Arxius amb l'etiqueta: UVic

Rupert Fornell, llicenciat en CAFE per la UVic, uneix esport i màrqueting amb l’app ‘MyBeweeg’

Publicat per 15 de desembre de 2016

“Rebia crítiques perquè llavors estava mal vist ser emprenedor; semblava que eres un prepotent”

“Diria a tots els estudiants, sense excepció, que aprenguin a programar. És com llegir o escriure”

“Ens trobem amb la realitat que els llicenciats i graduats no tenen l’hàbit de fer servir la tecnologia”

“El que teníem a la UVic no ho haguéssim trobat ni buscant-ho durant 100 anys”

Parlant amb Rupert Fornell (Andorra, 1981) t’adones que té aquella ànima de líder nat, que sap convèncer i que té prou experiència per donar consells. Allò que tenen els emprenedors: estan acostumats a treure’s les castanyes del foc. Pertany a la primera promoció (2001-2005) de la llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport de la UVic i quan va començar ho tenia molt clar: no volia ser mestre d’educació física, ell volia crear una empresa. Durant els estudis i després de titular-se, va ser entrenador físic i se’n va anar a l’Àfrica a treballar per a la Fundació Real Madrid. En els últims anys s’ha forjat una sòlida carrera al món de la gestió esportiva i el màrqueting, i actualment treballa com a cap d’operacions del club de socis del grup Caldea & Inúu, a Andorra. Ara perfila els seus dots d’emprenedor posant en marxa l’app MyBeweeg, una plataforma que ens ajuda a contactar amb entrenadors personals i a crear rutines d’exercici personalitzades. Fins i tot va ser seleccionada als premis 4YFN del Mobile World Congress de Barcelona!

1. Et vas graduar en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE) i, tot i que no has sortit mai d’aquest àmbit, has encaminat la teva carrera cap al màrqueting i la gestió empresarial. Com i quan va sorgir aquesta unió?
Vaig fer CAFE perquè volia anar al món de les empreses esportives, no al de l’educació. Tenia molt d’interès per la gestió, l’sport management i per l’alt rendiment. Ho vaig veure molt clar des del principi.

2. Després del grau vas cursar el màster en Sport Management de la UVic i un MBA. Quina importància creus que té actualment la formació contínua?
És fonamental i vital. Steve Jobs va dir alguna cosa com: “És possible que formis els teus treballadors i que marxin, però encara és més car no formar-los i que es quedin”. Si és així, tens persones incompetents. Cada any dedico temps a formar-me perquè invertir-hi sempre et beneficiarà.

Per a mi també és bo i important formar-se en qualsevol temàtica. Encara que treballis en Màrqueting, si fas un curs de pintura segur que et servirà. Hi ha un munt de coses que encara no saps!

3. També has estat ponent a conferències de diverses universitats. Com t’has sentit transmetent el teu coneixement als estudiants?
Quan vaig venir a parlar amb els estudiants de CAFE de la UVic els vaig intentar transmetre un missatge molt clar: deixeu de ser funcionaris! Hi ha molt poques places i s’ha de tenir molta passió pel que fas! Si no la teniu, traieu-vos-ho del cap.

Fornell, presentant el seu projecte

4. MyByweeg, l’app que vas dissenyar juntament amb dos companys, va ser seleccionada pels premis 4YFN del Mobile World Congress de Barcelona 2016. Quin gir va fer el projecte des de llavors?
Vàrem anar a Eindhoven (Països Baixos) a la final dels premis. Tot i que ens van seleccionar com els millors de la categoria de Fitness, allà no vàrem guanyar, però no passa res. Els premis estan molt bé, però són relatius, tu has d’intentar que funcioni la teva idea.

MyBeweeg, que vol dir “el meu moviment”, és una aplicació que et permet fer rutines d’entrenament i enviar-les a qui vulguis. L’objectiu és la salut i la clau és el moviment. Si tu mous cos, dieta, ment i societat, que són les quatre dimensions, tindràs salut.

Estem en el procés d’adquisició de professionals de la salut i està essent lenta. Ens trobem amb la realitat que els llicenciats i graduats no tenen l’hàbit de fer servir la tecnologia. Estem formant-los perquè vegin que poden ser més eficients si utilitzen la tecnologia amb els seus pacients.

5. Com ha estat l’experiència de buscar inversors per a la vostra idea?
Participant als premis crides l’atenció dels inversors i ajuda. Però les ajudes més grans no les vàrem trobar llavors. Qui ens ha ajudat més són empreses i institucions d’aquí com el COPLEFC o INDESCAT. La gent del sector, més que els inversors, és a qui crida l’atenció MyBeweeg.

Però, al final, les inversions no són el que més ens preocupa. El més important és que el teu producte funcioni. I si és així, els inversors vindran segur!

6. Què s’ha de tenir per ser emprenedor? S’hi neix o es pot aprendre?
Pots ser així o aprendre-ho. És important tenir molta curiositat. Vaig ser el primer alumne a la meva classe de CAFE (de la promoció 2001-2005) que duia un ordinador portàtil a classe i ningú ho entenia. Avui dia, qui no porta un portàtil a classe, està equivocat.

Tampoc m’entenien estudiants d’informàtica a qui vaig proposar treballar conjuntament per fer un software de tema esportiu. Jo tenia molt clar que no volia ser mestre i sabia per on tirar. Rebia crítiques perquè llavors estava mal vist ser emprenedor; semblava que eres un prepotent. Però jo ho feia així perquè creia que era el millor. Un cop vaig fer l’MBA, amb 30 anys, va ser la primera vegada que algú em va animar a crear una empresa.

7. Què recomanaries a una persona que estigui pensant estudiar CAFE?
Li diria que, a més de l’educació, totes les altres branques són bones. Al camp de la salut, del turisme i de l’alt rendiment encara està tot per fer! Estan creixent i ho faran encara més.
Si per avançar hem d’aprendre genètica, per exemple, doncs fem-ho! Però has de ser professional i exigent des del primer dia. No pot ser que suspenguis l’assignatura d’anatomia o fisiologia i llavors li demanis al professor que, si us plau, t’aprovi. O comences a treballar-t’ho o et serà molt difícil!

8. I a una persona que estigui estudiant un grau universitari i que vulgui emprendre alhora, què li diries?
Que aprengui sobre tecnologies i que viatgi. Ha de veure molt món i entendre moltes necessitats. Quan vaig acabar CAFE me’n vaig anar a l’Àfrica. Vés, per exemple, a Sud-Amèrica i observa els problemes de seguretat que tenen. Així, per una banda, aprendràs a valorar el que tens i, per l’altra, veuràs el que t’ha agradat i trobaràs el teu camí.

A més, els diria a tots, sense excepció, que aprenguin a programar. És com llegir o escriure. Per petita que sigui l’empresa o comerç que muntis, hauràs de tenir una pàgina web; o la programes tu o fas que te la programin. Un cop la tens, veus que el teu mercat és a fora.

9. Com recordes la teva etapa universitària?
Tinc molt bon record de Vic i molt bons amics. Molts vàrem arribar a la UVic de rebot perquè gairebé no sabíem ni on era, però el que teníem allà no ho haguéssim trobat ni buscant-ho durant 100 anys. Després d’aquells 4 anys, crec que va ser tot fantàstic.

10. Quan estaves estudiant, recordes el moment en què vas pensar “Sí, sóc on he de ser”?
En recordo molts. A més, hi va haver tres professors que em van marcar molt: el Julio Figueroa, l’Agustí Comella i el Carles Romagosa. El Julio Figueroa sempre deia una frase que em va marcar i tinc constància que la segueix repetint: “La diferencia entre el bueno y el mejor está en la capacidad mental”. És una mica allò de “mou el teu cap i el cos et seguirà”.

11. Quins són els ingredients de la teva formació a la UVic que creus que t’han ajudat a arribar on ets ara?
En aquest aspecte, vaig tenir molta sort amb el professorat que vaig trobar. Sobretot pel que em van aportar aquests professors que comentava: el Julio per la confiança, l’Agustí per les bases i el Carles per la innovació. I aquesta última és clau. Em va ajudar a veure-ho tot de forma diferent, amb altres teories, estudiant sistemes complexos, ajudant-me a indagar i a anar més enllà.

12. Vols comentar-nos alguna experiència, anècdota, o curiositat relacionada amb l’època universitària?
M’agradaria destacar l’enorme qualitat de vida que hi ha a Vic i les oportunitats que et dóna. Jo vaig tenir la sort de ser entrenador físic del Club Patí Voltregà! Són records que guardaré sempre.

Quan vaig venir a parlar amb els estudiants de CAFE de la UVic els vaig dir que segurament es pensen que aquesta és una universitat petita, però ens valoren igual que a les altres. Al final, són ells qui s’han de fer valer i creure’s que són bons. La qualitat no va lligada a la mida de la universitat.

Berta Vilalta és biòloga per la UVic i emprenedora amb Braburus, un servei que dissenya dietes bioquímiques per a esportistes

Publicat per 27 d'octubre de 2016

“L’emprenedoria va néixer el dia que vaig decidir que volia treballar per a mi i no per algú altre”

“L’alimentació és la clau del rendiment esportiu i la gent comença a ser-ne conscient”

“És un gran avantatge haver estudiat la biologia “de bota” de la UVic i no al mig d’una gran ciutat”

Té només 23 anys i ja ha creat la seva pròpia empresa. D’alguna manera, la Berta Vilalta (1993, Vic) sabia des de sempre que l’alimentació i l’esport, dues de les seves passions, acabarien fusionant-se i convertint-se en la seva professió. Però no s’ho pensava quan va començar a estudiar el Grau en Biologia a la UVic, durant el qual va fer les pràctiques, un voluntariat i el Treball de Final de Grau a la unitat de l’Alzheimer de l’Hospital Sant Pau de Barcelona. Allà va saber valorar la importància de la investigació científica però va concloure que no era per a ella. Vilalta ha sabut trobar la sortida professional que més s’adapta als seus interessos creant Braburus, un servei que dissenya dietes per a esportistes a partir d’un estudi bioquímic. Des de l’aparent senzillesa del runner fins a l’exigència extrema de l’ironman, l’alimentació és la quinta essència per a aconseguir els resultats esperats.

1. En quin moment i com va arribar la idea de ser emprenedora i iniciar el projecte Braburus?
Quan vaig començar biologia pensava que volia dedicar-me a la investigació científica i, de fet, vaig fer les pràctiques i el TFG a l’Hospital Sant Pau de Barcelona. M’ho vaig passar molt bé però vaig veure que no era el que més m’agradava. Més tard, vaig començar un màster sobre nutrició, suplementació i farmacologia en l’esportista i em va encantar. Tota la vida m’ha agradat l’alimentació i faig esport des de molt petita.

Durant el temps de transició entre la carrera i el màster, buscava feina de laboratori i no en vaig trobar. L’emprenedoria va néixer el dia que vaig decidir que volia treballar per a mi i no per algú altre. La meva parella, que ha estudiat Administració i Direcció d’Empreses, m’ha ajudat amb la publicitat i la gestió i ell sempre ha tingut aquesta mateixa visió sobre la feina.
Llegir més…

Matheus Tomio és estudiant de Mecatrònica a la UVic i el creador d’un rellotge que evitarà pèrdues d’infants i que tindrà properes aplicacions mèdiques

Publicat per 28 de juliol de 2016

“Quan vaig crear Care On em vaig adonar que hi ha formes de salvar vides sense ser metge.”

“Si engegarem l’empresa a Espanya és per la UVic”

“Al Brasil el sistema universitari és robòtic. La vostra proximitat és xocant”

Matheus Tomio

El Matheus Tomio (1991, Curitiba, Brasil) sabia des de petit que volia ser enginyer. Més endavant, va veure clar que la disciplina que més li cridava l’atenció era la Mecatrònica. Va començar el Grau a la Pontifícia Universidade Católica do Paraná, al Brasil, amb dos objectius: fundar l’empresa Care On i fer una estada a l’estranger. Allà va iniciar aquest projecte d’enginyeria orientat a la salut i el benestar de les persones i ha culminat la seva creació a la UVic, on està donant continuïtat al Grau. Amb Care On, ell i 5 joves emprenedors més han dissenyat el Care On Pulse, un rellotge que connecta pares i fills per evitar segrestos o pèrdues, una situació que, per desgràcia, és molt habitual al Brasil i a molts altres països. Després de convertir aquesta idea en realitat, Tomio i el seu equip ja estan treballant en aplicacions del rellotge per a mascotes o amb biosensors per a persones que pateixen malalties com la diabetis o l’Alzheimer.

1. El teu prototip de braçalet Care On Pulse ha guanyat el Cisco-Technopreneurship Award de la competició interuniversitària d’emprenedors Start Up Programme, entre molts altres guardons. Què ha suposat guanyar aquests premis?
És un projecte diferent, amb una visió social molt important. Va començar la idea quan jo tenia 16 anys i ens ho vàrem plantejar amb el meu pare, al Brasil. Avui dia existeix un gran negoci amb els videojocs, per exemple, però difícilment els projectes es fan pensant en les persones. Els premis als quals ens vàrem presentar són d’start-ups de tema social, de criança dels fills, etc, i que valoren el producte i l’equip. De fet, l’equip de Care On és molt divers: hi ha periodistes, publicistes… A més, l’objectiu no és fer diners. És clar que els necessitem per engegar l’empresa, però amb els diners que surtin del primer producte, el Care On Pulse, volem dur a terme altres projectes com a empresa.
Llegir més…

Miquel Sunyer, enginyer tècnic de Telecomunicacions per la UVic, és treballador d’Endesa, nedador de travessies en aigües obertes i impulsor del projecte Vies Braves

Publicat per 13 de juliol de 2016

“El mar m’ha possibilitat fer realitat els meus somnis i jo li intento tornar en forma de projecte social.”

“La gent viu poc connectada amb la seva autèntica naturalesa. Reivindico la valentia de voler ser el líder de la teva pròpia vida.”

“Recordo l’etapa universitària com la millor de la meva vida.”

Miquel Sunyer

Aquesta és una de les històries que demostren que darrere de grans projectes hi ha d’haver, necessàriament, un esforç titànic i un gran esperit de superació. Miquel Sunyer (Girona, 1977), va cursar Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions a la UVic i un MBA, a més de ser treballador d’Endesa, amb una trajectòria de quinze anys al sector elèctric. A banda, però, té una gran passió: la natació de fons a mar obert, en solitari i sense neoprè. Superant reptes de moltes hores i plantant cara al fred i a la nit, ha aconseguit un palmarès increïble des del 2008: és el primer català a rodejar l’illa de Manhattan nedant i a aconseguir la Triple Crown Open Water Swimming, així com el primer nedador estatal que ha superat la travessia Robben Island Swim, entre moltes altres. Ara ha focalitzat la seva energia en el projecte social Vies Braves, del qual és fundador i amb el qual pretén tornar al mar tot allò que aquest li ha donat. El que no hi ha en aquesta història, de ben segur, són excuses ni autoindulgència.

1. No només ets nedador de travessies en aigües obertes a un altíssim nivell. Les fites a les quals vols arribar requereixen un estudi molt profund de les complicacions i perills que et trobaràs en cada travessia, trobar els millors companys de viatge, fer molta planificació, buscar esponsors, controlar la comunicació… Com t’ho fas per ser tan complet?
Tal com dius, no solament és important nedar bé i tenir molta resistència sinó que també es necessita capacitat de liderar el projecte, que implica planificació, organització, una tasca de comunicació molt important, capacitat de seducció per trobar l’equip… Probablement, hi ha una part de personalitat intrínseca que m’hi ha ajudat; m’agrada molt superar-me. Tot i que mai no he estat un bon estudiant, em vaig proposar superar una carrera com Enginyeria Tècnica de Comunicacions que, a priori, no semblava que fos una carrera per a mi, però em vaig proposar el repte i el vaig superar. Es tracta d’actitud i d’aprofitar unes habilitats comunicatives que, alhora, són necessàries perquè no sóc esportista d’elit, i això fa que m’hagi d’esforçar més que un altre a cercar patrocinis i ajudes. A més, per lligar tot això a la meva vida laboral i personal també necessito un punt d’inconsciència, de vegades.
Llegir més…

Pau Vivet, estudiant d’ADE a la UVic, és un dels creadors d’INNY, una associació que ofereix xerrades per motivar els adolescents

Publicat per 29 de març de 2016

“La proximitat generacional facilita que es generi aquesta relació de confiança. Això és el que ens fa únics: la proximitat ponent-oient.”

“Costa moltíssim que se’ns prengui seriosament pel sol fet de ser joves”

“Dels errors se n’aprèn. És la nostra filosofia.”

Pau Vivet

Hi ha persones que no en tenen prou amb la universitat i que, mentre estudien, necessiten engegar mil i un projectes. Una d’aquestes persones és en Pau Vivet (Vic, 1994) que, juntament amb més culs inquiets, ha creat INNY, una associació que ofereix xerrades arreu de Catalunya per motivar els adolescents amb històries i experiències de joves que són emprenedors a nivell professional i alguns que, a més, poden celebrar grans èxits a nivell personal, com la lluita contra el bullying o l’anorèxia. A més de ser un membre actiu d’INNY, en Pau estudia el Grau en Administració i Direcció d’Empreses a la UVic i treballa com a community manager a l’empresa GePork. Diu que encara no sap si ha trobat el seu lloc al món professional, però nosaltres diríem que, tenint un peu al món de l’empresa i de les xarxes socials i un altre a la generació de vocacions personals, n’ha trobat més d’un.

1. Ets emprenedor d’una forma peculiar: t’apassionen els demés emprenedors i et dediques a posar en relleu la seva tasca. D’on neix aquesta fascinació?
Doncs neix del primer negoci que vaig muntar, juntament amb el company d’INNY Nil Mora, una petita agència de viatges que es dedicava a organitzar viatges de final de curs per a joves, majoritàriament de segon de Batxillerat. Amb aquest petit negoci, vam començar a conèixer gent, de tot tipus, des de emprenedors fins a músics, actors… Ens va fascinar la idea d’anar creant una xarxa de gent que ens influenciava, de qui podíem aprendre moltíssim. El fet de conèixer gent tant variada ens va portar a que amb ells, poguéssim fer INNY. Cadascú, per molt diferent que sigui i del món que vingui, et pot aportar alguna cosa. Egoista o no, ens encanta!
Llegir més…

Vanessa Pedró, titulada a la UVic, és la primera Infermera escolar de la comarca d’Osona

Publicat per 18 de febrer de 2016

“El Departament d’Ensenyament hauria de vetllar per oferir aquesta figura arreu”

“S’ha de garantir l’assistència als nens amb malalties per tal que la seva integració a l’escola sigui més normalitzada”

“A la universitat creixes en molts aspectes i a la UVic formen persones”

Vanessa Pedró

La primera impressió que dóna aquest projecte és el de familiaritat. Si ara ens diuen que la figura de la Infermera escolar no és del tot habitual a casa nostra, és possible que ens estranyem perquè n’hem sentit a parlar i forma part del nostre imaginari col·lectiu. Això mateix va pensar la Vanessa Pedró (Vic, 1977), Infermera per la UVic, que du la seva filla a l’escola ESCORIAL de Vic i, després de rebre una trucada del centre per una emergència de salut de la nena, va pensar que podia proposar-se ella mateixa per engegar aquest projecte. La seva història està carregada d’esforç, superació personal i resiliència. Amb gairebé 20 anys d’experiència al món de la salut, aquesta professional, criada també en una escola Vedruna i convençuda dels seus valors i eficàcia, va decidir que era l’hora de donar un cop de cap. Tenim una nova emprenedora entre nosaltres!

1. Com vas introduir-te al món de la salut?
Amb 16 anys estudiava Formació Professional (FP) d’Administratiu i veia que no estava fet per a mi, així que vaig començar a fer FP d’Auxiliar de Clínica i, llavors, el 3r de Tècnic de Laboratori. La meva trajectòria a FP no la vaig viure gaire bé perquè que treballava i estudiava a la vegada. Vaig començar fent pràctiques a la Unitat de Nefrologia de l’Hospital General de Vic i a l’Hospital de la Santa Creu. Amb 18 anys ja treballava de nit a l’Hospital Santa Creu mentre estudiava i, des que vaig entrar al món de la salut, tenia molt clar que volia estudiar Medicina però que no era possible perquè també havia de treballar.
Vaig accedir a la universitat quan tenia un contracte indefinit al Santa Creu a la Unitat de Psicogeriatria. Després d’acabar la carrera vaig estar dos anys a l’Hospital General de Vic a diverses àrees de treball, però no vaig aguantar els canvis d’horari constants. Vaig buscar feina a un munt de llocs, vaig seguir formant-me, i vaig trobar una plaça a un centre de drogodependència al Muntanyà, on també vaig aprendre moltíssim. Finalment, vaig poder tornar a l’Hospital General de Vic, a la Unitat de Pediatria, on treballo actualment els caps de setmana. Al final, tinc vora 20 anys d’experiència i he treballat en salut pública i privada, laboral, comunitària, crònics i aguts, pediatria, drogodependències… Llegir més…

Oleguer Homs: “Hollywood és un parc temàtic del que és fàcil enlluernar-se”

Publicat per 5 de febrer de 2016

El torellonenc, que va estudiar Comunicació Audiovisual a la UVic, triomfa a Los Angeles com a guionista i director

El gener de 2016 va ser guardonat amb el premi al millor guió al Los Angeles International Culture Film Festival

Oleguer Homs

Oleguer Homs és llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat de Vic. Amb només 27 anys, aquest jove de Torelló ja acumula un bagatge notori en el món de la ficció. Després de dirigir un parell de curts i de publicar el llibre de ciència ficció Terra Promesa de Voliana Edicions, 2012, l’any 2014 Homs va decidir traslladar-se a Los Angeles per estudiar guió de cinema i televisió a la UCLA Extension. Només un any i mig després, ja ha recollit els primers fruits: ha estat guardonat amb el premi al millor guió al Los Angeles International Culture Film Festival (LAICFF), celebrat el passat 10 de gener a la ciutat californiana.


1. Sis anys després de llicenciar-te, ja ha dirigit dos curtmetratges, publicat un llibre de ciència-ficció i recollit un guardó. No deu ser fàcil estrenar-se amb tanta força al món audiovisual…

Posat en la perspectiva de sis anys, fins i tot sona a poc! Per altra banda, però, en el món audiovisual tot vol molt temps. La llavor d’una idea que vaig tenir el 2009, Terra Promesa, es va convertir en una novel·la l’any 2012. Que et publiquin una novel·la ja és una fita en si mateix, però la idea original era que fos una pel·lícula, un somni que espero que algun dia es compleixi. En línies similars, Samuel Colt va ser en el seu dia un curtmetratge que acabo d’adaptar a llarg. De moment el projecte de pel·lícula ja ha guanyat un premi, però la pel·lícula encara no existeix. Això per no parlar dels projectes que cauen pel camí i dels que ningú sentirà a parlar mai… Llegir més…

Núria Pagespetit, Infermera per la UVic, lidera un centre que forma Infermers/es i auxiliars al Camerun

Publicat per 18 de gener de 2016

“No s’ha de confondre la cooperació amb la colonització”

“La salut és un dret universal que al Camerun, com a molts altres països, no es respecta.”

“El Sistema de Salut del Camerun ni vol ni pot donar resposta a les necessitats de la seva població”

Núria Pagespetit

La Infermeria entesa com una eina de transformació de la societat. Núria Pagespetit fa bona aquesta màxima dia a dia. Llicenciada en Infermeria per la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), Pagèspetit és la presidenta d’InsòlÀfrica, una organització sense ànim de lucre que treballa al Camerun per resoldre els dèficits assistencials en matèria de salut d’un dels països amb menys recursos de la zona central del continent africà.
Pagespetit lidera sobre el terreny diversos projectes d’ajuda humanitària, aportant material, medicaments, recursos i coneixement. Tres anys enrere, va posar en marxa una de les iniciatives més ambicioses de la seva trajectòria: una escola d’infermeria a Kribi, un petit municipi costaner del sud-oest del país. El centre, gestionat per camerunesos, es va posar en marxa el curs 2013-2014 i ja ha graduat una vuitantena d’auxiliars d’infermeria. El curs 2016-2017 es graduarà la primera promoció d’Infermers/es.

-Quines motivacions et van impulsar a posar en marxa el projecte InsòlÀfrica el 2009?

Al 2009, encara no era infermera i tot just havia acabat el segon curs del grau. En aquell moment, vaig anar de voluntària a un hospital de Camerun, concretament a Kribi. Una de les coses que em va sorprendre va ser la poca formació del personal sanitari. La majoria d’ells -infermeres i auxiliars- no tenien cap títol, i ni tant sols uns estudis secundaris. Havien après l’ofici amb el temps. Allò em va quedar arrelat, se’m va ficar al cap… i, de mica en mica, aquesta idea de fer una escola per contribuir a la seva formació va anar prenent forma i avui ja és una realitat! En definitiva, Insolàfrica va néixer per poder crear l’escola.
Llegir més…