Accedir a una feina qualificada sense haver assolit competències digitals vinculades a l’àmbit laboral corresponent resulta actualment força complicat. Aquesta realitat incontestable trasllada una responsabilitat a les institucions on aprenen els futurs professionals i, concretament, a les universitats: la formació que fa trenta anys podia ser suficient, avui no serà adequada des de diversos punts de vista i, sens dubte, un d’ells es referirà a la incorporació dels recursos digitals.
La responsabilitat digital de les universitats és doble: cal considerar , d’una banda, la formació en eines informàtiques especialitzades segons el camp que correspongui i, de l’altra, la incorporació als estudis de recursos digitals específicament docents. Segons el primer aspecte, si una persona es forma per administrar empreses, ha de conèixer el full de càlcul; si es tracta de traducció, s’han d’utilitzar programes de traducció assistida; per la seva banda, un futur o futura docent ha de dominar els recursos de la pissarra digital. No poden ser destreses aïllades en el pla d’estudis dels ensenyaments: és un error greu pensar que només determinades assignatures especialitzades són les responsables d’introduir les eines digitals. Ben al contrari, la informàtica ha de ser transversal en la formació, igual que ho és en la vida professional. Això es relaciona amb un nivell de competència digital docent: l’alumne ha de veure la informàtica com un fet en el dia a dia de les diverses assignatures i, per tant, tot el professorat ha d’assumir de manera competent aquesta transversalitat. Presentar la informàtica encapsulada i descontextualitzada serveix de molt poc.
A partir d’aquí, cal considerar la segona responsabilitat institucional i docent respecte al món digital: la pedagògica. De vegades se senten veus oposades a la digitalització de la pràctica docent, opinions que poden adduir, per exemple, que la tecnificació resta valors humans a la formació. En realitat, ha de ser totalment al contrari: la tecnologia aplicada a la formació no té sentit sense una orientació pedagògica profunda. Ben utilitzades (es poden utilitzar malament, és clar), les eines digitals ofereixen, per exemple, extraordinaris recursos col·laboratius que poden facilitar un aprenentatge actiu i centrat en l’estudiant. Atès que, amb les excepcions que calgui, no sempre venim del millor dels mons pedagògics possibles, sinó de certa tradició en l’ensenyament universitari que dóna un paper poc actiu a l’aprenent, l’adquisició de la competència digital docent i la renovació pedagògica no només no s’exclouen, sinó que es poden potenciar mútuament i poden ajudar a resoldre limitacions d’un o altre aspecte.
Pedagogia renovada, recursos digitals aplicats a les estratègies de formació i transversalitat de les eines informàtiques són eixos que fonamenten la competència digital docent en l’ensenyament universitari.
Nota: aquest article ha estat elaborat per Marcos Cánovas, director del Departament de Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades. La fotografia que acompanya el text és d’Ebayink
