Eduard Minobes és fisioterapeuta, va cursar un màster en Envelliment i Salut, i és doctor en Biomedicina per la Universitat Rovira i Virgili. Actualment, és el vicedegà de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar (FCSB) de la UVic-UCC i coordina a Catalunya el projecte Vivir Mejor en Casa, de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG), que té l’objectiu de prevenir la institucionalització en residències geriàtriques. Va incorporar-se a la UVic el 2018 i des d’aleshores coordina l’assignatura de Fisioteràpia en Geriatria. És investigador del grup de recerca M3O, dins la línia de l’envelliment saludable i la diversitat funcional.

Quina és la teva àrea d’investigació principal en el camp de la fisioteràpia geriàtrica? 

En ser fisioterapeuta, l’àrea d’investigació que més m’apassiona està relacionada amb els efectes de la pràctica de l’exercici terapèutic en gent gran, en aspectes com l’equilibri, la sarcopènia o la fragilitat. Tanmateix, a causa de la participació en diferents projectes de recerca o direccions de tesis doctorals, els darrers anys la recerca feta s’ha obert també a altres àmbits relacionats amb l’envelliment, com són els residents geriàtrics, la salut pública o la dependència.

Quins són els principals reptes que encara actualment la fisioteràpia en el tractament dels pacients geriàtrics? 

Som davant d’un repte global: l’envelliment poblacional. Espanya encapçala la classificació dels països més envellits del món. Això es pot considerar un èxit, però comporta el repte de mantenir la qualitat de vida, i la capacitat física i mental durant el màxim de temps possible. La discapacitat té un elevat impacte sanitari i socioeconòmic en la població general; prevenir-la i endarrerir-la és un desafiament per a la salut pública.

La fisioteràpia pot ajudar a prevenir o revertir aquesta discapacitat mitjançant eines com ara l’educació i l’exercici terapèutic, que la literatura científica ha demostrat que són barates, efectives i segures per prevenir patologies cardiovasculars com l’obesitat i la diabetis, frenar el deteriorament cognitiu, reduir el risc de caigudes i retardar la dependència funcional.

A Catalunya hem aconseguit un petit pas amb la incorporació de 366 fisioterapeutes que donaran cobertura a tots els centres d’atenció primària i podran intervenir amb aquests perfils amb una mirada de salut comunitària.

Com t’has sentit guanyant el premi al Millor Investigador Jove en Ciències Bàsiques de la Salut per part de la SEGG? 

La SEGG és una entitat científica de prestigi, amb 75 anys d’història i en què tradicionalment han predominat professionals de la medicina. No obstant això, per fomentar l’envelliment saludable que proclama l’Organització Mundial de la Salut, es necessita un enfocament interdisciplinari, en què infermeres, psicòlegs, nutricionistes, terapeutes ocupacionals o fisioterapeutes tinguin un rol rellevant.

El fet de guanyar aquest premi essent fisioterapeuta és el reflex que aquests professionals sanitaris cada cop tenim un paper més important, també en l’àmbit de la recerca en geriatria. En el meu cas, això ha estat possible gràcies al treball interdisciplinari que estem duent a terme a la FCSB i al grup de recerca M3O, amb projectes nacionals i europeus tan rellevants com l’OsoNaH, el RENE, el Join4Joy o el CoCare, entre d’altres, que estan situant la UVic com una institució referent en l’àmbit.

Com s’aborda la fisioteràpia geriàtrica en el conjunt del grau en Fisioteràpia a la UVic? 

La FCSB és una facultat que tradicionalment ha preparat els seus estudiants amb una mirada biopsicosocial, en què la part humanista ha de ser molt present per poder tractar amb èxit els pacients, i això lliga molt amb el tarannà de l’assignatura. És una assignatura teoricopràctica, en què es pretén que els estudiants integrin coneixements mitjançant la resolució de casos (incloent-hi simulacions clíniques), fent valoracions geriàtriques integrals, aplicant el raonament clínic i tenint present que les intervencions han d’estar centrades en la persona, buscant potenciar les capacitats funcionals independentment de la seva edat biològica.

És bàsic deixar de ser paternalistes o edatistes i centrar-nos en l’edat fisiològica de la persona i la seva capacitat funcional per fer les activitats de la vida diària. Per això s’han de superar certs tabús amb la gent gran, com que per exemple no poden fer exercici físic, quan s’ha demostrat que si es fa d’acord amb les capacitats i motivacions de la persona, és una eina que supera a qualsevol medicament, es tinguin 20 o 90 anys.

Quins consells donaries als estudiants de Fisioteràpia que estan interessats a especialitzar-se en el camp de la geriatria? 

Normalment, els estudiants de fisioteràpia es matriculen al grau per dedicar-se a l’àmbit esportiu o del sistema musculoesquelètic (jo era d’aquests). El primer que els dic als meus estudiants és que encara que no s’acabin dedicant a la geriatria, i atès l’envelliment poblacional, una gran part dels seus futurs pacients tindrà una edat avançada. Per tant, han de ser molt conscients del que suposa tractar a aquests perfils malgrat que la consulta sigui esportiva, neurològica, traumatològica o respiratòria, entre d’altres.

Per a aquells que finalment s’hi vulguin dedicar, vull dir que les persones grans són les més agraïdes amb les nostres intervencions, ja que tenen un impacte directe en la seva qualitat de vida i el seu benestar. A més a més, no solament ens hem de fixar en aquelles persones fràgils, sinó que és bàsic centrar-nos en la prevenció; per exemple, a partir dels 50 anys una persona pot arribar a perdre fins al 5 % de força anualment, però amb un estil de vida adequat es pot evitar de manera senzilla. Per tant, els fisioterapeutes especialitzats en geriatria tenim un rol protagonista de donar vida als anys!