El recent canvi en l’organigrama de recerca de la UVic, amb la incorporació d’Eva Espasa com a nova vicerectora de l’àrea, ens porta, com a Comitè, a fer algunes reflexions des de la perspectiva laboral. Ens referirem, així, a l’actual funcionament de les dedicacions d’intensificació a la recerca (DIR).

Les DIR aporten un nombre d’hores rellevant a la recerca: concretament, en una contractació a temps complet, es descompten 400 hores de les hores de docència, que passen a ser de recerca i s’afegeixen a les 200 hores de la dedicació basal de recerca. Les DIR, amb les seves 600 hores, es renoven cada tres anys i el sistema està pensat per permetre la incorporació de professorat amb una trajectòria de recerca inicial, atès que la primera renovació requereix una valoració de tres punts en el currículum institucional. En renovacions successives es demanen puntuacions més exigents: als sis anys, quatre punts i una acreditació AQ o ANECA; als nou, cinc punts i un sexenni de recerca; als 12 anys, sis punts, i, als 15 i posteriors, set punts, dos sexennis de recerca i acreditació d’agregat (AQU) o titular (ANECA). Es tracta, com es veu, d’un sistema que, sobre el paper, dona suport a una trajectòria de recerca que pot ser inicial i que comença amb l’assoliment del doctorat.

El cas, però, és que les DIR van estar uns anys sense convocar-se, fora de les que no s’havien renovat. Els dos darrers anys se n’han convocat de noves, però sempre la puntuació per accedir-hi ha estat al voltant de set punts o superior, és a dir, corresponia més a una renovació de 9 o 12 anys que a la que caldria esperar per iniciar el primer tram. Sorprenentment, la persona que hi accedeix, posem per cas, amb 7,5 punts, haurà de justificar els tres primers anys amb tres punts.

Aquesta contradicció mostra que el sistema fracassa en el seu objectiu d’acompanyar adequadament una trajectòria de recerca des dels primers anys. Per estar en condicions d’accedir a una DIR, el professorat ha de fer recerca durant un llarg temps en condicions extremes (dit d’una altra manera, amb moltes hores fora de la jornada laboral).

El que diem no és anecdòtic, sinó que afecta directament a un dels pilars del sistema, l’acompanyament progressiu del personal investigador en els anys inicials de recerca després del doctorat.

Es tracta, evidentment, d’un problema de recursos. El pressupost de què disposa la universitat és el que és, i destinar més fons a les intensificacions de recerca pot comportar que una altra àrea quedi sense els recursos bàsics (també pot passar a l’inrevés). Creiem, en conseqüència, que el debat no és tant d’on surten uns diners que no hi són, sinó per què no arriben els diners que haurien d’arribar.

Des del Comitè apostem fermament pel model públic. La UVic-UCC és una universitat dins del sectror públic amb gestió privada. Volem emmirallar-nos en la universitat pública-pública i considerem dos nivells d’evolució possibles, que podrien ser consecutius:

  • Sense canviar el model, aconseguir un finançament que acosti els recursos disponibles als de les universitats públiques. Aquí estem parlant de recerca, però també hauríem de parlar, per exemple, del preu de les matrícules. La millora de recursos de la UVic-UCC sense canviar el model implicaria una despesa pública per estudiant més petita que la que es fa a les universitats purament públiques, i les repercussions serien molt positives. Aconseguir aquest finançament és una de les tasques més importants de la Direcció de la universitat. Fins ara, però, els resultats han quedat lluny de ser satisfactoris. Quan es negociaven els pressupostos de la Generalitat que estan actualment vigents, el Comitè va fer trobades amb representants de grups parlamentaris. Això va donar fruits. Cal una empenta més forta de la Direcció en tots els sentits possibles.
  • El segon nivell és que la UVic-UCC passi a ser pública-pública de ple dret, amb el període de transició que correspongui. La vocació de servei públic i d’implantació al territori de la UVic-UCC és indiscutible, així com el seu paper vertebrador a la Catalunya central. El Comitè apostem decididament per una UVic-UCC de propietat i gestió públiques.

En resum, parlar de recerca ens porta a parlar de model d’universitat. En aquest tema i en d’altres que també generen tensions estructurals, i que com a Comitè hem tractat i comentat, cal anar més enllà i encendre els llums llargs.