Il·lusa de mi el moment que em va passar pel cap la setmana passada “Que bé! Dilluns és festa! Podràs avançar feina acumulada!”. L’1 de maig és la data que reivindica el moviment obrer mundial des de 1889. I quin error el meu pensar que “és festa”! I quin error el meu pensar que “podràs avançar feina”!

En un any en què hem vist una revolta popular obrera a França per la pujada de l’edat de la jubilació i que, més proper i dins del nostre sector, hem vist com una nova llei d’universitats amenaça de sou i feina molts dels nostres companys, no puc evitar pensar que quin sacrilegi més gran que em va passar pel cap. És ben bé que soc feliç només de veure que puc avançar feina, que em descarrego d’obligacions i que deixo lliure la setmana perquè s’ompli de totes les que han de venir. Que treballar és gratificant —i sí, ho pot ser—, però treballar no és només una obligació, o no ho hauria de ser. Treballar també és un dret i treballar en condicions òptimes i adequades també ho és. Si estem obligats a girar en la roda del capitalisme i a ser productius per continuar generant beneficis, que com a mínim ho puguem fer amb dignitat.

Que fàcilment hem oblidat la lluita obrera, i els drets pels quals van lluitar els nostres avantpassats. Que fàcilment ens escudem darrere l’èxit laboral per justificar les hores dedicades al treball, a l’empresa o al negoci. Que fàcilment hem ignorat la frontera entre la feina gratificant i l’autoexigència o l’explotació. Que fàcilment hem confós el ser útil amb el ser utilitzat. La paraula “proletariat” tenia una obsolescència programada o som nosaltres els que l’hem apartat del nostre vocabulari quotidià?

I no us enganyaré pas —tampoc em vull enganyar a mi mateixa. Que fàcil i còmode que m’està resultant buidar el sarró escrivint aquestes quatre línies a casa meva, darrere una pantalla i picant quatre tecles. Deu ser que jo també he descobert el foc i m’hi he cremat.

Una treballadora de la UVic-UCC