Berta Vilalta és biòloga per la UVic i emprenedora amb Braburus, un servei que dissenya dietes bioquímiques per a esportistes

Publicat per 27 d'octubre de 2016

“L’emprenedoria va néixer el dia que vaig decidir que volia treballar per a mi i no per algú altre”

“L’alimentació és la clau del rendiment esportiu i la gent comença a ser-ne conscient”

“És un gran avantatge haver estudiat la biologia “de bota” de la UVic i no al mig d’una gran ciutat”

Té només 23 anys i ja ha creat la seva pròpia empresa. D’alguna manera, la Berta Vilalta (1993, Vic) sabia des de sempre que l’alimentació i l’esport, dues de les seves passions, acabarien fusionant-se i convertint-se en la seva professió. Però no s’ho pensava quan va començar a estudiar el Grau en Biologia a la UVic, durant el qual va fer les pràctiques, un voluntariat i el Treball de Final de Grau a la unitat de l’Alzheimer de l’Hospital Sant Pau de Barcelona. Allà va saber valorar la importància de la investigació científica però va concloure que no era per a ella. Vilalta ha sabut trobar la sortida professional que més s’adapta als seus interessos creant Braburus, un servei que dissenya dietes per a esportistes a partir d’un estudi bioquímic. Des de l’aparent senzillesa del runner fins a l’exigència extrema de l’ironman, l’alimentació és la quinta essència per a aconseguir els resultats esperats.

1. En quin moment i com va arribar la idea de ser emprenedora i iniciar el projecte Braburus?
Quan vaig començar biologia pensava que volia dedicar-me a la investigació científica i, de fet, vaig fer les pràctiques i el TFG a l’Hospital Sant Pau de Barcelona. M’ho vaig passar molt bé però vaig veure que no era el que més m’agradava. Més tard, vaig començar un màster sobre nutrició, suplementació i farmacologia en l’esportista i em va encantar. Tota la vida m’ha agradat l’alimentació i faig esport des de molt petita.

Durant el temps de transició entre la carrera i el màster, buscava feina de laboratori i no en vaig trobar. L’emprenedoria va néixer el dia que vaig decidir que volia treballar per a mi i no per algú altre. La meva parella, que ha estudiat Administració i Direcció d’Empreses, m’ha ajudat amb la publicitat i la gestió i ell sempre ha tingut aquesta mateixa visió sobre la feina.

2. Quant d’important és l’alimentació per a un atleta?
És la clau del rendiment esportiu i la gent comença a ser-ne conscient. La societat ha començat a veure que la dieta és fonamental per dur una bona vida i per lluitar contra les malalties.

3. En què consisteix l’assessorament de Braburus i a quins esportistes està destinat?
L’assessorament depèn de la persona que es dirigeix a mi. Els demano una anàlisi bioquímica i, amb la urea, els índexs de colesterol bo i dolent o la creatina, sé com es troben. Per exemple, si algú té la urea alta, vol dir que té deshidratació i que, probablement, li fallaran els ronyons. Això pot ser degut al fet que aquesta persona està entrenant massa.

A Braburus ofereixo tres tipus de dietes diferents: la bàsica, sense anàlisi bioquímica, està destinada a algú que es vol aprimar una mica; la professional és per algú que fa esport i competeix. A l’última, l’extrema professional, faig un pla de tota la temporada d’un atleta. Ells ja tenen una planificació de mig any o un any vista i treballem amb la mirada en aquell objectiu.

4. Ha sigut fàcil ser emprenedora?
Per part de l’Estat, no he rebut cap ajuda. A més, pels horaris que tenia durant la carrera, m’era impossible treballar; només vaig poder fer-ho durant les nits com a cambrera. Per això no he tingut uns estalvis que m’ho hagin facilitat, però m’han ajudat els meus pares i la meva parella.

Crec que el procés de fer realitat un projecte emprenedor és molt lent: l’espera de rebre les targetes, els fulletons, la pàgina web… Però, sobretot, fer-se autònom és un tràmit molt lent. Ara ja estic en un punt en què tinc clients i tot funciona.

Detall del web de Braburus
Detall del web de Braburus

5. Què recomanaries als nous graduats que volen iniciar un projecte d’emprenedoria?
Els aconsello que facin el que realment els ompli. És important equivocar-te per saber què vols. Jo vaig fer les pràctiques i el TFG en un àmbit i llavors vaig veure que no em movia prou, i em va anar molt bé adonar-me’n. De la mateixa manera que volia traslladar-me a Barcelona i quan vaig viure-hi aquesta experiència vaig veure que hi podria estar molt bé durant uns anys, però que no hi viuria tota la vida, mentre a Vic sí.

6. Com i quan vas decidir que volies ser biòloga?
Des de ben petita, volia ser veterinària però més endavant vaig veure que m’agraden massa els animals per poder veure’ls patir. Al Batxillerat vaig començar a treure molt bones notes a biologia, química i física. Vaig decidir fer biologia perquè m’agradava moltíssim i vaig veure que podria decidir-me per qualsevol de les branques que té (humana, vegetal, animal, marina…).

7. A la UVic s’imparteix una biologia “de bota”, molt propera a l’ecosistema i context que ens envolten com a territori. Què et va aportar com a estudiant aquesta proximitat amb la natura?
A mi m’agradava molt més agafar mostres i treballar als laboratoris, que a la UVic estan molt bé. Però sí que és cert que ho tens tot molt a l’abast i és un gran avantatge poder estudiar d’aquesta manera i no al mig d’una gran ciutat. A tercer i quart curs vàrem fer moltes sortides, com una excursió de quatre dies amb els companys a una casa de colònies, on vàrem observar els ocells, les granotes i d’altres.

8. Què recomanaries a un/a futur/a estudiant de biologia?
Si els agrada aquesta temàtica però no saben ben bé per on tirar, que triïn la biologia general i no una més específica, com la humana. El primer any és força teòric però s’ha de passar i els diria que no abandonessin perquè a partir de segon veus les sortides que tindràs i què t’agrada més.

9. Com vas viure l’etapa universitària?
Fa uns tres anys que vaig acabar i la recordo molt positiva. Crec que m’ho vaig passar molt bé, també amb les meves amigues de la carrera. Recordo les nits senceres estudiant amb elles… ara hi penso i crec que és una experiència que s’ha de viure. Les festes universitàries també són una part d’aquesta experiència, tot i que a partir de segon curs vaig començar a treballar i ja no vaig viure-ho tant.

També fèiem moltes excursions. Les meves amigues de la carrera són de Terrassa i Barcelona i primer van viure a una residència d’estudiants i llavors a un pis. Jo sóc de Vic i les portava a la Foradada, a Bellmunt, a la Creu de Gurb… i així ens ho passàvem molt bé.

10. Durant els estudis, vas tenir cert contacte amb el món mèdic i de laboratoris a l’Hospital Sant Pau de Barcelona. D’una banda, com a voluntària i, de l’altra, com a investigadora i tècnica de laboratori a la Unitat de Memòria de l’Alzheimer. Què et van aportar aquestes experiències?
Em van aportar, sobretot, coneixement, ja que no en sabia massa res i, per sort, tampoc hi ha hagut cap cas a la meva família. Abans de començar, no sabia que l’Alzheimer és una proteïna que es dispara al principi de la malaltia.

Però allà vaig veure que, per a mi, la investigació és frustrant. M’agrada començar coses que tenen un fruit al final i, en aquest cas, no el veus fins al cap de molt de temps, amb sort. Que un científic trobi una cura per al càncer vol dir que n’hi ha milions que ho han intentat i no ho han aconseguit. Trobo excel·lent dedicar la teva vida a la investigació i a la medicina però en aquell moment vaig veure que no em motivava prou.

11. A banda d’estudiar a la UVic, també la vas representar als Campionats universitaris de tenis. Com ho recordes?
Des que tinc cinc anys que jugo a tenis. Una amiga que jugava amb mi i que estudiava un curs més que jo a la UVic em va dir que quan comencés la universitat m’havia d’apuntar a l’equip. Vàrem arribar al campionat d’Espanya, que es va celebrar a Madrid. Ho recordo molt positiu i vaig poder relacionar-me amb persones molt maques i amables. Entre els companys d’equip encara mantenim el contacte. Aconsello a tothom que faci esport que s’uneixi als equips universitaris.

12. Mentre estudiaves, recordes el moment en el qual vas pensar “Sí, estic on he d’estar”?
Crec que durant tota la carrera vaig pensar que feia el què m’agradava i volia. Em van agradar la majoria d’assignatures i mai vaig pensar que m’havia equivocat d’estudis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*