El programa de govern per a la UVic-UCC que va presentar Josep-Eladi Baños al claustre de la Universitat dilluns passat, 30 de maig, va ser aprovat, com va informar la secretària general per correu electrònic.

Aplicant la ponderació de vot corresponent als diversos col·lectius (PDI, PAS i estudiants), el resultat va ser el següent:

Sí: 65,09 % dels vots
No: 18,18 % dels vots
En blanc: 16,73 % dels vots

Si considerem els vots del PDI i el PAS en relació amb el total de les persones membres del claustre, d’acord amb la informació proporcionada per la Secretaria General, resulta que del PDI van votar 182 persones de 463 claustrals (professorat d’UVic, UManresa i UMedicina), i del PAS van votar 120 de 260 possibles (igualment, UVic, UManresa i UMedicina). És a dir, l’abstenció va ser elevada: va ser del 60,7% en el cas del PDI; del 54,8% en el cas del PAS, i d’un 58,5% global. Traslladant els vots afirmatius a la proposta presentada, resulta que, sobre el total de claustrals, el suport va ser del 26,4% del PDI (122 vots), del 26% del PAS (69 vots) i del 26,2% global (191 vots).

En conseqüència, una de les votacions més importants en quatre anys ha tingut una abstenció propera al 60%, i la proposta que ha de marcar les línies mestres de la Universitat durant el mateix període de temps ha rebut el suport directe d’una quarta part del claustre.

Aquesta és la realitat i el problema, i les paraules clau van sortir al mateix claustre: desafecció, falta de sentiment de pertinença a la comunitat. Avancem algunes interpretacions del que pot passar:

  • La comunitat universitària té un paper reduït en l’elecció de rector o rectora: no pot triar entre diverses candidatures i projectes i només té l’opció de dir sí o no a una proposta que ve donada pel Patronat (sense que el resultat de la votació sigui vinculant, com bé sabem).
  • Ens trobem amb diversos col·lectius que no s’han sentit ben tractats: el del professorat no doctor que ha vist el seu salari congelat per un procediment que no coincideix amb el que el Comitè considera que caldria aplicar; el professorat que s’acaba de trobar que haurà de fer tutoritzacions de TFG i pràctiques en hores que no són de docència, en contra del que diu el Pla de Dedicació Acadèmica vigent, o la situació del PAS respecte a la promoció professional. La percepció de sobrecàrrega és generalitzada.

La solució no passa per negar la realitat de la desafecció, sinó per fer-hi front. La millor manera d’aconseguir-ho és potenciant la veu real de la comunitat universitària i avançant cap a un model de gestió amb responsabilitats més compartides.