Miquel Sunyer, enginyer tècnic de Telecomunicacions per la UVic, és treballador d’Endesa, nedador de travessies en aigües obertes i impulsor del projecte Vies Braves

Publicat per 13 de juliol de 2016

“El mar m’ha possibilitat fer realitat els meus somnis i jo li intento tornar en forma de projecte social.”

“La gent viu poc connectada amb la seva autèntica naturalesa. Reivindico la valentia de voler ser el líder de la teva pròpia vida.”

“Recordo l’etapa universitària com la millor de la meva vida.”

Miquel Sunyer

Aquesta és una de les històries que demostren que darrere de grans projectes hi ha d’haver, necessàriament, un esforç titànic i un gran esperit de superació. Miquel Sunyer (Girona, 1977), va cursar Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions a la UVic i un MBA, a més de ser treballador d’Endesa, amb una trajectòria de quinze anys al sector elèctric. A banda, però, té una gran passió: la natació de fons a mar obert, en solitari i sense neoprè. Superant reptes de moltes hores i plantant cara al fred i a la nit, ha aconseguit un palmarès increïble des del 2008: és el primer català a rodejar l’illa de Manhattan nedant i a aconseguir la Triple Crown Open Water Swimming, així com el primer nedador estatal que ha superat la travessia Robben Island Swim, entre moltes altres. Ara ha focalitzat la seva energia en el projecte social Vies Braves, del qual és fundador i amb el qual pretén tornar al mar tot allò que aquest li ha donat. El que no hi ha en aquesta història, de ben segur, són excuses ni autoindulgència.

1. No només ets nedador de travessies en aigües obertes a un altíssim nivell. Les fites a les quals vols arribar requereixen un estudi molt profund de les complicacions i perills que et trobaràs en cada travessia, trobar els millors companys de viatge, fer molta planificació, buscar esponsors, controlar la comunicació… Com t’ho fas per ser tan complet?
Tal com dius, no solament és important nedar bé i tenir molta resistència sinó que també es necessita capacitat de liderar el projecte, que implica planificació, organització, una tasca de comunicació molt important, capacitat de seducció per trobar l’equip… Probablement, hi ha una part de personalitat intrínseca que m’hi ha ajudat; m’agrada molt superar-me. Tot i que mai no he estat un bon estudiant, em vaig proposar superar una carrera com Enginyeria Tècnica de Comunicacions que, a priori, no semblava que fos una carrera per a mi, però em vaig proposar el repte i el vaig superar. Es tracta d’actitud i d’aprofitar unes habilitats comunicatives que, alhora, són necessàries perquè no sóc esportista d’elit, i això fa que m’hagi d’esforçar més que un altre a cercar patrocinis i ajudes. A més, per lligar tot això a la meva vida laboral i personal també necessito un punt d’inconsciència, de vegades.

2. Com vas aconseguir trobar l’equilibri entre la feina i la teva dedicació a l’esport?
Els grans objectius que ens proposem a la vida requereixen tota la nostra atenció. En aquest sentit, quan vaig començar vaig explicar a Endesa el meu projecte i vaig tenir la gran sort que van entendre molt bé les meves inquietuds i van buscar una solució per tirar-ho endavant i que no afectés la meva feina. És de subratllar, ja que ha estat cabdal per aconseguir els meus objectius.

Sunyer nedant de les Illes Medes a les Formigues
Sunyer nedant de les Illes Medes a les Formigues


3. Creus que la feina pot arribar a ser la teva passió o que val més mantenir les passions a part de l’àmbit laboral?

Això ho he viscut en primera persona. Quan vaig comunicar el meu projecte a l’empresa, em vaig adonar que ja tenia unes obligacions esportives diàries. Conceptualment, passió i obligació van una mica renyides. És complicat perquè les passions no sempre mantenen el mateix nivell d’excitació en l’individu i, en aquests moments en què flaqueges, l’opció de deixar-ho és ben lícita. Quan la passió es converteix en la teva feina, ja és diferent.

A mi m’ha passat una mica perquè em fa la impressió que toco moltes tecles, però em sento una persona més rica. Fa 15 anys que treballo al sector elèctric i em considero un bon professional. Em sento orgullós d’haver crescut i d’haver fet la inversió en estudis i, alhora, en la natació, i haver-la revertit en alguna cosa de profit. Si puc mantenir-ho d’una forma sana i sostenible, continuaré fent-ho tot.

4. Actualment, les empreses busquen treballadors amb nous valors. Què creus que poden aportar perfils com el teu, amb una motivació fortíssima, a un lloc de treball?
Hem de matisar que depèn de l’empresa, ja que hi ha sectors que estan molt fotuts i que no tenen temps de buscar motivacions en els seus treballadors. D’altres poden permetre’s el luxe de l’excel·lència. Com a extern, faig moltes xerrades inspiracionals i motivacionals a equips de treball d’empreses que pretenen canviar aspectes professionals i personals i transmetre el missatge que tot és possible si un s’ho proposa i si al darrere hi ha motivació, organització, tenacitat i compromís. Transmetre els valors nets de l’esport a les empreses està molt de moda i per això existeix el patrocini esportiu.

5. El 2015 vas publicar 48 braçades, un llibre que explica la teva història al mar, i també va veure la llum un documental amb el mateix títol. Com et sents inspirant a persones que tenen objectius similars als teus?
És un llibre on s’explica una història molt humana. Tu podries tenir una història similar a la meva. Simplement, la meva està emmarcada en una escena poc habitual: no tothom creua el canal de la Mànega ni rodeja l’illa de Manhattan nedant. El que intenta transmetre el llibre, però, són valors molt bàsics com els d’amistat, família, amor, fe, motivació…, que es poden llegir entre línies però no hi són de forma explícita.

Que algú pugui llegir la història que he relatat i extreure’n alguna cosa, sigui inspiració, motivació o simple emoció, per a mi és l’èxit. Escriure un llibre ha estat una manera molt natural de crear un llegat. Tothom qui arriba a l’èxit personal proposant-se alguna cosa, de manera natural o forçada, té la responsabilitat d’explicar-ho. Quan algú segueix allò en què creu i ho fa possible, acaba tenint una incidència en el seu entorn amb l’energia positiva que desprèn. Vaig tenir la sort que dues editorials em proposessin fer el llibre i que en James Manresa m’ajudés a escriure’l i edités molt bé les meves emocions, a banda que hem aconseguit arribar al cor de la gent que l’ha llegit.

6. Quin és el proper repte que estàs preparant?
Ara estic força ocupat amb el projecte de Vies Braves, que m’ha suposat molt de temps i energia. És un projecte pioner i únic al món amb el qual ens hem dedicat a tancar trams de la Costa Brava i la de Barcelona, senyalitzant-los perquè la gent pugui gaudir del mar amb intimitat i tranquil·litat, a més de nedar trams del litoral amb seguretat. És una al·lusió a les vies verdes, per anar en bicicleta, però al mar. Ho utilitzen els nedadors i la gent que fa snorkel. També fem neteja de fons marins, dinamitzacions gratuïtes, proporcionem monitors a les platges on som presents… Me’n sento molt orgullós perquè estic promocionant el meu esport i, sobretot, promovent que l’ésser humà visqui amb harmonia amb el mar. El mar m’ha possibilitat que fes realitat els meus somnis i jo li intento tornar en forma de projecte social.

Per afrontar un projecte de gran envergadura has de crear l’espai a la teva vida per poder-li dedicar tota l’energia. Com que ho sé molt bé, porto un parell d’anys no fent grans reptes, però sí mantenint-me. Acabo de tornar de Menorca, on he nedat 25 km, vaig fent travessies per la Costa Brava, l’any passat vaig ser el primer espanyol a nedar de Ciutat del Cap a Robben Island… Possiblement, quan disposi de més temps, em proposaré alguna cosa més.

7. Des de ben petit tenies clar que t’agradava la natació. Quan i com va aparèixer el desig d’estudiar una enginyeria?
Em ve del meu pare, que era aparellador – arquitecte tècnic i li agradava molt la feina que feia. La vivia amb molta intensitat i a casa sempre l’he vist molt abduït i dedicat amb molta passió. Fins i tot, vaig treballar temporades al seu despatx, plegant plànols i dibuixant amb l’Autocat i, de seguida, vaig veure que el que és tècnic m’agradava molt. Malgrat això, vaig ser un estudiant bastant dolent i vaig aprovar la Selectivitat al setembre, tenia diverses opcions, però vaig acabar escollint Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions i no me’n penedeixo.

8. Què tenen a veure els teus estudis i feina amb la natació de fons a mar obert?
Les travessies en aigües obertes es podrien comparar amb la vida d’una persona a molts nivells. Durant la vida vas avançant i et vas formant. En els meus reptes, m’he format durant el camí, independentment de l’èxit o del fracàs. Potser sí que qualsevol objectiu que et proposis tindrà moltes similituds amb un projecte esportiu. Ara bé, si realment la feina no és la teva passió, mai serà comparable a un projecte que sí que et mou.

9. Què recomanaries als alumnes que volen combinar els estudis amb una passió que requereix moltíssima dedicació?
El primer, que avaluessin els riscos i els costos que els suposarà afrontar aquell projecte, saber a què estan disposats a renunciar, perquè tot no es pot tenir.

Alhora, és important no pensar-hi massa perquè, si no, no faríem res. No es pot ser un inconscient ni un conscient total, ha d’haver-hi un equilibri. També és molt important que el seu entorn estigui d’acord i remin tots en la mateixa direcció.


10. Com recordes la teva etapa a la universitat?

La recordo com la millor etapa de la meva vida, sense dubte. Va ser una època de molt creixement, sobretot intel·lectual, però també espiritual, social i de moltes experiències noves que van ser molt boniques, com viure en una residència i un pis d’estudiants. Jo dono les gràcies, sobretot als meus pares, d’haver tingut l’oportunitat de fer-ho, que no la té tothom.


11.Quins són els ingredients de la teva formació a la UVic que creus que t’han ajudat a arribar on ets ara?

Des de ben petit, el món de l’esport m’ha ensenyat que cada any hi havia uns objectius a complir i havíem d’entrenar per aconseguir-ho. Penso que, avui dia i amb la rapidesa amb què tot evoluciona, les carreres et donen una metodologia de treball, cultura i l’esperit de superació, més que uns coneixements. Tot aquest mètode de treball el vaig aprendre estudiant a la UVic, també.

12. Vols comentar-nos alguna experiència, anècdota, o curiositat relacionada amb l’època universitària?
Quan jo vaig arribar a Vic no existia encara la Universitat de Vic com a tal, sinó els antics estudis universitaris. Vaig començar la carrera l’any en què naixia la Universitat i recordo una gran festa de celebració on hi havia el rector, professors i els directors dels antics estudis.

També recordo les tardes de 6 hores d’examen. Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions és una carrera molt complicada i hi havia la fase selectiva, que volia dir que durant els dos primers anys havies d’aprovar-ho tot i, a més, no hi havia recuperacions. Va ser un pla d’estudis molt dur i estic molt orgullós d’haver-lo superat. Sobretot, recordo la proximitat que vaig tenir amb els professors, que és el que diferencia una universitat gran d’una més petita.

El temps passa molt de pressa i em sembla que va ser ahir quan vaig començar la universitat, tot i que han passat gairebé 20 anys. Només vivim una vegada i crec que tenim el deure i l’obligació de liderar la nostra pròpia vida, de decidir quin és el rumb que volem que tingui, malgrat les circumstàncies que ens toqui viure. Això hauria de ser una premissa i la gent viu poc connectada amb la seva autèntica naturalesa i el que realment vol fer o ser. Reivindico la valentia de voler ser el líder de la teva pròpia vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*