Cinta Sadurní Bassols és diplomada en Infermeria, titulada en màster universitari en Envelliment Actiu i Satisfactori: Bases per a la Prevenció i l’Atenció Integrada, i doctora en Cures Integrals i Serveis de Salut, amb una tesi titulada “Infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic: humanisme i compromís polític (abril 1938 – gener 1939)”. Forma part del grup d’investigació Methodology, Methods, Models and Outcomes of Health and Social Sciences (M3O) i de l’Associació Febe d’Història de la Infermeria de Llengua Catalana.

Des del 1987 és professora en l’ensenyament d’Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la UVic-UCC, on ha exercit de cap d’estudis i de coordinadora dels estudis d’Infermeria. Acaba de treure el llibre Infermeres en guerra, juntament amb el periodista Xavier Bardolet, a Eumo Editorial.

D’on surt la idea de dedicar la teva tesi a les infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic? I com s’ha convertit en llibre?

La idea de fer una tesi doctoral entorn d’aquestes infermeres va sorgir d’una conferència que la Dra. Gloria Gallego va fer l’any 2018 als estudiants de primer curs d’Infermeria sobre l’activitat de les infermeres a la Guerra Civil Espanyola. Les referències bibliogràfiques i arxivístiques sobre un hospital de les Brigades Internacionals i les infermeres que van treballar-hi van ser clau per prendre la decisió.

En relació amb el llibre, crec que la història d’aquestes infermeres, així com el meu interès per donar-la a conèixer, van quallar amb la proposta que em van fer l’editora Gemma Redorta de reescriure-la conjuntament amb el periodista Xavier Bardolet.

Com ha estat el procés de documentació i recerca per recollir els testimonis d’aquestes infermeres?

La tesi es va centrar en noranta-cinc dones que van desenvolupar la funció d’infermera dins les Brigades Internacionals i que procedien de disset països, entre els quals Espanya. La bibliografia consultada va ser el punt de partida per veure que per reconstruir la història de l’Hospital Internacional de Vic (abril de 1938 – gener de 1939), així com la d’alguna de les infermeres em portaria a consultar arxius de l’Estat espanyol, com l’Arxiu General Militar d’Àvila i el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca, i també d’estrangers, com l’Arxiu Estatal rus d’Història Sociopolítica de Moscou, l’Arxiu de la Brigada Abraham Lincoln, que custodia la Universitat de Nova York, o l’Arxiu Espanyol del Centre de Documentació de la Resistència Austríaca, entre d’altres. Va ser aquí on vaig trobar documents i cartes que m’han permès donar la paraula a aquestes infermeres.

Com ens hem d’imaginar aquest hospital?

L’Hospital Internacional de Vic, situat al convent de l’Escorial, es va crear per atendre uns cinc-cents malalts, però molt aviat es va transformar en un centre per a ferits que requerien cirurgia, amb capacitat per atendre vuit-centes persones. Els testimonis parlen de precarietat material i alimentària més o menys accentuada segons el moment, a més d’una activitat politicocultural i un ferri control dels ferits i malalts i del personal per part del Partit Comunista. De fet, els hospitals eren concebuts com a unitats militars i com a tals havien de participar en la lluita antifeixista i a favor de la Segona República espanyola.

Què tenien en comú aquestes dones?

Crec que el que unia totes aquestes dones, fossin infermeres titulades o no, era el seu activisme en la lluita contra el feixisme. De fet, la infermera francesa d’origen romanès Fanny Bré considerava que les infermeres a més de tenir cura del cos dels ferits i malalts, també havien d’atendre la seva moral, estimulant, sempre que fos possible, la seva participació en activitats politicoculturals, com la lectura, els cursos d’alfabetització o de francès, el grup de teatre o la coral, entre d’altres, a fi de reforçar el seu compromís amb la guerra.

Hi ha hagut algun testimoni que t’hagi impactat especialment?

Una de les situacions que em va arribar més el cor va ser el de la infermera espanyola Juanita Justo Poveda, afiliada a la UGT, que va tenir el seu nadó el 14 de maig de 1938 a l’Hospital Comarcal de Vic (Hospital de la Santa Creu) i que se li va morir el 6 de juny. Aquesta situació, com tantes d’altres, em va permetre connectar amb el patiment i la soledat que devia sentir Juanita Justo, i al mateix temps amb el seu compromís i el seu coratge a l’hora de tenir cura dels malalts i de lluitar contra el feixisme.

Quin valor té aquest llibre en la preservació de la memòria històrica?

El llibre dona visibilitat i veu a les dones i a les infermeres com a membres actius en la lluita antifeixista i a favor de la Segona República, i identifica les cures d’infermeria com una manera de fer-ho.

Tot i la duresa de la situació, el llibre mostra que la vida està feta de contrastos, ja que l’alegria de les infermeres que es van enamorar, es van casar, es van quedar embarassades, van donar a llum, etc., anava acompanyada de la tristesa i la pena de les que van viure la pèrdua del seu nadó o la del seu company en combat. Fos com fos, aquestes infermeres van compartir espais de solidaritat, afecte, complicitat i protecció, tot i la seva mobilitat. Algunes només van passar quinze dies o tres setmanes a l’Hospital Internacional de Vic.

Com ha estat el procés de col·laboració amb el periodista Xavier Bardolet?

Col·laborar amb en Xavier i la Gemma ha estat una experiència molt positiva des del primer moment. Crec que en Xavier va trobar la seva manera per explicar la història que jo havia construït en la tesi. Molt aviat em vaig trobar prou còmode per introduir, matisar o proposar canvis que em semblava que s’acostaven més a la trajectòria personal i professional d’algunes de les infermeres.