CRÒNICA DE MERITXELL MATAS (UB)
Coincidint amb el 20è aniversari de la mort del poeta, la Fundació Miquel Martí i Pol i la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) han acollit el III Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol. Les Jornades van començar amb un avís per a navegants: Miquel Martí i Pol va més enllà del fet literari. Les influències del poeta en altres escriptors i, sobretot, el seu pes en la cultura popular i la seva presència a l’Acadèmia i al cànon han protagonitzat els debats i les converses dels ponents i els assistents.
La poètica de la claredat i els reptes de la difusió
A la conferència inaugural, Jordi Larios va situar la poètica de Martí i Pol dins el paradigma de la claredat, és a dir, una estètica que rebutja la literatura recaragolada i obscura i contrària a al moviment que volia allunyar la cultura de les classes populars. Per què agrada tant Miquel Martí i Pol? Per què és un dels preferits de Lluís Llach o Josep Guardiola o atrau aquells que no es reconeixen lectors habituals de poesia? Larios va apuntar com a resposta la voluntat del poeta per escriure amb claredat. En altres paraules, per no provocar en el lector el bloqueig d’entendre. Així, els lectors connecten amb Martí i Pol, que els fa sentir que ha aconseguit dir amb les paraules justes allò que ells ja havien pensat o sentit. Això és, segons Larios, pensar la poesia com una forma de coneixement, una via per entendre la vida i, per dur-ho a terme, el rodenc situà el concepte de claredat com la gènesi de la seva poètica. La comprensibilitat, tanmateix, no vol dir que siguin textos senzills ni mancats de força lírica ni riquesa literària, com es pot llegir a l’epistolari amb Joan Vinyoli o als poemes «El poema» i «Eixarm de la vida senzilla». Martí i Pol era un poeta que parlava, que triava la paraula clara. I per això va connectar amb la gent, que el va reconèixer abans que la crítica i el van entendre com el poeta del seu país i la seva gent. No és casualitat, és un imperatiu polític: volia ser la veu dels seus i els seus són els que no tenen veu, com les vides anònimes dels personatges de La fàbrica a qui vol donar veu per salvar-los del no-res en què vivien. La veu del poeta.
Posteriorment, Jordi Berenguer, Jordi Cornudella i Marta López van reflexionar sobre els aspectes del seu llegat que poden contribuir a fomentar el coneixement de l’obra de l’autor i la projecció en la societat actual. Aquí és on hi ha més feina a fer, ja sigui per acostar la seva poesia a les noves generacions de lectors com al públic no-catalanoparlant. I primer de tot cal una revitalització de la crítica, que ja s’està començant a observar. Miquel Martí i Pol no està esgotat, no s’ha dit tot. Què queda per estudiar? Pràcticament tota la poesia dels anys vuitanta en endavant, els llibres de bibliòfil o qüestions de recepció. Recordem que Martí i Pol es troba majoritàriament en forma d’obres completes al mercat editorial i això afecta la seva lectura, ja que no és el mateix tenir a les mans un volum de cinc-centes pàgines que un de vuitanta. És per això, per exemple, que ara s’està impulsant la publicació dels volums separats. Com es va rebre quan es va publicar o quan es va escriure i quins lligams tenia amb la seva vida són preguntes que encara esperen resposta.
Tots tres van coincidir que els problemes més urgents són la presència del poeta fora de l’àmbit lingüístic i la relació amb el cànon. Tot i les traduccions, el poeta continua sent un desconegut fora dels Països Catalans, sobretot dintre l’àmbit de l’acadèmia, a causa de la seva connotació de clàssic i a la minorització de la poesia com a gènere, fets que s’accentuen pel desconeixement de la literatura catalana fora de l’àmbit lingüístic. Estem en un moment en què socialment no interessen els temes de Martí i Pol, preguntà López? És un idioma poètic impermeable? Un adolescent també es pot sentir interpel·lat per aquests poemes, però en algun moment s’ha donat una desconnexió que impedeix crear un diàleg amb els joves. Un problema associat al de la lectura. Que es llegeix poc, recordà Berenguer, és un mal del qual ja es queixava Martí i Pol als anys seixanta quan va dir «es llegeix poc i es perd el temps en ximpleries». Al marge del cànon acadèmic, Cornudella va reconèixer la possible factura en forma de desprestigi acadèmic que el pes a l’imaginari col·lectiu català li va comportar. Ara que amb el pas del temps ha perdut una part de popularitat, pot ser el moment de redescobrir-lo amb altres perspectives. On queda ara la figura de Martí i Pol passat el boom de la seva popularitat? Marta López creu que s’ha de fer un esforç per reintroduir la seva veu, especialment en el context en què vivim i demana una unitat acadèmica, educativa i creativa.
La taula rodona va acabar amb el prec de lluitar contra la idea que la poesia de Martí i Pol té un paper marginal en la poesia catalana i en va reivindicar la seva centralitat encara viva en la contemporaneïtat. És un dels noms que cal reivindicar com a baula del cànon, per la vigència de l’efecte dels seus textos sobre la gent i no tant per l’èxit que va tenir. Una fama que sembla que li va anar en contra.
Una poesia social i compromesa
Francesc Torralba, en la primera ponència del divendres 17, va abordar la qüestió de Déu en la poesia primerenca de Miquel Martí i Pol mitjançant l’estudi de les primeres obres —com ara Paraules al vent— que evoquen explícitament aquesta temàtica i va reflexionar sobre l’evolució espiritual del poeta i les claus biogràfiques per comprendre el camí. Amb l’anàlisi de poemes com «Sonet», Torralba va presentar el recorregut de la crisi espiritual de Martí i Pol començant per la necessitat i el temor a Déu, seguit pel reclam de la seva mirada, el reconeixement que aquesta es guanya treballant i el pas a una divinitat que fa nosa perquè no em deixa ser jo, el moment àlgid de la crisi. Un defalliment que va acabar amb una mena d’agnosticisme tràgic d’on es desprèn una nostàlgia prèvia a la ruptura amb la deïtat i l’anhel per la seva presència. Tanmateix, l’espiritualitat no es va perdre sinó que es va enfocar en els altres, en les coses que tenia al davant i en una poesia social i compromesa.
Un compromís que també defensà Alfons Gregori establint una comparativa amb el francès Jacques Prévert en una ponència que va ampliar la mirada a un estudi global de les afinitats i divergències entre tots dos a partir dels conceptes oberts de compromís i llibertat i que el portà a tractar comparativament la postura adoptada com a creadors d’art verbal en els respectius sistemes literaris i en el marc de la xarxa de relacions polisistèmiques de moviments, corrents i ideologies internacionals en què es van trobar immersos. Martí i Pol i Prévert, amb formacions autodidactes, van ser ambdós acusats d’escriure de manera simple i poc literària, malgrat el seu èxit entre el públic. L’un i l’altre, a més, tenien en comú la seva posició en contra de les idees que han consolidat els estats nació imperialistes i colonialistes, així com la seva insubmissió a dogmes o partits. Compromís entre el que és real i el que és possible que deriva en una projecció cap a un temps que encara no és i un futur més democràtic que van materialitzar amb l’ús de la música com a altaveu del seu compromís polític. Com recordà Gregori, Martí i Pol cantava versos de Prévert. Tots dos defensaven una mirada permanent i activa vers la millora de la societat i una convivència entre passat i futur dins la poètica, una característica romàntica. En conclusió, la llibertat constitueix un element de valor a l’hora de significar el pensament de Prévert i Martí i Pol, així com l’interès en la pluralitat en contra de la uniformitat dels règims totalitaristes i una literatura d’aspecte compromès i ple d’humanitat.
La revolta poètica dels anys seixanta i setanta
L’últim dia del Col·loqui, Francesc Codina i Lluïsa Julià van parlar de l’anomenat seixantisme i del moviment literari dels anys setanta, respectivament. Miquel Martí i Pol i Llibres del Mall protagonitzen un moment central de la història de la poesia catalana dels anys 60, 70 i 80 del segle xx, coincidint amb el final del franquisme. La relació entre el poeta de Roda i uns joves universitaris aprenents de poetes el va catapultar a un procés de creació extraordinari i el va situar en el centre del panorama poètic nacional. «Els joves m’han donat a conèixer», va dir Martí i Pol. Una relació que traspua una franquesa i una proximitat sorprenent tot i la distància generacional que hi havia. I un procés extraordinari, per les vendes (es van arribar a vendre 35.000 exemplars d’Estimada Marta) i per la intensa vitalitat creativa. Un ritme de producció frenètic que es traslladà en la producció de dos libres a l’any i en un autèntic fenomen Martí i Pol que es presentà en forma de recitals, entrevistes, discs, programes de televisió, i publicacions que el van situar en el centre de l’atenció poètica del país. L’excepcionalitat es trobà accentuada, també, per la duplicitat de segells de la qual prové el cert desgavell d’aquelles edicions i pel fet que Martí i Pol no volia perdre l’amistat amb cap dels dos editors, Ramon Balasch i Miquel Desclot, com es desprèn de la correspondència entre ells. La Generació Mall compartí amb el poeta la voluntat d’obrir-se a les noves tendències, la transgressió i la pluralitat de formes. El rodenc va arribar a formar part del consell assessor, una relació que es concretà en la publicació de la seva obra poètica entre els anys 1975 i 1985. Un projecte inicialment de tres volums —n’acabaren sent cinc— dels quals cal reconèixer la seva vàlua també en el camp de la filologia per la rellevància dels estudis que introdueixen cada exemplar.
Julià aportà una altra conseqüència destacable d’aquell moment: la relació que establí el de Roda amb Maria-Mercè Marçal. Pensem que són els dos poetes més venuts de Llibres del Mall. D’aquesta, per exemple, se’n deriva una de les primeres ressenyes que hi ha de Cau de llunes, així com el poema de comiat amb motiu de la mort de Marçal. De tornada, la poeta d’Ivars l’havia mencionat com a autor que l’havia influït quan va rebre el premi Carles Riba. La poesia esdevé per tots dos una font d’autoconeixement, tot i la distància creativa, i van estar units, també, pels nous imaginaris literaris que desenvoluparen arran de les respectives malalties. Així com pel rerefons de la poesia popular en els seus textos per tal de fer crítica política. Compartien, a més a més, activisme polític i social, com es veu amb les seves militàncies polítiques. Des de l’any 1981, Marçal va participar activament en el Premi Martí i Pol, que va rebre, per exemple, la manlleuenca Josefa Contijoch, també amb vincles martipolians.
Francesc Codina, en la conferència de clausura, se centrà en el paper de Martí i Pol en el Grup de Vic en el context sociocultural del Seixantisme, un terme que explorà arran del llibre de Marta Vallverdú (Seixantisme: l’esclat cultural català dels 60, 2022). L’autora situa el fenomen entre el 1959 i 1971, una separació personal molt útil, segons Codina. Uns anys que van ser una passera trontolladissa entre els moments més durs del franquisme i les llums de la transició que configurava un futur que s’acabaria convertint en realitat. Aquí hi situà el conferenciant els primers passos de l’anomenat Grup de Vic, que van ser durs i foscos. Martí i Pol va contribuir a l’hiperactivisme seixantista en molts aspectes, com ara el camp de la cançó, el cinefòrum, les traduccions, les ressenyes de llibres a la revista Oriflama—una altra proposta de treball és recopilar les més de cent cinquanta aportacions—, els cursos de català i la política clandestina, com la militància al PSUC.
Codina va aprofundir en la dinàmica i les relacions internes del grup, així com en els factors que van estimular la col·laboració en empreses comunes —on destaca la revista de poesia Reduccions— de persones amb un arrelament territorial comú —la perifèria comarcal—, però amb trajectes i plantejaments ideològics, culturals i literaris diversos. Tot recuperant l’entrevista que li feu Montserrat Roig l’any 1972, s’acabà reivindicant la seva divisa: haver nascut català, proletari i de comarques.
Correspondències, estratègies discursives, classe social i projecció
En aquesta tercera edició del col·loqui s’hi han presentat una quinzena de comunicacions amb la multidisciplinarietat com a protagonista. Un dels eixos principals de les propostes va ser la voluntat d’establir correspondències entre el poeta i altres escriptors o intel·lectuals catalans o europeus. Així, Andrea Pereira va estudiar la connexió amb Roland Barthes i com la lectura del francès podria haver condicionat la manera d’entendre la literatura de Martí i Pol; Laura Ferré el va acompanyar de Gabriel Ferrater i Joan Vinyoli per analitzar les estratègies discursives i el registre col·loquial present en els tres poetes i la seva valoració positiva de l’ús de mots corrents en els textos poètics, així com la descripció de fets quotidians i M. Carme Bernal i Carme Rubio van fer evident la relació de Ricard Torrents amb els estudis martipolians. Jordi Oviedo també va escollir Estellés per fer una lectura compartida i simultània de les seves propostes de brevetat, exemplificades a L’àmbit de tots els àmbits, Haikús en temps de guerra, La fira del vent o L’incert presagi. Les correspondències es van fer evidents, així mateix, amb una sessió d’epistolaris. Meritxell Matas va exposar la relació del poeta amb Jordi Sarsanedas a través de la recuperació de les seves cartes, Roger Canadell va compartir els trets més distintius de l’intercanvi amb Toni Turull i Georgina Torrent va resseguir els vincles amb Joan Vinyoli amb cartes inèdites i dedicacions creuades.
Irene Mira va aplicar les eines teòriques que ofereix la geocrítica, o teoria dels espais, per explicar com el poeta confeccionà els dos grans espais literaris per a la lectura ideològica de la seva poesia (el poble i la fàbrica) i com la poesia esdevé un procés digestiu de vivències. Jordi Berenguer també va abordar El poble, en aquest cas per explicar la seva gènesi i els diversos estadis pels quals va passar —un total de cinc— i la repercussió que podria haver tingut la publicació del llibre durant aquests anys, així com els canvis en el context de la seva recepció. David Garcia va traçar la petjada de Martí i Pol en les cançons dels artistes del segle xxi, d’Obrint Pas a The Tyets, i Agnès Camatxo va tractar la seva andorranitat, una terra vista com un lloc de llibertat i catalanitat, d’inspiració poètica i, també, de territori clau per la publicació en llengua catalana. L’impacte del poeta en l’escena andorrana comportà reconeixements múltiples en forma d’homenatges del govern andorrà o la realització d’un segell nacional amb una fotografia seva.
Les comunicacions també van defensar que la literaturització de l’espai permet fixar la relació entre un lloc i un text literari i ho van relacionar amb els àmbits educatius i turístics. Julieta Torrents i Pere Quer van explicar com els processos de digitalització de les rutes literàries ampliaran l’experiència de l’usuari i milloraran les possibilitats d’interacció en el marc del projecte RuTIC. Mia Güell i Jordi Chumillas van explorar-ne les possibilitats didàctiques tot centrant-se en una proposta per a estudiants de secundària basada en textos del poeta. I continuant amb la vessant més pedagògica, Moisès Selfa i Enric Falguera van presentar la projecció i recepció de la poesia infantil de Martí i Pol en la formació inicial de mestres amb una proposta de dramatització i digitalització de la poesia martipoliana.
El col·loqui es va celebrar entre Vic i Roda de Ter del 16 al 18 de novembre amb una cinquantena d’inscrits. Un èxit de participació que es va traslladar a les activitats complementàries, com ara la projecció del curtmetratge Un gos que borda boira endins, de Jordi Lara, o el concert de Pau Alabajos al Casino de Vic.
