Matheus Tomio és estudiant de Mecatrònica a la UVic i el creador d’un rellotge que evitarà pèrdues d’infants i que tindrà properes aplicacions mèdiques

Publicat per 28 de juliol de 2016

“Quan vaig crear Care On em vaig adonar que hi ha formes de salvar vides sense ser metge.”

“Si engegarem l’empresa a Espanya és per la UVic”

“Al Brasil el sistema universitari és robòtic. La vostra proximitat és xocant”

Matheus Tomio

El Matheus Tomio (1991, Curitiba, Brasil) sabia des de petit que volia ser enginyer. Més endavant, va veure clar que la disciplina que més li cridava l’atenció era la Mecatrònica. Va començar el Grau a la Pontifícia Universidade Católica do Paraná, al Brasil, amb dos objectius: fundar l’empresa Care On i fer una estada a l’estranger. Allà va iniciar aquest projecte d’enginyeria orientat a la salut i el benestar de les persones i ha culminat la seva creació a la UVic, on està donant continuïtat al Grau. Amb Care On, ell i 5 joves emprenedors més han dissenyat el Care On Pulse, un rellotge que connecta pares i fills per evitar segrestos o pèrdues, una situació que, per desgràcia, és molt habitual al Brasil i a molts altres països. Després de convertir aquesta idea en realitat, Tomio i el seu equip ja estan treballant en aplicacions del rellotge per a mascotes o amb biosensors per a persones que pateixen malalties com la diabetis o l’Alzheimer.

1. El teu prototip de braçalet Care On Pulse ha guanyat el Cisco-Technopreneurship Award de la competició interuniversitària d’emprenedors Start Up Programme, entre molts altres guardons. Què ha suposat guanyar aquests premis?
És un projecte diferent, amb una visió social molt important. Va començar la idea quan jo tenia 16 anys i ens ho vàrem plantejar amb el meu pare, al Brasil. Avui dia existeix un gran negoci amb els videojocs, per exemple, però difícilment els projectes es fan pensant en les persones. Els premis als quals ens vàrem presentar són d’start-ups de tema social, de criança dels fills, etc, i que valoren el producte i l’equip. De fet, l’equip de Care On és molt divers: hi ha periodistes, publicistes… A més, l’objectiu no és fer diners. És clar que els necessitem per engegar l’empresa, però amb els diners que surtin del primer producte, el Care On Pulse, volem dur a terme altres projectes com a empresa.

Amb els 1.000 € que hem guanyat al premi de l’Start Up Programme hem pogut posar en marxa la pàgina web i fer una primera producció del braçalet. A la gent que m’ha ajudat li vaig dir des del principi que no tenia diners per pagar-li la feina, però que si em volien ajudar, els ho recompensaria més endavant. De moment, els sis integrants de Care On no tenim sou, però tenim un contracte que diu que quan comencem a facturar, el tindrem.

2. D’on va sortir la idea de Care On?
Vaig viure al nord del Brasil amb els meus pares i el meu germà i cada dia escoltàvem notícies de pares i mares que s’oblidaven dels seus fills als cotxes, causant morts o fortes cremades. Amb el meu pare solem parlar molt de futurs projectes i ens vàrem plantejar crear algun producte perquè això no passés més. Al principi, la idea era una espècie d’imant que es col·locaria sobre els cotxes i que alertaria a tothom del voltant que hi havia un nen a dins, però no ens va semblar prou efectiva. Quan vaig començar Enginyeria al Brasil, se’m va acudir que fos un braçalet el que connectés pares i fills. Va anar evolucionant fins a convertir-se en el rellotge que és el Care On Pulse.

Va néixer amb aquesta idea de la criança i la cura dels fills, però és un rellotge que funciona amb sensors i que pot tenir infinites finalitats. Ja tenim prototips per a gossos o per a persones amb malalties com l’Alzheimer. A més, el vendrem molt barat: per 59 € es podrà adquirir el parell de rellotges. Volem que sigui accessible a tothom, no un luxe.

Tomio recollint el premi a l'Start Up Programme a Madrid
Tomio recollint el premi a l’Start Up Programme a Madrid

3. Com ha estat l’experiència d’emprendre i crear la patent d’un producte?
Ara tenim dues patents, la brasilera i la internacional. No diria complicat, mai vaig tenir pressa. Crear patents vol dir molta burocràcia i és força pesat. No m’agrada, com a ningú, però és necessari. Al Brasil es diu que si treballes en una feina que estimes, no treballes, i això no és veritat. Si t’ho estimes, treballes encara més.

No sabem si començarem com a empresa al Brasil o aquí. És possible que ho fem aquí perquè ara tenim el suport de Cisco System, patrocinador del premi que vàrem guanyar a l’Start Up Programme. La idea és vendre a tot el món, però temptejarem els mercats dels dos països, ja que necessitem una bona inversió inicial. Port Aventura està molt interessat en comprar-ne una quantitat; als parcs d’atraccions es produeixen moltes pèrdues de nens i nenes.

4. Has trobat altres empreses o inversors interessats en el braçalet?
Sí que n’he trobat, però a partir de la inversió adquireixen un percentatge de l’empresa i et fan canviar la visió. Com a creador de l’empresa sempre els recordo que aquest producte és per cuidar i per salvar vides. Vaig trobar persones que m’oferien 300.000 euros de cop i que volien fer que la vida del rellotge fos de 6 mesos en comptes de 24. M’hi vaig negar per principis. Els diners han de ser una conseqüència, no una causa. Això és molt estressant; el producte podria estar al mercat fa mesos, però cal buscar les persones adequades. Jo em vaig vendre el cotxe i la guitarra per començar el projecte!

5. Quines aplicacions preveus en futures versions?
Ja tenim la versió per a nens i el que eren idees per a gossos i persones malaltes ja són projectes que estem treballant. La segona versió funcionaria amb calibratge a través de mòbils. És a dir, la Care On Pulse, la versió primera i més econòmica, funciona a una distància de 10 metres. Amb la configuració a través de mòbil, funcionaria amb GPS i es podria seleccionar la distància que es vulgui.

La versió que funciona amb biosensors funciona com un control mèdic. A través de vibracions, la persona que rep els avisos pot saber si el nen o nena té una baixada de sucre o mal al cor, per exemple. La versió més cara, que és per a persones grans o amb malalties com l’Alzheimer, té alarmes per recordar quan s’han de prendre la medicació i també ens ajuda a localitzar-les a través de GPS si s’allunyen.

Una de les finalitats de Care On Pulse és evitar el segrest de persones. Quan ens van entrevistar a La Vanguardia un noi va comentar la notícia dient que hi hauria l’inconvenient de si algú et roba o trenca el rellotge. És important dir que això és molt difícil perquè el braçalet incorpora un cable d’acer intern que fa molt complicat tallar-lo. A més, si passés, l’altre parell del braçalet rep una vibració molt forta que vol dir que ha passat alguna cosa molt greu.

6. Com t’ha ajudat la UVic a tirar endavant la idea?
Jo estic a la UVic per fer un programa de doble grau entre la Pontifícia Universidade Católica do Paraná, al Brasil i la UVic. Venia només a estudiar, però vaig començar també el projecte. Els professors podrien haver-me avisat que les meves qualificacions baixaven, per exemple. Però ells van entendre el projecte i s’han ofert sempre a ajudar-me.
La professora Elisenda Tarrats m’ha ajudat moltíssim i sempre m’ha avisat dels premis i concursos que existien. Si engegarem l’empresa a Espanya és gràcies a la UVic.

Penso que les universitats són llocs on convertir-te en professional però, sobretot, on poder cometre errors, a diferència d’una empresa. Sempre estaré molt agraït a la universitat del Brasil i a la UVic.

Rellotge Care On Pulse
Rellotge Care On Pulse

7. Què recomanaries als alumnes que volen combinar els estudis amb un projecte d’emprenedoria?
Si el projecte acaba sortint bé, m’agradaria ser una inspiració per als joves que tenen idees. De vegades, tens voluntat de desistir quatre cops al dia, perquè és dur. Les qualificacions poden baixar, és clar. Pel projecte, vaig haver d’anar a Madrid 4 cops i, de vegades, hi havia exàmens que havia de deixar per les recuperacions o els finals. Hi ha gent que només vol el diploma dels estudis, i està en el seu dret de voler-ho. Però, si tens una idea, fes-la realitat.

Crear una empresa porta molta feina, però fer alguna cosa diferent és la gràcia. A mi, moltes persones em van dir que la idea de Care On Pulse era dolenta i que mai la comprarien. El més important és continuar intentant-ho.

8. A més d’estudiant i emprenedor, has col·laborat amb els Garrins Metàl·lics i a la First Lego League de la UVic i ets professor de matemàtiques i física, entrenador d’equips de robòtica… Què t’aporta formar part d’aquest tipus d’activitats?
Els meus pares i el meu coordinador em diuen que no tinc un focus. Jo crec que sí, que el tinc al final de tot. Vaig començar fent classes al meu germà i a alumnes amb dificultats a l’escola i m’agradava moltíssim poder repassar coneixements i, alhora, transmetre als altres que també poden fer-ho, que res és impossible.

Quan vaig arribar a Vic, vaig participar a la First Lego League i em va semblar increïble veure els nens i nenes tan involucrats. A partir d’això, ara sóc professor de Robòtica al Col·legi Sagrat Cor de Vic i al Xoriguer de Centelles i m’agrada molt. El més important és que aquests nens seran enginyers, metges o el que sigui algun dia, i tindran seguretat en ells mateixos.

Un dels projectes que volem fer a Care On és crear un espai on els nens i nenes puguin produir. Amb una petita quota econòmica, ells podrien accedir a un espai amb totes les eines i els materials necessaris i persones que els animarien i ajudarien. Transmetre coneixements, inspirar i crear un llegat és potser el que em mou més. Tal com va fer amb mi el meu avi.

9. Així, no descartes fer un màster i un doctorat i convertir-te en professor universitari?
M’encantaria. Es pot ser inspirador en qualsevol assignatura i, fins i tot, amb els teus companys de feina. Segur que faré un màster i un doctorat, sobretot per tenir una seguretat quan presenti el meu currículum. És clar que es veurà que tinc una enginyeria i una empresa, però a mi m’agradaria ser professor.

10. Què recomanaries a un/a estudiant de Mecatrònica?
A la UVic tenim assignatures molt pràctiques, com la de Projecte Integrador, on el professor et proposa un repte i l’has de complir. A més, els professors sempre t’animen a fer-ho el millor possible perquè si surt bé pot ser un producte de futur. Al Brasil tenim assignatures pràctiques, però no tantes com aquí.

Als estudiants que comencin els estudis universitaris, els diria que al principi potser tindran notes baixes, però que no han de desistir; si els agrada, continuaran.

11. I els joves no volen ser enginyers! Un article de ViaEmpresa explica que el mercat tecnològic els necessita amb urgència i que tenen només un 5% d’atur!
Crec que hi ha feina a totes les professions. Encara que hi hagi molta feina d’enginyeries, els estudiants han de pensar en si realment els agrada, no en la feina. Penso que si fas el que t’agrada i ho fas amb el cor, tindràs sempre feina. Crec que això és el que m’ha passat a mi.

12. Com estàs vivint la teva etapa a la universitat?
De la UVic m’agrada molt que els professors siguin tan propers. De vegades hem fet sopars, cafès o hem quedat per parlar d’astrofísica! Això al Brasil seria molt estrany; les classes són molt més grans i els professors no saben el teu nom. Aquí, saben el teu nom, si estàs bé, t’avisen si baixes les notes o et feliciten si ho fas bé.

Quan vaig començar Enginyeria el Brasil tenia dos objectius: fundar Care On i fer una estada a l’estranger. Primer, volia anar a Alemanya, ja que per l’origen dels meus avis conec l’idioma. Però el meu coordinador em va parlar del programa amb la UVic i em va animar a venir. Quan vaig començar, parlava molt poc espanyol i gens de català. A les classes parlaven sempre en català i no l’entenia. En aquell moment tenia dues opcions: aprendre català i espavilar-me o marxar. Vaig fer moltes classes de català! A més, visc amb els altres estudiants brasilers que van venir a Vic i compartim molts moments. Aquest tipus de programes són una gran oportunitat i jo intento aprofitar-les totes!

13. Mentre has estat estudiant, recordes el moment en el qual vas pensar “Sí, estic on he d’estar”?
Als meus pares els hauria agradat que estudiés Medicina però jo no puc veure sang. Quan vaig crear Care On em vaig adonar que hi ha formes de salvar vides sense ser metge. També quan vaig participar a la Jornada de Portes Obertes de la UVic d’aquest curs se’m van acostar molts pares i mares interessats pel que fem a Mecatrònica. Un nen d’uns 12 anys, a qui encara li queda temps per fer estudis superiors, estava meravellat amb una placa electrònica que li vaig ensenyar i va quedar-se amb mi una hora mentre li mostrava altres coses. Allà em vaig adonar que estava fent els estudis que m’agraden perquè jo amb 12 anys era igual que aquest nen.

14. Quins són els ingredients de la teva formació a la UVic que creus que t’han ajudat a arribar on ets ara?
Vosaltres sou molt propers: a la matrícula, l’Àrea de Màrqueting, els professors… Sou amics, família. Al Brasil, el sistema és més robòtic i la vostra proximitat és xocant. Us preocupeu de nosaltres, sigui estudiant o fent projectes. És quelcom que suma punts.

12. Vols comentar-nos alguna experiència, anècdota, o curiositat relacionada amb l’època universitària?
Quan vaig arribar a Vic, no coneixia a ningú. Un dia, vaig sortir a sopar i vaig trobar un bar a prop de la Catedral que em va agradar molt, el Norton Bar. Vaig entrar-hi i vaig conèixer al seu propietari: un brasiler! Mai hauria imaginat que trobaria un brasiler aquí, i encara menys que acabaríem essent com família! Fins i tot va patrocinar les samarretes de Care On!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*