Paola Galbany i Joan Carles Casas, professorat de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar i investigadors del grup de recerca Methodology, Methods, Models and Outcomes of Health and Social Sciences (M3O) de la UVic-UCC; Agustí Comella i Jaume Miquel March, professors de la Facultat d’Educació, Traducció, Esports i Psicologia de la UVic-UCC i Ramón Pujol, degà de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC.

El pas de l’institut a la universitat representa un gran canvi tant a nivell acadèmic com personal i social. La universitat genera noves exigències que juntament amb les expectatives de futur incrementen la sensació d’estrès.

Aquest període coincideix amb el pas de l’adolescència a l’edat adulta i, en alguns casos, el procés de separació familiar. Tot això comporta assumir més responsabilitats, l’organització del temps i les tasques noves, així com l’obligació d’adaptar-se a un mitjà nou, poc habitual. En aquest període, alguns estudiants es veuen obligats a tenir una activitat laboral remunerada per poder fer front a les despeses econòmiques.

La síndrome d’estar cremat a l’àmbit acadèmic

L’estrès és una reacció del cos a un desafiament o una demanda que ens acompanya al llarg de la vida. Els estudiants universitaris en els seus processos acadèmics es comporten com qualsevol professional, és a dir, sota pressions i sobrecàrregues a les tasques acadèmiques. És aquí on podem parlar pròpiament de la síndrome d’estar cremada (coneguda també com a burnout) en aquest àmbit.

Aquest es caracteritza per la sensació de no poder donar més d’un mateix, tant físicament com psíquicament; una actitud de crítica negativa, pèrdua de linterès, de la transcendència i del valor dels estudis. A més, genera dubtes sobre les expectatives i la capacitat que l’estudiant té sobre les seves pròpies capacitats per aconseguir els reptes acadèmics.

El model actual de societat, amb les bretxes salarials i la crisi econòmica ha afectat molt les classes socials treballadores i la classe mitjana. Aquest fet ha obligat molts estudiants a haver de compaginar els estudis amb una feina. D’aquesta manera, ha impactat directament en el seu rendiment acadèmic.

Els estudiants que treballen passen més hores a la feina que a la universitat. L’activitat laboral i acadèmica per elles mateixes generen estrès. Quan aquesta situació es percep com a exagerada, incideix de forma negativa, prevalent una incompatibilitat entre les exigències a la feina i les capacitats de les persones. Tot això deriva en factors que predisposen a la síndrome d’estar cremada. Des d’aquesta perspectiva, l’estudiant que treballa resta hores disponibles per desenvolupar tasques acadèmiques.

Compaginar feina i estudis no és el que estressa els estudiants

En aquest escenari, l’objectiu del nostre estudi va ser analitzar si el fet de combinar els estudis universitaris i el treball remunerat s’associa amb la síndrome d’estar cremada acadèmica als estudiants del primer curs de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic -UCC). A més, volíem comprovar també si hi havia una relació amb el rendiment acadèmic.

El treball es va fer sobre una mostra de 301 estudiants (d’un total de 710 de les persones matriculades). Pertanyien als graus de medicina, infermeria, fisioteràpia, psicologia, biotecnologia, administració i direcció d’empreses, educació social, periodisme, enginyeria d’automoció i enginyeria mecatrònica.

Un terç dels estudiants combinaven els estudis amb la feina. Més de la meitat treballaven menys de 20 hores per setmana i tres de cada deu entre 20 i 35 hores per setmana. Els graus amb més estudiants amb ocupació van ser infermeria (57,9%), enginyeria de l’automoció (40%), educació social i periodisme (ambdues 38,5%).

El 16,9% dels estudiants que van respondre l’enquesta van complir els criteris de la síndrome de cremar. No obstant això, no es van trobar diferències significatives entre les persones que compaginaven la feina i els estudis i les que només estudiaven. Per tant, els resultats ens confirmen que els estudiants presenten burnout acadèmic, tant si treballen com si no, al començament del primer curs del grau.

En analitzar el rendiment en els estudis mitjançant les qualificacions de l’expedient acadèmic, tampoc no observem diferències significatives entre els universitaris que estudien i treballen i els que només estudien.

Amb les respostes rebudes podem afirmar que el rendiment acadèmic no es veu afectat pel fet de combinar la feina remunerada i els estudis universitaris. Però els que compaginen ambdues tasques perceben més la falta de temps com una dificultat significativa per superar el curs.

Autoestima i rendiment acadèmic

Pel que fa a les subescales d’aquesta síndrome, hem trobat una relació inversa entre l’autoestima i l’esgotament emocional, així com una relació directa entre l’autoestima i l’eficàcia acadèmica. Amb això hem constatat, com fan altres autors, que els estudiants amb una autoestima més baixa tenen més probabilitat d’acabar cremats a l’àmbit acadèmic.

Quant a la percepció de la pròpia salut i el nivell d’estrès, els estudiants que no compaginaven les dues tasques van tenir una percepció més alta de poder tenir problemes de salut que els que sí que ho feien. Finalment, els resultats no van mostrar diferències significatives entre els dos grups pel que fa al nivell d’estrès, l’autoestima i la qualitat de vida.

Aquests resultats ens han permès dissenyar programes de prevenció i intervenció dirigits als estudiants. L’objectiu és que adquireixin estratègies cognitives i conductuals per saber gestionar millor les situacions estressants. De la mateixa manera, la universitat pot oferir suport i orientació als estudiants.

La nostra investigació deixa la porta oberta a nous estudis que avaluïn els nivells d’aquesta síndrome acadèmica durant tot el grau i la seva relació amb compaginar els estudis universitaris i el treball remunerat. Això farà possible elaborar nous programes de prevenció i dintervenció per reduir la incidència de problemes sanitaris. A més, els estudiants podran percebre el suport per compaginar les dues activitats.

Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Llegeix-ne la versió original.