El dia 6 de maig de 2022 inauguràvem aquest plafó del Comitè d’Empresa amb un editorial molt breu en què recordàvem l’1 de maig i reclamàvem més activisme respecte del que representa: reivindicar els drets dels treballadors i les treballadores. També posàvem damunt la taula que el Dia de la Dona està perdent en la denominació la condició de treballadora. Ja no en diem habitualment Dia Internacional de la Dona Treballadora, i ens preocupa que l’efemèride estigui perdent contingut. Cal recordar-ho: aquest dia, al costat de les reivindicacions feministes pendents, commemorem la lluita de les dones de tot el món per la seva participació, juntament amb els homes, en l’àmbit laboral, i el dret a tenir independència econòmica.

La igualtat entre dona i home encara està molt i molt lluny d’aconseguir-se, i reclamem que, tot i que les dones hem de ser les capdavanteres del moviment feminista, perquè toca, perquè en sabem, perquè ho volem així, els homes no solament ens han de fer costat sinó que hi han de ser de totes totes, a consciència, perquè haurien de creure com nosaltres hi creiem en la igualtat de debò i en la lluita comuna per salvar el món de les desigualtats ––vexatòries per definició–– de tota mena.

Com que creiem que encara som a les beceroles del que volem aconseguir i com que cal que ens rebel·lem i anem repetint diàriament les mateixes coses, recuperem el text que vam llegir al pati de Miramarges el Dia Internacional de la Dona treballadora, 8 de març, de 2019:

“Avui som dia 8 de març de 2019, Dia de la Dona Treballadora, i som aquí, dones i homes, per reivindicar els nostres drets laborals, com a dones, com a homes, com a persones, perquè volem tenir drets i deures exactament iguals per tots (i totes), perquè volem viure en una societat honesta i igualitària.

Els darrers anys hem sumat en aquest mateix dia d’avui, a més de les laborals, altres reivindicacions urgents, necessàries i contundents amb relació a la violència de gènere, les violacions, la diversitat sexual, la coeducació i l’educació amb perspectiva de gènere, la participació ciutadana en igualtat de condicions, la mirada no androcèntrica i sexista.

I, a diferència del que podria semblar i ateses les circumstàncies polítiques, socials, econòmiques, sovint tenim la sensació que no anem només endavant sinó que també anem endarrere.

Ens volem preguntar, ara i aquí:

  1. Volem celebrar un 8 de març cada any? O volem deixar de celebrar-lo?
  2. ¿Tenim les mateixes oportunitats que els nostres companys homes a la nostra feina de cada dia? ¿De debò? De promoció laboral?, De càrrecs?, D’encàrrecs?, De mobilitat?
  3. ¿N’hi ha prou a fer valdre a tort i a dret el que denominem com a llenguatge no sexista, i no fer res més? ¿Estem incidint en els continguts?, ¿en els models que presentem a l’aula? ¿En els rols socials? ¿Encara estem inoculant els estereotips de gènere tradicionals?
  4. ¿Quantes dones joves avui no s’estan plantejant no ser mares per por a perdre el rumb de la carrera professional? I quants homes?
  5. ¿Sabem reaccionar, nosaltres, si ens trobem davant d’un cas de violència de gènere? ¿A qui hem d’acudir? ¿Coneixem prou les conseqüències de tot plegat? ¿Tenim prou formació?
  6. Sabem què són els ‘micromasclismes’? N’estem patint. Potser no ens n’adonem?
  7. ¿Tenim clar que la mentalitat masclista la compartim homes i dones, també nosaltres, perquè som producte d’una educació tradicional androcèntrica i d’una societat patriarcal? Volem canviar-la?
  8. ¿Som conscients que el feminisme és una decisió personal, siguis home o dona, una opció de vida amb la qual volem defensar que hem de ser iguals i tenir les mateixes oportunitats, sempre i a tot arreu, i cada dia?

Tenim la sort que la nostra professió és educar, i és una sort perquè des de l’educació podem canviar el món, de debò, podem erradicar el sexisme, podem erradicar les violències, podem aprendre a viure en la igualtat.”

No avancem gaire. Podem repetir discursos. Reaccionem-hi.