Eduard Minobes Molina

L’Eduard Minobes Molina va arribar a la UVic el segon semestre del curs 2017-18. És diplomat en Fisioteràpia, màster en Envelliment i Salut i doctorat en Biomedicina per la Universitat Rovira i Virgili. Actualment és el director del Departament de Ciències de la Salut Bàsiques de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar (FCSB), fa recerca i imparteix classes en les assignatures de Fisioteràpia en Geriatria, Fisioteràpia del Sistema Musculoesquelètic III i Atenció Clínica Integral del grau de Fisioteràpia. Ens explica que el que més li agrada de la seva professió és poder ajudar a la gent a prevenir, mantenir o millorar el seu estat funcional, i el fet que sigui una feina agraïda en què habitualment les persones valoren l’esforç realitzat.

 

Quin record tens del teu primer dia a la UVic?

El meu primer dia a la UVic va ser el dia que vaig venir a fer l’entrevista per la plaça que s’havia convocat de Fisioteràpia en Geriatria. A part de ser el meu primer dia a la UVic, també era el meu primer cop a Vic… ! Era ple hivern, feia molt fred i a mesura que anava arribant amb el cotxe anava apareixent cada cop una boira més densa, fins que gairebé no es veia res a un metre de distància. Sort que sóc de Lleida!

Recordo que després de fer unes quantes voltes amb el cotxe, vaig aconseguir aparcar, i quan vaig sortir del cotxe i vaig posar el peu a terra, vaig trepitjar una placa de gel que una mica més i també m’envia a conèixer les urgències de l’Hospital General de Vic! L’entrevista, per sort, va anar bé, així que unes setmanes més tard vaig començar a treballar. Tot i que no va durar gaire… per culpa de les famoses nevades d’inicis del 2018, que van fer aturar uns dies l’activitat universitària. Em pensava que havia arribat a Mórdor!

 

Explica’ns una anècdota que t’hagi passat treballant a la FCSB.

Recordo una tarda, en els meus inicis a la Facultat, que havia d’acabar una feina sobre un projecte europeu per enviar-lo urgentment per la convocatòria, perquè se’ns acabava el termini…

La qüestió és que tenia molta feina i em vaig concentrar plenament en enllestir el document i vaig perdre la noció del temps. Quan me’n vaig adonar, era un quart de 10 del vespre i hi havia un silenci absolut. Vaig recollir de pressa per sortir de l’edifici B i la meva sorpresa va ser que totes les portes que trobava estaven tancades… vaig provar fins a 4 o 5 portes. Fins i tot vaig cridar per veure si hi havia algú de l’Àrea d’Infraestructures i Serveis Generals, però no… Finalment, una mica desesperat, vaig trobar una porta oberta a darrere i vaig anar cap a la sortida del carrer Miramarges. Aquí no havia acabat tot.

També em vaig trobar la reixa tancada. Cansat de tanta feina i tot plegat, estava sol i era tard, i sense pensar-m’ho vaig decidir saltar la reixa com un “delinqüent”. L’endemà, quan ho explicava als companys, em van dir que l’edifici F encara estava sempre obert fins a les 10…

A banda de l’anècdota com a tal, s’ha de dir que aquell projecte que em va fer anar tard va ser finançat posteriorment, i és l’actual CO-CARE que lidera l’Anna Ramon com investigadora principal.

 

Explica’ns una cosa de tu que no sapiguem.

Sóc un amant del futbol i, de fet, he jugat en diferents equips com a federat des que era petit fins a la temporada passada, quan per fi vaig decidir penjar les botes. I he tingut la sort d’arribar a enfrontar-me a jugadors de primer nivell o fins i tot a compartir vestuari amb algun d’ells.

Tot i que he viscut moltes alegries amb la pràctica del futbol, destacant per sobre de tot moltes amistats, també he viscut el costat fosc d’aquest esport, com les lesions. He patit fractures, distensions o tendinopaties, que em van fer conèixer els fisioterapeutes de ben jove, i que van despertar en mi la curiositat cap a la professió a la qual ara pertanyo.

 

Fes-nos una recomanació, la que vulguis.

Com a bon lleidatà, escombraré cap a casa i us recomanaré un plat per menjar i un lloc per visitar. Indubtablement, el plat seran els cargols a la llauna, que són boníssims a qualsevol restaurant de poble arreu de la província.

I per visitar, tot i que ja és bastant famós, us recomano el congost de Mont-rebei, un camí de ferradura excavat a les parets al riu de la Noguera Ribagorçana, creant unes impressionants parets de més de 500 metres d’altura en caiguda lliure, essent l’únic gran congost de Catalunya que no ha patit els efectes de les actuals infraestructures. És ideal per practicar senderisme durant les èpoques de primavera i tardor, o per anar amb caiac pel riu durant els mesos més calorosos.

 

Per acabar, a quina persona de la FCSB li passes el relleu?

Al Josan Merchán.