Elisenda Palou Niubó

L’Elisenda Palou Niubó va arribar a la UVic el febrer del 2017. És de la primera promoció de graduats en Periodisme per la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic-UCC, està especialitzada en periodisme polític, econòmic i institucional i el seu àmbit de treball és la comunicació digital i corporativa. Quan va retornar a la UVic, va treballar un any a l’Àrea de Comunicació Corporativa i Relacions Institucionals i després va entrar a formar part de l’equip de PAS de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar, on ara desenvolupa la seva feina a la Unitat de Comunicació i Suport a Deganat i a la Unitat de Gestió Acadèmica.

 

Quin record tens del teu primer dia a la UVic?

En la meva memòria n’hi tinc tres de records del meu “primer dia” a la UVic: el del meu primer dia com a estudiant a la Facultat d’Empresa i Comunicació, l’any 2009; el del meu primer dia com a treballadora, a l’Àrea de Comunicació Corporativa i Relacions Institucionals, l’any 2017; i el del meu primer dia a la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar, l’any 2018.

Del primer dia aquí, tinc la imatge d’instal·lar-me provisionalment en una taula al fons de la Secretaria, i d’anar veient passar un reguitzell de persones entrant i sortint durant tot el dia, que em venien a saludar i es presentaven, com si fos tan fàcil que en només unes hores m’aprengués tots aquells noms i tots aquells càrrecs, jo, que sempre necessito apuntar-m’ho tot, fins i tot el dia que toca regar els cactus de casa, i mira que s’han de regar poc, els cactus… Sort que tinc un bon equip de companyes de feina que em van anar repetint tots els noms, càrrecs, extensions i despatxos fins que me’ls vaig aprendre tots.

 

Explica’ns una anècdota que t’hagi passat treballant a la FCSB.

Una de recent… era un dia d’aquells llargs, mooolt llargs, i feia tantes hores que estava aquí al despatx, enllaçant una feina amb una altra, que vaig sortir una estona a fora a descansar per donar una treva als meus pobres ulls i deixar que poguessin enfocar una mica de verd.

Estava tranquil·lament parlant amb una companya al pati de xiprers de davant de la Biblioteca, quan se’ns van apropar un grupet de quatre estudiants de Fisioteràpia, amb paper i llapis, i ens van demanar si els podíem ajudar a fer un exercici contestant una pregunta molt senzilla: quin era el nostre mite sexual. Sort que no duia cap tassa de te a les mans, perquè m’hagués escaldat. Crec que van notar la nostra sorpresa, perquè de seguida es van afanyar a dir-nos el nom de l’assignatura i el de la professora que els hi havia encarregat aquell exercici, com si s’haguessin de justificar davant d’una situació compromesa. És un tema d’aquells que tots sabem que com a societat hauríem de normalitzar però que quan ens el destapen… punxem. Al final, després de riure una mica tots, no sé ben bé què em vaig empatollar però va semblar que els satisfeia i van entrar a classe.

El més curiós del cas és que em vaig adonar que no tenia un mite sexual clar i definit ‒si és que l’havia de tenir‒ i que, com que no els hi vaig saber donar una resposta gaire ben raonada en aquell moment inesperat, jo, que sóc tossuda de mena, aquell vespre vaig marxar cap a casa amb el cap traient-me fum pensant quin mite devia ser el meu… Vés a saber, potser aquest era un dels objectius de l’exercici…

 

Explica’ns una cosa de tu que no sapiguem.

La meva feina principal és escriure. I escriure m’encanta, no m’imagino la vida sense enfilar paraules. Com a persona que es dedica a la comunicació, però sobretot com a persona i prou, crec que és necessari adonar-nos que les persones hem oblidat que el fet de parlar no té res a veure amb l’acte de comunicar-se. Per parlar n’hi ha prou amb moure la boca i emetre fonemes. Per comunicar-se, a més a més, s’ha de saber moure el cor. El propi i el dels altres.

Com que sóc un cul inquiet i molt reflexiva però taquicàrdica a estones ‒en el fons aquest és el motor dels meus gustos i els meus disgustos‒, un dia vaig començar, sense donar-hi gaire importància, a guardar en un document de Word totes les cosetes que anava escrivint, cada dia, en el moment que fos. Petits textos de reflexions que em venien al cap i que després desgranava damunt del teclat. “Impulsos”, com diria un professor de català que vaig tenir a l’ESO.

Doncs bé… no recordo en quin moment de la meva vida vaig començar a “arxivar” el que escrivia, però el document s’ha anat fent gran amb mi i avui, mentre escric això l’he anat a buscar per comprovar que passo, ni més ni menys, que per la pàgina 252! Sort que “l’escriptura té un avantatge sobre la vida, i és que escrivint es poden fer esborranys”, que deia l’escriptor Ricardo Piglia 😉

 

Fes-nos una recomanació, la que vulguis.

Qui em conegui una mica, sabrà que la meva altra vida la visc pujant i baixant muntanyes, i pedalant molt. I com que aquest estiu el millor que podrem fer és descansar a prop de casa, m’agradaria recomanar-vos un de tants racons verds, bonics i tranquils que tenim a una distància prudencial de casa 😉 Els Ports de Beseit.

Els Ports són un massís muntanyenc rocallós situat entre les comarques del Baix Ebre, el Matarranya, la Terra Alta, el Baix Maestrat i el Montsià. O sigui, entre Catalunya, l’Aragó i el País Valencià. Podeu fer-hi la volta amb bici, amb unes quantes etapes i dormint en poblets tan bonics com Valderrobres, Horta de Sant Joan o Morella. També podeu anar-hi a caminar i passar pels estrets d’Arnes ‒i aprofitar per banyar-vos al riu, ara que és estiu! Si hi aneu a la primavera, atureu-vos a peu de carretera per veure els camps d’ametllers florits amb les Roques de Benet com a taló de fons. Si us agrada escalar, també hi trobareu parets. I si hi aneu amb nens heu d’anar a veure el Faig Pare, que té una majestuosa arrel descoberta i plena de formes capritxoses, declarat arbre monumental, o fer la via verda, que aprofita l’antic traçat del ferrocarril del Val de Zafán i té un recorregut planer i preciós -i ple de túnels fresquets per fer una pausa aquests dies calorosos!

He tingut la sort i les ganes de viatjar molt i molt lluny i a llocs molt diferents, però sempre que torno penso el mateix: “Ha estat molt bé marxar, però ostres… que bé tornar!” 😉

 

A quina persona de la FCSB li passes el relleu?

A l’Olga Isern.