Professora del Departament de Didàctiques de les Arts i les Ciències de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, Laia Solé ha desenvolupat la seva trajectòria artística, investigadora i docent entre Catalunya i Nova York. Actualment és resident a l’espai d’arts Roca Umbert de Granollers, on porta a terme una recerca sobre la imatge i l’especulació espacial. El 2023 va ser guardonada amb el premi Viladrich d’arts visuals aplicades a la comunitat i al territori amb el projecte ‘Llegir a la intempèrie’, que produirà durant el 2024. Avui ens parla del projecte ‘Fora de quadre’, sobre el treball de les cures que fan les dones, que es pot veure a la plaça de la Porxada de Granollers del 8 al 10 de març.

El Comitè d’Empresa de la UVic-UCC volem conèixer més bé aquest projecte, que destaca un àmbit de treball tan imprescindible com apartat de la mirada pública, i on majoritàriament hi ha dones.

Som amb la Laia Solé a l’aula de plàstica de la UVic, on imparteix docència habitualment.

Explica’ns el teu projecte Fora de quadre.

Fora de quadre és una iniciativa que posa a l’espai públic el tema de les cures, la invisibilitat del treball de les cures, que és una feina feminitzada i travessada per moltes invisibilitats diverses. És un encàrrec d’Igualtat i Cultura de l’Ajuntament de Granollers per al 8 de març.

Jo soc artista visual i normalment treballo els límits d’allò que es veu i d’allò que no es veu. Em van demanar si podia pensar un projecte participatiu amb diferents col·lectius de dones, també obert, en part, a altres participants, la ciutadania en general de Granollers. El projecte vol dur la conversa sobre la feina de les cures, que és poc visible i poc reconeguda, a l’espai públic. El treball de les cures en aquest projecte s’ha abordat d’una manera àmplia per integrar una pluralitat de mirades: com l’entenen les participants dels tallers i, sobretot, com les viuen, com viuen les cures. Cura dels fills, dels pares, dels avis, cura de la casa, cura dels veïns i veïnes del barri, entre molts d’altres.

I com ho esteu visibilitzant?

El títol ‘Fora de quadre’ fa referència al quadre cinematogràfic o fotogràfic, a l’enquadrament, i ‘fora’ mostra el que normalment no surt al centre de les imatges, que és perifèric, allò que queda fora del quadre, com el treball de les cures, que sovint ens queda fora del quadre.

Una de les vies de participació al projecte eren uns tallers on començàvem parlant i veient com altres artistes s’havien aproximat al treball de les cures. Vam veure, per exemple, un treball molt bonic d’un artista dels Estats Units, Ramiro Gómez. Ell treballava com a cangur de famílies adinerades a Califòrnia i va començar a agafar revistes d’interiorisme de cases superboniques i va veure que a les imatges hi faltava algú. Va començar a pintar a sobre de les revistes. Per exemple, en un cas, ‘Olga and Madison getting ready to go to school’, hi veus una nena i la persona que se’n cuida i que la porta a l’escola. O uns altres dibuixos que són més subtils: ‘Jocelyn amb un got d’aigua’. En el fons parla de tot aquest treball domèstic que no és visible.

Una altra artista és Alícia Grullón, que va treballar durant la pandèmia amb el projecte ‘At home with essential workers’. Es va dedicar a fer-se autoretrats vestida com a treballadora essencial: des d’un jardiner a una infermera, i era una manera de fer visible tot això.

Fotografies de la instal·lació: Thelma García

I tot això també està aflorant en el teu projecte.

Sí. Després de veure diferents artistes amb el grup de dones, jo mostrava com m’havia aproximat al treball de les cures i com havia pensat treballar amb les imatges. I també amb paraules, eh!, m’agrada molt treballar amb paraules. Les paraules poden construir imatges també. La meva proposta consistia a estampar imatges i textos en teles translúcides i superposar-les. És una manera molt literal de traduir les diferents capes d’invisibilitat que hi ha en el treball de les cures que, com deia, és un treball feminitzat, però també sovint està travessat per una qüestió de classe i de procedència. Veure les imatges impreses en teles superposades demana que t’hi fixis, que és una mica el que demanàvem amb aquest projecte, no? Jo faig servir la metàfora que les cures són com l’aire, que el necessites per viure però que no el ‘veus’ fins que bufa o en el moment que està contaminat.

Després entràvem en la capacitat simbòlica de les persones. Demanava a les participants dels tallers que portessin un objecte que per a elles simbolitzés les cures. I a partir d’aquí començàvem a pensar possibles imatges que funcionessin per explicar les maneres d’entendre les cures i com les vivíem. De cada taller sortien cinc o sis idees que eren molt potents. Jugàvem a construir imatges fotogràfiques entre totes, i a l’acabar el taller en triaven una, que formaria part de la instal·lació a la Porxada de Granollers del 8 al 10 de març.

L’altra via de participació al projecte era una instal·lació mòbil, una mena de carro-parada, que es va muntar durant tres dijous al mercat de Granollers. Al carro hi havia uns segells i paper perquè la gent hi pogués imprimir frases, preguntes… hi pogués dir la seva. Hi havia persones que se sentien interpel·lades i deien això va de mi, o bé ens regalaven una idea o literalment estampaven la seva frase al paper. Del conjunt de frases, una comissió d’expertes en va seleccionar vuit perquè formessin part de la instal·lació final, a la Porxada de Granollers. Ara hi ha penjades set imatges dels tallers que vam fer i vuit frases recollides de la instal·lació mòbil del mercat.

Des del punt de vista del nostre context laboral, la UVic, quina percepció tens respecte al treball de cura que fan les dones en l’àmbit familiar, afegit al treball remunerat de la universitat?

Hi ha diversos estudis referits al període de la pandèmia i ha quedat clar que les dones acadèmiques en aquell moment van publicar molt menys que els homes. Això és un indici bastant clar del fet que, malgrat que estem en un context com el món acadèmic, en què, d’entrada, semblaria que no hi ha d’haver diferències entre dones i homes, les dones van publicar menys articles científics, i tot fa pensar que és perquè eren qui assumia més la càrrega de les cures: tenir cura de la casa, dels fills, dels avis o de qui fos. Això, per una banda, per l’altra, penso molt en una tesi doctoral que vaig llegir, que utilitza la recerca basada en les arts i que va sobre el treball de les cures en els mestres.  Victoria Restler, l’autora, treballa amb mestres d’escola primària i parla d’una part de la feina que és intangible i que normalment no és reconeguda. I és això, el tenir cura, sobretot a primària o infantil, l’etapa en què cuides  de la comunitat de nens i nenes que tens.

Les mestres duen més càrrega?

Aquest estudi estava fet als Estats Units i estava travessat també per qüestions de racisme, de diversitat econòmica, i com els mestres havien de navegar entre tot això, perquè l’aula és el mirall del que passa a fora. El treball de Restler és una de les tesis de què he gaudit més, perquè explica una faceta dels mestres que és una mica com el que dèiem de l’aire, de vegades ni n’ets conscient de la feina de la cura dels alumnes que tens a l’aula.

De fet, és una professió que té més dones que homes.

Això també ho veiem molt clar. Aquí a la UVic, per exemple, hi ha graus on hi ha una desproporció molt evident. A Educació Infantil majoritàriament són dones. Als Estats Units, que és on vaig treballar jo, també són sobretot dones. Per què? Perquè la infantesa és una de les etapes de la vida en què es fa evident que som vulnerables i que, per tant, som objectes de cura. Després, sembla que oblidem que som vulnerables. Hi ha moments que són clars, quan ens fem grans o quan estem malalts. És un problema sistèmic. L’antropòloga Yayo Herrero diu que el sistema capitalista en què vivim, una de les coses que fa és invisibilitzar la vulnerabilitat i la interdependència de les persones. Ella parla de “fuga”, que és com qui diu un fora de camp: fugir del fet que som interdependents i vulnerables. En canvi, impera el culte a l’individualisme…

Des de la teva perspectiva, creus que el context més concret de la universitat està lliure de masclisme?

Des de la meva vivència com a professora i com a exdirectora de departament, no he trobat prejudicis, però entenc que aquesta universitat i totes hi estan treballant; justament, tenim àrees d’igualtat, no?

Per tant, s’entén que si existeixen les àrees d’igualtat és perquè encara hi ha la necessitat de fer més. O no, hi són per consolidar el que ja està prou bé?

(Riu) Quina pregunta! Entenc que la universitat sí que ha de ser un model, ja que a la societat sí que tenim molt a fer encara. És necessari que hi hagi accions en aquest sentit. I no només de la universitat, sinó també des d’altres contextos.

La universitat és el terreny de l’educació, treballem en el present mirant cap al futur. Vivim en un món on hi ha injustícia social; la societat està travessada no només pel masclisme sinó pel racisme, el colonialisme… i, per tant, aquí hi ha molta feina a fer. Una de les coses que des de fa anys fem a l’àrea d’educació artística és treballar amb dones artistes. Si penso com vaig estudiar la història de l’art, bàsicament era la història dels homes artistes. I una de les coses que des de la nostra àrea tenim molt clara és posar models on veiem dones artistes. Dones artistes d’aquí i també dones artistes del que se’n diu el sud global, que aporten mirades que poden oferir alternatives al sistema actual.

L’art pot moure coses perquè actua en un nivell intuïtiu, inconscient?

Sí. El treball amb les imatges, amb la matèria i l’espai, ens interpel·la d’una manera diferent. Estem molt acostumats al logocentrisme: que ens preguntin a través de la paraula. En canvi, l’art té la capacitat d’interpel·lar-nos a través d’altres sentits: la vista, però també podria ser el tacte, l’oïda… Les arts tenen la capacitat de qüestionar, de fer-nos reflexionar, d’imaginar mons possibles i, en definitiva, de transformar.

‘Fora de quadre’, de Laia Solé
Instal·lació pública sobre la visibilitat del treball de cures
Plaça de la Porxada, Granollers
Del 8 al 10 de març