Keller empezó su exposición explicándonos que los grupos de crianza son iniciativas autogestionadas en las que personas con necesidades compartidas deciden juntarse para sacar adelante un proyecto. Una de las diferencias de los grupos de crianza con respecto a las guarderías es que las primeras son autogestionadas, mientras que las segundas son de gestión pública o privada. A la hora de explicar su surgimiento, bastantes grupos de crianza parten de la crítica o el prejuicio hacia los modelos educativos de las guarderías, considerándose estas últimas como autoritarias. Otro elemento decisivo son las elevadas ratios de las guarderías públicas, especialmente desde los recortes de 2012, algo que, defienden sus partidarias, hace difícil la realización de un proyecto pedagógico personalizado, así como las quejas respecto al coste de las guarderías, o la falta de plazas disponibles.
Más allá de eso, los grupos de crianza son en sí mismos muy diversos y heterogéneos, desde grupos más comunitarios en los que el trabajo diario recae en las madres y la cuota se basa principalmente en el mantenimiento del espacio, hasta otros en los que se efectúan diferentes externalizaciones y se contrata a personal técnico y educativo para ejecutar las tareas diarias. Según Keller, la externalización es un límite a la hora de considerar un proyecto de crianza compartida como comunitario, ya que al externalizar se quita poder a la dimensión comunitaria. Con la externalización también existe el riesgo de que las personas técnicas no respeten la democracia radical, delegando no únicamente la faena cotidiana, sino también las gestiones y decisiones.
Keller comentó que una de las críticas que se efectúan a los grupos de crianza son en relación a su accesibilidad, tanto a nivel de cuotas como de la barrera del tiempo. En el primer caso, se refiere a que estas sean muy elevadas y puedan ser elitistas. Una accesibilidad económica que depende de la relación existente entre ratios de infantes por personal, cuotas a pagar y salarios. Como se señaló, los grupos de crianza pueden tener trabajo voluntario, contratar a personas externas o una mezcla de ambas cosas, y aquí existe una tensión en relación a la accesibilidad, dado que al contratar las cuotas devienen más altas. Asimismo, cuán mejores son los salarios y las condiciones laborales de las personas trabajadoras, mayores son también las cuotas.
La otra gran crítica relacionada con la accesibilidad es la de la barrera del tiempo, quién accede o puede acceder a ellos en virtud a su disponibilidad horaria, de la que cuelgan dos temas. Por un lado, la propensión en las parejas heterosexuales a que la mujer abandone el mercado laboral, totalmente o parcialmente, con el nacimiento de la criatura para dedicarse a la crianza. Algo a lo que, señala, ayuda el actual contexto macroeconómico precario, la brecha salarial por razón de género y la mistificación del rol de la mujer como madre.
Por otro, está el requerimiento de la autonomía de la gestión del tiempo, que tiene que ver con los tipos de ocupaciones. Acceder a un grupo de crianza es más fácil si no tienes faenas poco rígidas, trabajos de atención al público, encontrándose habitualmente entre los empleos más cualificadas una flexibilidad más autogestionada y no tan dependiente de los intereses del empleador.
En relación a la división sexual del trabajo dentro de los grupos de crianza, el trabajo de cuidados está muy feminizado, especialmente en los turnos diarios. Mientras que las asambleas tienden a ser más mixtas, señalando que los grupos de crianza más grandes y con más comisiones suelen estar más masculinizados. En este sentido, en las parejas heterosexuales los hombres suelen sustentar económicamente y facilitar el estar en el espacio, mientras que existe en los discursos una hipervisibilización de aquellos hombres que participan más, despertando admiración el hombre cuidador y “maternal”.
En relación a los equipos educativos, estos, como todos los del ámbito de los cuidados, están muy feminizados y precarizados. Los salarios suelen ser bajos y hay situaciones de informalidad: jornadas parcialmente o completamente en negro, o educadoras sin baja de maternidad fueron solo algunos de los ejemplos que se señalaron.
Otro punto conflictivo es el tema de las creencias acerca de la persona criada, vinculada con la pedagogía respetuosa de poner a las criaturas y sus necesidades en el centro, algo que crea tensiones debido a que casa muy bien con la sublimación, naturalización y mistificación de la maternidad. Keller explicó que también ha habido un cambio social en la valorarización de las criaturas, que han pasado, en las últimas décadas, de ser mano de obra a ser fuente de felicidad. Algo que no se reduce únicamente al marco de los grupos de crianza, sino que es algo más amplio y de la sociedad en general.
En la segunda parte, el foco se desplazó hacia la vinculación de los grupos de crianza con el proyecto de investigación y en la selección de casos para la muestra.[:ca]El passat 22 de maig, Christel Keller ens va fer una breu exposició sobre els resultats del seu treball final de màster sobre els grups de criança a Barcelona, amb l’objectiu d’ajudar-nos al abordatge d’aquests dintre del projecte i incorporar-los dins la mostra. Keller, recentment incorporada a l’equip del projecte, és tècnica d’investigació i doctoranda per la UVic-UCC amb una tesi que continua la seva recerca sobre els grups de criança.
Keller va començar la seva exposició explicant-nos que els grups de criança són iniciatives autogestionades en les que les persones amb necessitats compartides decideixen ajuntar-se per treure endavant un projecte. Una de les diferències dels grups de criança amb respecte a les escoles bressol és que les primeres són autogestionades, mentre que les segones són de gestió pública o privada. A l’hora d’explicar el seu sorgiment, bastants dels grups de criança parteixen de la crítica o el prejudici cap als models educatius de les escoles bressol, considerant-se aquestes últimes com autoritàries. Un altre element decisiu són les elevades ratios de les escoles bressol públiques, especialment des de les retallades de 2012, una cosa que, defensen les persones partidàries, fa difícil la realització d’un projecte pedagògic personalitzat, així com les queixes respecte al cost de les guarderies o la falta de places disponibles.
Més enllà d’això, els grups de criança són en sí mateixos molt diversos i heterogenis, des de grups més comunitaris en els que el treball diari recau en els mares i la quota es basa principalment en el manteniment de l’espai, fins a d’altres en els que s’efectuen diferents externalitzacions i es contracta a personal tècnic i educatiu per realitzar les tasques diàries. Segons Keller, l’externalització és un límit a l’hora de considerar un projecte de criança compartida com comunitari, ja que quan s’externalitza es treu poder a la dimensió comunitària. Amb la externalització també existeix el risc de que les persones tècniques no respectin la democràcia radical, delegant no únicament la feina quotidiana, sinó també les gestions i decisions.
Keller va comentar que una de les crítiques que s’efectuen als grups de criança són en relació a la seva accessibilitat, tant a nivell de quotes com de la barrera del temps. En el primer cas, es refereix a aquestes siguin molt elevades i puguin ser elitistes. Una accessibilitat econòmica que depèn de la relació existent entre ratios d’infants per personal, quotes a pagar i salaris. Com s’ha comentat abans, els grups de criança poden tenir treballar voluntari, contractar a persones externes o una mescla d’ambdues coses, i aquí existeix una tensió en relació a l’accessibilitat, donat que si es contracta, les quotes esdevenen més altes. Així mateix, quant millors són els salaris i les condicions laborals de les persones treballadores, majors són també les quotes.
L’altre gran crítica relacionada amb l’accessibilitat és la de la barrera del temps, qui accedeix o pot accedir als grups de criança en virtut a la seva disponibilitat horària, de la que pengen dos temes. Per un costat, la propensió en les parelles heterosexuals a que la dona abandoni el mercat laboral, totalment o parcialment, amb el naixement de la criatura per dedicar-se a la criança. Una cosa a la que, assenyala, ajuda l’actual context macroeconòmic precari, la bretxa salarial per raó de gènere i la mistificació del rol de la dona com a mare.
Per altre, està el requeriment de l’autonomia de la gestió del temps, que té que a veure amb els tipus d’ocupacions. Accedir a un grup de criança és més fàcil si no tens feines poc rígides, feines d’atenció al públic, trobant-se habitualment entre els treballs més qualificats una flexibilitat més autogestionada i no tan dependent dels interessos de la persona o entitat ocupadora.
En relació a la divisió sexual del treball dintre dels grups de criança, el treball de cures està molt feminitzat, especialment en el torns diaris. Mentre que les assemblees tendeixen a ser més mixtes, assenyalant que les grups de criança més grans i amb més comissions solen estar més masculinitzats. En aquest sentit, a les parelles heterosexuals els homes solen sustentar econòmicament i facilitar l’estar a l’espai, mentre que existeix en els discursos una hipervisibilització d’aquells homes que participen més, despertant admiració l’home cuidador i “maternal”.
En relació als equips educatius, aquests, com tots els de l’àmbit de les cures, estan molt feminitzats i precaritzats. Els salaris solen ser baixos i hi ha situacions d’informalitat: jornades parcialment o completament en negre o educadores sense baixa de maternitat van ser només alguns dels exemples que es van donar.
Un altre punt conflictiu és el tema de les creences sobre la persona criada, vinculada amb la pedagogia respectuosa de posar a les criatures i les seves necessitats al centre, una cosa que crea tensions degut a que casa molt bé amb la sublimació, naturalització i mistificació de la maternitat. Keller va explicar que també hi ha hagut un canvi social en la valorització de les criatures, que han passat, a les últimes dècades, de ser mà d’obra a ser font de felicitat. Una cosa que no es redueix únicament al marc dels grups de criança, sinó que és més ampli i de la societat en general.
A la segona part, el focus es va desplaçar cap a la vinculació dels grups de criança amb el projecte d’investigació i en la selecció de casos per la mostra.[:]
Deixa un comentari