir i afegir que ho buscarem i que el pròxim dia ja els hi direm perquè aquesta actitud encara els hi fa més bé que no l’autosuficiència i supèrbia. Espero continuar passant-m’ho molt bé a classe per molts anys encara que ja tinc tres netes, un net i un altre que està per arribar.

Fes-nos una recomanació, la que vulguis. *una lectura, un restaurant, un lloc per visitar, una excursió per fer, etc.

Com que jo soc de la terra ferma i em conec el Pirineu de Lleida, us recomano que, quan pugueu, agafeu la motxilla i us enfileu cap a l’estany de Besiberri, la ruta comença a la carretera N-230 abans d’entrar al túnel de Vielha. És un lloc idíl·lic que ningú es pot perdre i segurament no és tan conegut com d’altres llacs del Pirineu. L’estany de Besiberri és un llac alpí d’aigües turqueses localitzat a 1985 m d’altitud, sota l’atenta mirada de pics de més de 3000 metres, penseu que té una petita platja de sorra i podreu fer un bany si és a l’estiu; ai las, ara ja no es permet banyar-se als llacs per tal de respectar els ecosistemes!!

A quina persona de la FCSB li passes el relleu?

Li passo el relleu a l’Eva Rovira.